Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (8 de març de 2026)

L’evangeli que hem escoltat avui és la proclamació que Crist ens ve a buscar a cadascun de nosaltres precisament on estem, cansats, malalts, on la nostra vida és un desert.

Jesús arriba a Sicar, a Samaria. Samaria era una terra de cismàtics, de gent considerada impura. Tot i això, hi va. No espera que arribin a Jerusalem. És ell qui travessa la frontera. És ell qui s'asseu al costat del pou de Jacob, cansat del viatge. Això és impressionant: Déu es cansa, es converteix en captaire. «Dona'm aigua». Déu et demana alguna cosa. Déu té set de tu.

Aquesta dona arriba al migdia. No arriba al matí, quan tots se'n van. Arriba quan el sol és alt, quan no hi ha ningú. És una dona solitària, marcada per la seva història: cinc marits, i el que té ara no és el seu marit. És una dona que ha buscat amor, seguretat, felicitat, i cada cop s'ha trobat amb les mans buides. Quants cops nosaltres també hem buscat aigua que no ha pogut sadollar la nostra set? Relacions, èxit, diners, fins i tot religió... i la set persisteix.

Jesús parla de l'aigua viva. Ella continua pensant en l’aigua material. Nosaltres també som així: romanem al pla horitzontal. Però Crist parla d'una altra font, quelcom que brolla fins a la vida eterna. No és un esforç moral, no és un «ho has de fer millor». És un do. «Si sabessis què vol donar-te Déu..». La fe neix quan hom descobreix que Déu no ve a jutjar, sinó a donar.

És admirable com Jesús va conduint el diàleg amb aquesta dona pecadora, suscitant-hi l'atractiu per allò bell, per allò gran, per allò etern. A poc a poc, el Senyor es va donant a conèixer a la samaritana, perquè al final acabi acceptant-lo com «el Salvador del món». El diàleg amb Crist –també per a nosaltres– sempre és un diàleg de salvació, un diàleg que ens dignifica i ens fa descobrir el sentit de la nostra vida, els horitzons sense fi d'una vocació eterna.

Serà Jesús qui sortirà al camí de cada home i cada dona al llarg de tota la història per fer-li una oferta única: ser la font de la seva vida, una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna. Aquella dona va entendre que el pou a què amb tant afany anava cada dia havia de ser substituït per un altre pou més profund i d'aigua de vida eterna. I en els seus llavis apareix una de les més belles oracions de l'evangeli: "Senyor, doneu-me aigua d'aquesta".

Certament, «molts samaritans d'aquell poble van creure en Ell -el Crist- per la paraula de la dona». La persona que nota que Crist ha entrat a la seva vida i experimenta el goig de la seva salvació, ella mateixa fa que continuï per a altres aquest diàleg de salvació. Demanem a la Mare de Deu que ens acompanyi, i inspiri el testimoni del que Crist ha fet a la nostra vida, i esdevenir pastors d’ànimes.