Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (22 de febrer de 2026)

Gènesi 2:7-9; 3:1-7a / Romans 5:12-19 / Mateu 4:1-11



Estimats germans i germanes en la fe:

Un proverbi dels antics nadius d’Austràlia, diu el següent: «Tots nosaltres som visitants d’aquest temps, d’aquest lloc. Només hi estem de pas. El nostre propòsit aquí és observar, aprendre, créixer, estimar... i després tornem a casa». Permeteu-me que faci avui una breu relectura cristiana d’aquest text, perquè ens pot ajudar a aprofundir en el gran misteri de la Quaresma que fa pocs dies hem començat.

«Tots nosaltres som visitants d’aquest temps, d’aquest lloc. Només hi estem de pas». Certament, no som sinó convidats a caminar per aquestes terres, a voltes idíl·lics prats de formós color verd, a voltes inhòspites i perilloses cingleres. Però en definitiva, només hi estem de pas. Som pelegrins en un món que passa i sabem que el nostre destí definitiu no està en aquesta terra, sinó que es troba molt més enllà de l’horitzó i de la posta del sol.

El pelegrí, però, té una característica important: sabem on va, però a ningú no li interessa el lloc d’on ve. A Déu tampoc no li interessa: és igual quin és el nostre passat, quines són les culpes que ens turmenten, quins són els pecats que portem en el secret. Amb la Quaresma, Déu ens diu senzillament: «Aixeca’t i camina». La segona carta als Romans ens ho deixava ben clar: «el do de la gràcia [de Jesucrist] fa justos els homes després de moltes caigudes». Així doncs, no tinguem por. El nostre Déu és el Déu del perdó i de la misericòrdia: aixequem-nos i caminem!

Caminem, doncs, amb el propòsit que ens deia el nostre proverbi inicial: «observar, aprendre, créixer, estimar». El nostre camí el tenim traçat: és aquell que va des de l’arbre que hi ha enmig del jardí de l’Edèn fins a la creu que hi ha alçada al Gòlgota. Avancem, doncs, des del vell arbre de la condemna i de la mort fins al nou arbre de la salvació i de la vida.

Tanmateix, aquest camí que el cristià té davant és a la vegada dramàtic i grandiós. És dramàtic perquè no serem mai aquell corredor que inicia una cursa amb una gran sortida i que fa posar dempeus tot l’estadi a l’expectativa del que passarà. Ni tampoc serem mai aquell corredor que arriba al final amb un sensacional esprint que deixa a tothom bocabadat. La vida del cristià és com la del corredor del mig d’una cursa de relleus: en el moment indicat, agafem el testimoni, correm tan bé com sabem i, finalment, l’entreguem a aquell que ha de continuar endavant. No entendre això és la gran temptació que ens pot fer creure que som capaços de convertir les pedres en pans, de tirar-nos daltabaix perquè els àngels ens recullin, o bé d’adorar aquell qui ens porta la mort i no la vida. Germans, tot ho hem rebut i tot ho deixarem a l’hora de la nostra partença. Ni hem començat res, ni acabarem res.

Però, com dèiem, aquest camí del cristià també és grandiós. Ser el corredor del mig d’una cursa de relleus ens ensenya que no podrem aconseguir mai res nosaltres sols, que el sentit de la vida es troba en els altres. Ens necessitem els uns als altres. En el fons, el camí cristià ens ensenya que hi ha una única cosa que val la pena: l’amor amb què estimem i l’amor amb què ens deixem estimar.

I heus aquí que arribem a l’últim revolt del nostre itinerari perquè, al final de tot, tornem a casa. O més ben dit, arribem a casa. Hem caminat des del primer jardí on hi havia l’arbre de la vida fins al segon jardí on hi ha l’arbre de la creu. Ens queda encara, però, una altra etapa: hem d’arribar fins a aquell altre jardí on hi ha el sepulcre buit del Crist Ressuscitat. Però resulta que no hi ha camí entre la creu i el sepulcre buit: la distància és curta, però no hi ha camí. Aquí cal que la fe i l’esperança es quedin enrere perquè només llavors l’amor final pot resplendir amb tota la seva força.

I és l’amor, i només aquell qui és l’Amor, que és capaç de portar-nos fins aquell matí primaveral de Pasqua, on el Senyor ens espera amb els braços oberts.