Homilia del P. Josep M. Soler, abat emèrit de Montserrat (1 de març de 2026)
Diumenge II Quaresma
CAT - Abadia de Montserrat
2 de març de 2026
Gènesi 12:1-4a / 2 Timoteu 1:8b-10 / Mateu 17:1-9
Des dels primers segles de l’Església, l’Evangeli de la Transfiguració és proclamat en la segona setmana de Quaresma. Té lloc poc després que Jesús acabés d’anunciar als deixebles que havia de sofrir la passió i que seria condemnat a mort. Ells no ho van entendre. I fins s’escandalitzaren. Per això, germans i germanes, veient que els costaria de comprendre que Jesús havia de passar pel sofriment, Déu els permet de descobrir momentàniament la glòria del seu Fill. Així els prepara per afrontar la passió i la mort de Jesús que vindrien d'aquí poc.
Tal com hem sentit, l’evangelista sant Mateu ho explicava així: la cara de Jesús es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blancs com la llum. Són els trets que, segons la Sagrada Escriptura, corresponen a Déu, que va vestit d’esplendor i de majestat i és embolcallat per la llum com un mantell (Ps 103, 1-2). Aquell Jesús tan humà i tan proper, que acabava d’anunciar que havia de patir molta part de les autoritats del poble i que finalment havia de ser mort, apareix als ulls dels tres testimonis penetrats de la majestat divina. Era una anticipació d’allò que també els havia anunciat: que després de ser mort, ressuscitaria al tercer dia (Mt 16, 21). Els tres deixebles Pere, Jaume i Joan, doncs, van contemplar la grandesa divina de Jesús amb els seus propis ulls (cf. 2Pe 1, 18). I veieren com Moisès i Elies, és a dir, la Llei i els profetes, donaven testimoni d’ell.
Aleshores, la veu divina, és a dir, el Pare del cel, digué: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo. La veu divina revela quin és el misteri, la realitat íntima, de Jesús, d’aquell home extraordinari que els deixebles anaven descobrint. A la rel de tota la seva obra, hi ha aquesta relació d’amor indefectible amb el Pare. També el seu lliurement a la passió i a la mort és fruit d’aquesta relació d’amor.
Si en aquell moment de la vida de Jesús la transfiguració era una pedagogia de cara els apòstols, ara, a l’inici de la Quaresma és una pedagogia per a nosaltres, que ens fa veure el sentit profund del temps quaresmal que vivim i de la seva culminació en la santa Pasqua. És una pedagogia sobre el fruit de transformació que ha de donar en nosaltres la vivència de la Quaresma i la gràcia pasqual que hem de rebre.
Som cridats a participar de la naturalesa divina de Jesucrist, la vàrem començar a rebre en el baptisme i s’ha d’anar desplegant en la nostra vida per mitjà del treball espiritual d’ascesi; un treball centrat a posar en pràctica la paraula de Déu que escoltem de Jesús, ell que, a partir del moment que l’hem conegut, ha esdevingut, també, l’objecte de la nostra complaença.
A mesura que en la pregària contemplem Jesús transfigurat i escoltem amb docilitat humil la seva paraula, ens adonem que la seva llum penetra en el nostre interior com una claror que il·lumina el més profund de nosaltres mateixos i la realitat que ens envolta; ens adonem que la seva llum irradia una força que ens porta a actuar, a fer vida l’Evangeli, a testimoniar el do diví que ens atorga. És un procés que no sol ser pas rectilini sinó que, a causa de la fragilitat humana, sol tenir alts i baixos. I per això l’Església ens ofereix el temps de Quaresma com un itinerari de conversió i de renovació. I, a través d’aquest procés, el misteri de Crist esdevé el misteri de la nostra vida
Tots i cadascun som fills estimats del Pere, incorporats a l’única filiació de Jesucrist. Això vol dir que ens podem abandonar en mans de Déu, tal com ho va fer Jesús particularment davant la passió que havia d’afrontar. I, quan ens abandonem en mans de Déu, és quan Déu pot anar transfigurant la nostra persona, el cos, l’ànima i l’esperit. Aleshores, fins i tot les fragilitats i les imperfeccions poden esdevenir una porta a través de la qual Déu entri en la nostra vida. Les nostres contradiccions interiors i les nostres pors romanen; però, si perseverem units al Crist, l’Esperit Sant penetra tot allò que ens inquieta i fa que les foscors puguin ser il·luminades (cf. Frère Aloïs, de Taizé, Meditation à l’Abbatiale de Cluny, 2.05.2010).
L’evangeli de la Transfiguració, ens ofereix, en tercer lloc, un ensenyament sobre el sentit últim de la nostra existència, de l’existència humana, que no és la corrupció del sepulcre, ni un munt de cendres dins d’una urna, ni la dissolució de la nostra persona. La Transfiguració de Jesús ens ensenya a mirar el terme de la nostra vida i el final de la història humana, com el moment en el qual serà tret el vel que ens priva de veure el Senyor tal com és, en la seva plenitud divino-humana. I la contemplació joiosa del seu rostre desitjat transfigurarà la nostra petitesa i ens portarà a viure en la seva plenitud pasqual.
Jesucrist és la imatge autèntica de l’ésser humà, de l’home i de la dona, en plenitud, segons Déu; la realització plena del projecte que ell té per la humanitat. Per això, Déu, per mitjà de l’Encarnació del seu Fill, ens ha donat allò que volia atorgar a la humanitat des de la creació del món i que el tancament i el pecat humans van privar. Ens ha donat la capacitat de participar de la vida divina (cf. 2Pe, 1, 4) per tota l’eternitat. No són paraules boniques, és el fruit del que anuncia la Transfiguració i que trobarà la seva plenitud en la Pasqua.
Ja ara, en aquesta vida, per gràcia de Déu, podem participar espiritualment i en certa manera de l’experiència de la Transfiguració per mitjà de l’acolliment de la Paraula de Jesús, del treball ascètic i espiritual i de la vida litúrgica, que ens van transformant, transfigurant, per dintre i ens permeten d’alguna manera d’anticipar, sota el vel de la fe, la glòria futura. En aquest sentit, nosaltres, els cristians, hem de ser com el llevat dins la pasta de la societat per fer que tots els elements dels quals es compon la vida humana responguin a la veritable dignitat de l’ésser humà i així fer progressar el món cap a la plenitud que ens és revelada en la Transfiguració del Senyor.
Des dels primers segles de l’Església, l’Evangeli de la Transfiguració és proclamat en la segona setmana de Quaresma. Té lloc poc després que Jesús acabés d’anunciar als deixebles que havia de sofrir la passió i que seria condemnat a mort. Ells no ho van entendre. I fins s’escandalitzaren. Per això, germans i germanes, veient que els costaria de comprendre que Jesús havia de passar pel sofriment, Déu els permet de descobrir momentàniament la glòria del seu Fill. Així els prepara per afrontar la passió i la mort de Jesús que vindrien d'aquí poc.
Tal com hem sentit, l’evangelista sant Mateu ho explicava així: la cara de Jesús es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blancs com la llum. Són els trets que, segons la Sagrada Escriptura, corresponen a Déu, que va vestit d’esplendor i de majestat i és embolcallat per la llum com un mantell (Ps 103, 1-2). Aquell Jesús tan humà i tan proper, que acabava d’anunciar que havia de patir molta part de les autoritats del poble i que finalment havia de ser mort, apareix als ulls dels tres testimonis penetrats de la majestat divina. Era una anticipació d’allò que també els havia anunciat: que després de ser mort, ressuscitaria al tercer dia (Mt 16, 21). Els tres deixebles Pere, Jaume i Joan, doncs, van contemplar la grandesa divina de Jesús amb els seus propis ulls (cf. 2Pe 1, 18). I veieren com Moisès i Elies, és a dir, la Llei i els profetes, donaven testimoni d’ell.
Aleshores, la veu divina, és a dir, el Pare del cel, digué: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo. La veu divina revela quin és el misteri, la realitat íntima, de Jesús, d’aquell home extraordinari que els deixebles anaven descobrint. A la rel de tota la seva obra, hi ha aquesta relació d’amor indefectible amb el Pare. També el seu lliurement a la passió i a la mort és fruit d’aquesta relació d’amor.
Si en aquell moment de la vida de Jesús la transfiguració era una pedagogia de cara els apòstols, ara, a l’inici de la Quaresma és una pedagogia per a nosaltres, que ens fa veure el sentit profund del temps quaresmal que vivim i de la seva culminació en la santa Pasqua. És una pedagogia sobre el fruit de transformació que ha de donar en nosaltres la vivència de la Quaresma i la gràcia pasqual que hem de rebre.
Som cridats a participar de la naturalesa divina de Jesucrist, la vàrem començar a rebre en el baptisme i s’ha d’anar desplegant en la nostra vida per mitjà del treball espiritual d’ascesi; un treball centrat a posar en pràctica la paraula de Déu que escoltem de Jesús, ell que, a partir del moment que l’hem conegut, ha esdevingut, també, l’objecte de la nostra complaença.
A mesura que en la pregària contemplem Jesús transfigurat i escoltem amb docilitat humil la seva paraula, ens adonem que la seva llum penetra en el nostre interior com una claror que il·lumina el més profund de nosaltres mateixos i la realitat que ens envolta; ens adonem que la seva llum irradia una força que ens porta a actuar, a fer vida l’Evangeli, a testimoniar el do diví que ens atorga. És un procés que no sol ser pas rectilini sinó que, a causa de la fragilitat humana, sol tenir alts i baixos. I per això l’Església ens ofereix el temps de Quaresma com un itinerari de conversió i de renovació. I, a través d’aquest procés, el misteri de Crist esdevé el misteri de la nostra vida
Tots i cadascun som fills estimats del Pere, incorporats a l’única filiació de Jesucrist. Això vol dir que ens podem abandonar en mans de Déu, tal com ho va fer Jesús particularment davant la passió que havia d’afrontar. I, quan ens abandonem en mans de Déu, és quan Déu pot anar transfigurant la nostra persona, el cos, l’ànima i l’esperit. Aleshores, fins i tot les fragilitats i les imperfeccions poden esdevenir una porta a través de la qual Déu entri en la nostra vida. Les nostres contradiccions interiors i les nostres pors romanen; però, si perseverem units al Crist, l’Esperit Sant penetra tot allò que ens inquieta i fa que les foscors puguin ser il·luminades (cf. Frère Aloïs, de Taizé, Meditation à l’Abbatiale de Cluny, 2.05.2010).
L’evangeli de la Transfiguració, ens ofereix, en tercer lloc, un ensenyament sobre el sentit últim de la nostra existència, de l’existència humana, que no és la corrupció del sepulcre, ni un munt de cendres dins d’una urna, ni la dissolució de la nostra persona. La Transfiguració de Jesús ens ensenya a mirar el terme de la nostra vida i el final de la història humana, com el moment en el qual serà tret el vel que ens priva de veure el Senyor tal com és, en la seva plenitud divino-humana. I la contemplació joiosa del seu rostre desitjat transfigurarà la nostra petitesa i ens portarà a viure en la seva plenitud pasqual.
Jesucrist és la imatge autèntica de l’ésser humà, de l’home i de la dona, en plenitud, segons Déu; la realització plena del projecte que ell té per la humanitat. Per això, Déu, per mitjà de l’Encarnació del seu Fill, ens ha donat allò que volia atorgar a la humanitat des de la creació del món i que el tancament i el pecat humans van privar. Ens ha donat la capacitat de participar de la vida divina (cf. 2Pe, 1, 4) per tota l’eternitat. No són paraules boniques, és el fruit del que anuncia la Transfiguració i que trobarà la seva plenitud en la Pasqua.
Ja ara, en aquesta vida, per gràcia de Déu, podem participar espiritualment i en certa manera de l’experiència de la Transfiguració per mitjà de l’acolliment de la Paraula de Jesús, del treball ascètic i espiritual i de la vida litúrgica, que ens van transformant, transfigurant, per dintre i ens permeten d’alguna manera d’anticipar, sota el vel de la fe, la glòria futura. En aquest sentit, nosaltres, els cristians, hem de ser com el llevat dins la pasta de la societat per fer que tots els elements dels quals es compon la vida humana responguin a la veritable dignitat de l’ésser humà i així fer progressar el món cap a la plenitud que ens és revelada en la Transfiguració del Senyor.
Etiquetes
Homilies Ara a portada
El més llegit