Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (13 d'octubre de 2025)

Màrtir vol dir testimoni, algú que amb la seva vida i amb la seva paraula confirma un missatge, una idea, una fe. Nosaltres normalment ens hi referim en els casos en els quals aquest testimoniatge ha arribat fins a la mort, i anomenem martiri, com a signe que lliurar la vida per allò que es creu és la major coherència possible. 

Aquesta realitat és tan antiga com la humanitat i fou especialment important en el naixement i l’expansió del cristianisme, que es fonamenta en el martiri de Jesucrist, a imatge del qual i per tal de seguir-lo, han patit la mort molts deixebles, coneguts o anònims.

Alguns de nosaltres, i també vosaltres mateixos, escolans, fa només deu dies vau ser al Vaticà, la basílica on recordem el martiri de Sant Pere, la seva crucifixió, per ser deixeble de Jesucrist i per la fe, i on venerem el seu sepulcre. També us vau allotjar prop de les catacumbes de Sant Calixte, a la Via Appia Antiqua, un lloc on la primeríssima comunitat cristiana es reunia, i on també s’enterraven cristians, que seguint l’exemple de Jesucrist i de Sant Pere, foren màrtirs. La memòria d’aquests llocs, les restes mortals d’aquests testimonis ens és important perquè parla d’ells. Per això també venerem avui aquest relicari, que conté els noms i les restes dels nostres germans monjos beats, que moriren per la seva condició de cristians i monjos, en els mesos que seguiren l’inici de la Guerra Civil. 

Tot i que podríem pensar que el martiri és història, si som conscients de la realitat del món, veiem que les ocasions de donar testimoni fins a la mort, continuen essent actualíssimes i no són estranyes les celebracions en les quals es reconeixen i es parla dels màrtirs del segle XXI. 

Com Déu es fa present en aquesta realitat?

El martiri revela en qualsevol època  la situació en la qual es produeix. 

D’entrada, la irrupció de Déu i del seu Regne en el món, es representa en l’Antic Testament i en el Nou Testament com un fet positiu. Sense anar més lluny, les lectures ens parlaven avui d’una muntanya on es feia un banquet; d’una muntanya, lloc de la presència i de la comunió entre nosaltres i Jesucrist. L’Evangeli d’avui sembla que ha canviat aquesta perspectiva i ens ha parlat d’odi. Per què?

Perquè la realitat social i la realitat humana només acullen a mitges aquest Regne. Veiem la lluita entre la bondat de la voluntat de Déu i la resistència a complir-la, que ens desconcerta i en la qual roman la pregunta més difícil, més inexplicable, més irresoluble. El perquè del mal que és el Perquè més gran que existeix. 

Aquesta lluita ens diu alguna cosa molt important d’aquest Regne de Déu i de Déu mateix: No s’imposa. El Regne de Déu en la realitat del món en el qual vivim no s’imposa, ens deixa un espai amplíssim a nosaltres, homes i dones, joves i infants també,  per acceptar-lo com a proposta, per a construir-lo, per a millorar-lo, i aquesta feina i aquesta tasca la fem “passant comptes”  amb el mal, amb la nostra pròpia, individual i col·lectiva,  resistència al bé. 

Aquesta ha estat la història de la humanitat i de l’acció cristiana en cada moment. Però no perdem de vista que primer tenim l’opció i la proposta de Déu, després en tot cas,  la resistència. L’evangeli d’avui se centra més en aquesta resistència i per això parla de l’odi del món, una paraula clara, que és una manera forta d’anomenar tot allò que s’oposa al Regne. Però sense anar més lluny, el versets d’abans i de després del fragment del capítol quinzè de Sant Joan que hem llegit, no parlaven d’odi, sinó de l’amor de Déu, amb una de les frases que millor defineixen l’essència de l’Evangeli: 

“  Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.  10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.  11 Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa.  12 Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.  13 Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.     ... Jo 15:9-13”

És sobre aquesta base que reconeixem l’odi contrari a que imperi aquest amor. Però desprès d’escoltar aquestes paraules, comprenem que l’Evangeli d’avui fins i tot diu que aquesta actitud d’odi és deguda a la ignorància de Déu. ¿Qui podria conèixer en profunditat el Regne, com el descriuen aquests versets i optar per una altra cosa? 

Quina veritat tan universal no és aquesta de reconèixer primer l’amor de Déu i després la reacció negativa que generem! Com ens serveix per aplicar-la des de la més petita situació personal als grans conflictes. 

El martiri és possible perquè Déu compta amb nosaltres. Perquè allò que fem, i allò que testimoniem és necessari en aquesta lluita pel bé de la qual ens parlava l’Evangeli.  De fet, la reacció a l’odi no és teòrica. I si el mal és  impossible de contestar, hi ha una manera de rebatre aquest odi que és l’acció i la vida. És aquí on trobem els testimonis. 

He escoltat aquests darrers dies parlar de la desorientació contemporània. Aplicada sovint als joves, em sembla que no és només una qüestió dels joves, sinó de la incapacitat que ells vegin testimonis coherents d’uns valors concrets, d’una fe, d’un amor, d’una capacitat de posar-se al servei d’unes idees. En la proposta del nostre lema del Mil·lenari, ho hem volgut expressar amb aquesta frase Rege te ipsum, regeix-te tu mateix.  El nostre món i la nostra Església tenen necessitat de testimonis que expressin allò que creuen amb la vida i l’acció, que regeixin ells mateixos. 

Ja que tots vosaltres escolans heu estat testimonis del Mil·lenari i sou un bon exemple en alguns camps d’aquest Rege te ipsum, una disciplina personal imprescindible en la música, us seria de gran profit que apliquéssiu a la vida aquesta disponibilitat a seguir l’amor de Déu i els valors que construeixen les persones i les relacions en la pau.

L’avantatge d’aquesta  resposta és que té una mida humana. Déu ens demana segons la nostra mesura, però és Ell qui pren la mida, nosaltres, captius molt sovint de les limitacions que ens posem. Els màrtirs fins a la mort ens són un exemple de confiança en aquesta mirada de Déu sobre les nostres possibilitats que va més enllà d’allò que imaginem. Ells no pensaren mai a arribar a donar la vida. 

Aquest és un llenguatge vital i existencial totalment comprensible i tant de bo els monjos poguéssim ser testimonis de la nostra vocació de cercar Déu de veritat, de viure la pregària i la comunitat.  

Demanem la intercessió dels nostres germans monjos màrtirs, associats a la mort i a la resurrecció de Jesucrist que ara recordarem en l’eucaristia.