Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (11 de maig de 2025)

La providència ens ha portat aquest diumenge del Bon Pastor a tenir ben present el ministeri episcopal representat pels nostres il·lustres hostes, els bisbes de la conferència episcopal grega que concelebren aquesta missa conventual, però també a unir-nos a tota l’Església en l’alegria de l’elecció del bisbe de Roma, el Papa Lleó XIV. Aquesta situació ens fa poder escoltar amb més identificació i profunditat la paraula que la litúrgia ens ofereix avui, que és una paraula de Jesucrist dient-nos a tots: «Segueix-me. Jo sóc el Bon Pastor».

A la Sagrada Escriptura trobem sovint barrejada la descripció de la realitat amb un desig del Regne, una passió per la unitat i per la universalitat centrada en Crist, un desig i una passió sempre presents en l’Església que beu de la Paraula, un desig i una passió que foren també l’anhel del mateix Senyor Jesucrist.

La descripció dels Fets dels Apòstols és força realista i no ens parla d’una missió fàcil sinó de rebuig. Fins i tot d’animadversió conscient i de descrèdit buscat contra els deixebles per part d’aquells que representaven una ortodòxia jueva per a qui la novetat teològica de Crist era excessiva. Gairebé podem comprendre aquesta antipatia. De vegades és còmode mantenir-se en una espera que ja tenim mesurada, a la qual ens hem acostumat i ens fa por el canvi d’estatus. Quelcom semblant passava a molts dels qui escoltaven els apòstols. La seva espera del Messies estava controlada, era còmoda. Però no tothom ho visqué així. Hi hagué jueus que ho comprengueren, com també hi hagué molts pagans que no ho feren.

La presència avui dels bisbes de Grècia, llatins i de l’exarcat per als catòlics de ritu bizantí i armeni, ens porta el record del pas de sant Pau i Bernabé per aquelles terres que foren les primeres d’Àsia i Europa a rebre la bona nova de l’Evangeli. El pas mateix de sant Pau per Atenes i altres indrets de la Grècia actual ens fa recordar les immenses dificultats que tenia el seu missatge també per als pagans i per a les seves filosofies.

La situació d’oposició social amb la qual es trobaren els primers deixebles és molt actual. Encara que aquesta setmana hàgim pogut viure el miratge que la nostra Església era el centre del món, no ens enganyem. Una cosa és la fascinació per unes formes de fer úniques que no s’han deixat influir per la resta de l’evolució de la comunicació contemporània, i una altra cosa ben diferent és compartir realment el missatge de l’Evangeli. Alguns mitjans del nostre entorn semblava que s’haguessin de justificar per dedicar tant de temps a l’elecció del Papa.

Afortunadament, la Paraula que hem escoltat, alhora que descriu una situació social d’oposició, parla del que és imprescindible: de la resurrecció de Jesús, de la promesa que ens fa de la vida eterna, de la presència ja ara del Regne de Déu, d’alguna cosa tan gran que encara avui l’estem comprenent. No l’hem esgotada en cap de les nostres categories: totes les lectures d’avui són del Nou Testament i totes ens parlen de la realitat que inaugura aquesta resurrecció, en la qual el centre és Jesucrist, el Bon Pastor.

Ell voldria per a tota la humanitat que responguéssim al seu ésser Bon Pastor reconeixent la seva veu. Els apòstols heretaren amb força aquest desig del Senyor i el tingueren ells mateixos per a tota l’Església. Feren la seva missió. Ho hem vist en la lectura d’avui dels Fets dels Apòstols, hem trobat el desig que tenien Bernabé i Pau que tothom seguís el Senyor. Aquest era l’ideal. I si una part important no acollia el missatge, no es desanimaven. Jesucrist havia demanat que continuessin, que el món era molt gran i que calia continuar buscant qui escoltés la veu del Senyor.

D’una banda, demanaven fidelitat a les seves paraules i al seu missatge evangèlic, però de l’altra també hi havia un sentit personal d’adhesió a Ell, tal com una ovella segueix el pastor, com en el Regne imaginat en el llibre de l’Apocalipsi, hi ha un reconeixement del final de pau i de glòria de tots aquells que han sentit aquesta veu, han reconegut el pastor i han continuat la seva missió.

Aquest cridament a ser bon pastor ja ressonà en les primeres paraules del Papa Lleó, dijous passat des de la lògia de Sant Pere. Ell, cridat a la tasca de ser precisament pastor, pastor universal d’una Església que té molts altres pastors i moltes altres ovelles, però en la qual tots som el ramat del nostre Senyor Jesucrist. El mateix Papa ha demanat a tots els qui tenen autoritat a l’Església que s’abaixin perquè allò que sigui realment visible sigui la veritat, sigui Crist.

Les lectures i l’elecció del nou bisbe de Roma també ens ajuden a pensar en aquesta Església que abraça tot el món. En la seva catolicitat, que significa universalitat. A Montserrat és fàcil viure aquesta catolicitat. Només caldria, en moltes de les nostres celebracions, saber de quants llocs de la terra som els qui ens reunim en aquesta basílica.

Reconeixem i agraïm que Montserrat sigui un lloc on Déu es troba amb el seu poble, com vaig voler subratllar fa dues setmanes amb motiu de la festa de la Mare de Déu, un lloc on voldríem que es reconegués Crist, presentat i ofert al món per la Moreneta, com el Bon Pastor i que ens poséssim a seguir-lo com a bons fills i filles d’Ell.

Afrotarem dificultats, però la promesa que ens fa és la vida eterna i poder ser comptats en l’experiència d’aquells escollits que vénen de la gran tribulació però que ara ja canten la seva lloança davant d’Ell.

Vosaltres, escolans, participeu d’aquesta lloança que vol fer present el cel a la terra. Així ens ho diuen molts pelegrins que us escolten. En el llibre de l’Apocalipsi, la representació de Déu i de Crist glorificat apareix sovint envoltada de música. A Montserrat hem volgut que aquest moment de trobada dels fidels amb Déu estigués també acompanyat de música i la nostra litúrgia no s’entendria sense aquest cant de lloança ininterromput tots els dies de l’any. Vosaltres en sou instrument i protagonistes i és una bona ocasió per seguir Jesucrist, el Bon Pastor, i escoltar el que us diu cada dia.

Preparem-nos per continuar la comunió amb Crist, que ens serà donada en el pa i el vi de l’eucaristia, sagrament del seu cos i de la seva sang, i que aquest moment d’intimitat ens porti a escoltar més clara i fortament la seva veu.