Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (29 de març de 2026)

“Que la storie de Jesús es converteixi en la nostra història”

La llengua anglesa té dues paraules per traduir “història” i que ens ajuden a comprendre a què ens podem referir quan en català utilitzem aquesta paraula.

D’una banda tenim History que és la disciplina que estudia els fets històrics, potser en podríem dir “la gran història” i després tenim la “storie” que es refereix a relats del dia a dia, originàriament a contes, ara sobretot en el plural “stories” és una paraula molt utilitzada a les xarxes socials per explicar precisament el dia a dia dels qui les utilitzen, a través normalment de fotografies, d’aquestes jo en diria les petites històries, que a més són efímeres i desapareixen al cap de poc. 

La Passió de Jesucrist és una storie o és History? No és fàcil de respondre. Em sembla que es podria dir que és les dues coses. Això que hem llegit ens posa  avui davant d’una història que segurament va ser percebuda com a petita, com un esdeveniment important a Jerusalem, però que no va entrar en les cròniques romanes contemporànies i en canvi al cap d’uns quants anys es converteix en “la Gran Història”, en un dels fets més decisius de la humanitat.

També té una part de relat i una part de crònica. Per alguns fa ser efímera, per altres ja ho veieu! Encara l’estem explicant més de dos mil anys després, a tot el món, i dues vegades en una sola setmana. 

Com una petita història es converteix en una gran història? Llegir els fets des de la fe hi té molt a veure. 

Així, només Déu podria pretendre que un sopar es convertís en el Sant Sopar, i que el pa i el vi fossin la seva presència permanent enmig de la humanitat cristiana.

Només Déu actuant i present en Ell, transforma el que podríem llegir com les pretensions grandioses i exagerades d’un profeta de Natzaret que es proclamava  Messies, Rei i Salvador, en la definició justa i exacte de qui era i de perquè havia vingut al món.

Només la certesa que Déu era allà, patint, d’aquí ve Passió, dona a aquest “via Crucis”, a aquest camí de la creu i finalment a la creu mateixa, ser l’instrument que valida i il·lumina totes les paraules anteriors de Jesús i que trobem en  els evangelis, de manera que la mort no sigui un fracàs del seu ensenyament  sinó la prova de la coherència de la seva veritat. 

Només Déu podria fer  que aquesta execució, la història d’un “looser”, d’un perdedor, fos molt més que això, fos en el fons tot el contrari, el moment de salvació per a tota la humanitat, esdevenir la porta d’una altra possibilitat de vida.

Com és que Déu ha volgut fer-ho d’aquesta manera? Deia l’oració col·lecta d’avui: “Per donar-nos un model d’humilitat...” 

Precisament allò especialment important en la Passió de Jesucrist és que a través d’ella Déu mira el seu poble, a qui vol, sempre, des del principi de la creació i fins al final de tot, salvar, Déu vol salvar. 

I si això de salvar ens sembla una mica abstracte, en tindrem prou de mirar  tots els sofriments del món. Els nostres, els dels altres, els de tants llocs i tantes víctimes innocents, que trobem sota aquelles decisions que no posen la persona humana al centre dels interessos, sinó que sembla que  només pensin en un fragment de la humanitat. Quants conflictes no deriven d’això!

La Passió ens diu una vegada més que Jesús de Natzaret és un model vàlid avui, i per a tots, per la seva capacitat de ser història, de viure en la història, de transformar-la i de superar-la.

I això ho fa per la seva capacitat d’entrar dins de totes les petites històries de sofriment i des de l’exemple de la seva passió transformar-les. En el relat que hem escoltat, hi trobem les pistes de com Jesucrist transforma la seva pròpia realitat i ens ensenya el camí per canviar la nostra.

En primer lloc amb un total realisme. El Senyor no va fugir de la seva història. No ho va fer mai. “Anem a morir a Jerusalem” ens diu l’evangeli de Sant Joan que va dir, uns dies abans d’enfrontar-se a la mort. No es va evadir en la imaginació, o se’n va anar, o va baixar de la creu literal o metafòricament. La realitat es transforma des de l’acceptació de les coses, des de dintre. I això sovint vol dir deixar-se triturar pel mal present en aquesta pròpia realitat. 

En segon lloc, davant d’això, Jesús no s’enfonsa sinó que opta per estimar de tres maneres, donant-se, resistint, continuant fins al final. 

Estima donant-se Ell mateix, per convertir-se en els elements bàsics del pa i el vi, perquè el recordem en la manera privilegiada de la seva presència eucarística. 

En l’esperit de resistir, es manté ferm a Getsemaní, en la soledat de la pregària, quan els deixebles s’adormen, inconscients del seu drama, sinó, ¿com es comprendria que no l'acompanyessin? Quina lliçó no trauríem d’aquesta soledat del Senyor, i nosaltres també sentim sovint, a vegades impossible de compartir totalment en les petites històries de la nostra vida.

Finalment, continua avançant fins al final, ens ensenya com s’ha de portar la creu. Una altra lliçó quan exagerem algunes situacions personals. No cal més drama que el necessari. Sempre podem mirar-lo a Ell, portant la creu i valorar quin és realment el nostre problema. 

Sant Benet és un mestre del monjos en aquest equilibri. “No fer de res massa”, ens demana.

I en tercer lloc, i tot i que sembli impossible si ens fem conscients de què està passant des del punt de vista humà, Jesucrist deixa que enmig de la traïció, del sofriment, de la indiferència, de l’acarnissament dels sacerdots i del poble, hi aparegui Déu, com aquell que el sosté, com aquell a qui se li pot pregar en qualsevol situació, fins i tot adreçant-li un plany dalt de la creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat...” 

Jesucrist és un exemple per a tots. També per vosaltres escolans. Mirar la vida amb realisme, no enfonsar-se, ser conscients que Déu hi és, i pensar en Ell, en tot el que sabeu d’ell, que és bastant i perquè en la vostra vida heu pogut fer aquest exercici de pensar i d’aprendre que hi és, a través de molts testimonis. I els que ho podem assegurar molts dels que som aquí, és que la seva “storie” no és efímera, no és com la d’Instagram, que desapareix en 24 hores... Senzillament no ens l’acabem.

Tant de bo aquesta manera de situar-se de Jesucrist, amb realisme, amb lliurement personal, amb comunió i sentit de Déu, fos la nostra resposta a cada una de les situacions que vivim. Només des de la fe serem capaços de viure aquesta imitació, però ens hi ajuden tots els qui han fet de la Passió del Senyor un consol i també els qui han viscut la fe cristiana com una resposta  

Avui la història de Jesús es queda aquí, però nosaltres continuem la celebració de l’eucaristia i sabem que el Senyor no només hi és en el record, sinó que per la seva resurrecció i per la vinguda de l’Esperit Sant continua present i actuant en nosaltres, per donar sentit a tot allò que vivim.