La Nativitat de la Mare de Déu. Missa conventual. Inauguració del Mil·lenari.

“Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra, ja em veig salvat, canto al Senyor pels seus favors”

Estimats germans i germanes, aquestes frases del salm responsorial, no per breus, deixen de ser intenses. Quina sort i quin privilegi poder dir-li això a Déu.  

“Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança.
Una frase que esdevé al mateix temps, pregunta:
És aquest realment l’estat i el moment en el qual ens trobem com a cristians? Com a monjos?

Una pregunta que també sigui quina sigui la resposta, pot convertir-se en pregària:
Si sentim la confiança i l’amor de Déu, o n’estem a prop, donem-ne gràcies i responguem-li com hem fet cantant : Aclamo el Senyor plena de goig!

Si ens hi sentíssim lluny, pensem que tota la pregària cristiana - i els salms en són la part més pròpia-, no assenyala un estat que ja hem aconseguit, sinó un camí, un objectiu que cal assolir pas a pas. La nostra vida espiritual ens ha de portar a arribar a dir amb tot el cor, que sabem que Déu ens estima, que hi confiem, que ens sabem salvats  i que per això ens alegrem i cantem!

Potser si individualment ens costa sentir-nos tan propers a Déu, la nostra fe és precisament col·lectiva i s’alimenta de la vida de tots els qui ens han precedit, de la santedat acumulada a l’Església. Això és aplicable a cada família, a cada parròquia, com les que avui sou aquí, i correspon naturalment als monestirs, a tots: avui aquí concretament o pel significat de la presència de l’Abat Primat de la Confederació benedictina, estem representats tots els benedictins del mon. Per a la nostra comunitat, la mirada agraïda a la història que avui ens domina, en iniciar la celebració d’aquests mil anys de la fundació del nostre monestir de Montserrat, ens porta a ser conscients del camí col·lectiu recorregut. Un camí que per sobre de tot ha volgut ser un testimoni sentit de l’amor que Déu ens té i de la seva salvació, a la qual hem intentat respondre durant mil anys, amb els nostres cants i que ens assenyala el camí pel futur: continuar, perseverar, dir cada dia que confiem per poder cantar cada nit la lloança del Déu que ens estima.

Els escolans sabeu bé que per tanta gent, durant la major part d’aquests mil anys, heu estat un instrument d’aquesta lloança amb el vostre cant i la vostra pregària. I avui us en donem les gràcies!

La història com a genealogia

La història es fa pas a pas. L’evangeli d’avui ens fa pensar que fins l’esdeveniment més important esdevingut mai, l’Encarnació del Fill de Déu en Jesús de Natzaret, es va fer poc  poc, dins d’una genealogia humana, al final de moltes generacions que se succeïen. En cada moment els protagonistes d’aquesta genealogia van haver de viure allò que els tocà, tal com ells eren, compartint una fe en l’adveniment del Messies, que al final només veieren els darrers de tots...

Semblantment, la nostra comunitat de Montserrat d’avui és la darrera generació d’una successió de monjos que s’enfila mil anys enrere, els quals més enllà de tot allò que hem acomplert pastoralment i culturalment, hem volgut viure aquí l’amor i la salvació de Déu, per tal que fos això el que realment impregnés tota la nostra acció. Sota el mestratge de Sant Benet, prenent la creu, l’arada i el llibre, ens hem confiat a la paraula que sincerament vam creure escoltar de Déu per seguir-lo i bastir aquesta casa: seguint “l’ora, lege, labora, rege te ipsum in comunitate”, “Prega, llegeix, treballa, regeix-te tu mateix, en comunitat”, el lema monàstic d’aquest mil·lenari (que ens perdonin els nostres venerables germans, abats, priors i monjos benedictins, per la nostra gosadia de completar el lema benedictí originari i ampliar-lo una mica més!) :

I avui podem dir que Déu ha respost amb moltes benediccions i que a Ell li confiem el nostre futur, per continuar essent fidels, perquè eviti tot mal dintre del nostre monestir.

Tot apunta a Jesucrist

Fixem-nos on apunta realment la Genealogia. Nogensmenys que, com he dit, al naixement del messies,  Jesús de Natzaret, l’Emmanuel.

“Li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble”.  Què és Jesús sinó salvador? Deia Sant Anselm. I què és allò que realment salva sinó la proximitat de Déu que el nom d’Emmanuel “Déu amb nosaltres” significa? En aquest naixement es realitza la proximitat salvadora de Déu en Jesucrist. És el moment 0 de la nostra història. El punt on convergeixen totes les expectatives i d’on neixen totes les esperances. No exhaurirem mai el contingut, la profunditat la fecunditat del misteri d’un Déu tan proper que s’ha fet home en Jesucrist. Aquesta vida encarnada que es fa també relat i història en els evangelis, que ens ajuden a creure,  que ens acosten a aquest Jesucrist que vivia com nosaltres, i ens donen  les seves paraules per aprendre a seguir-lo.

Els monjos estem cridats també com a resultat de la nostra genealogia personal i comunitària , per la nostra proximitat amb la paraula, i en aquest monestir santuari de Montserrat, també per una relació propera amb tants pelegrins, a fer proper Jesucrist. En la nostra litúrgia, en el nostre tracte, en la nostra reflexió intel·lectual, generació rere generació, la nostra “genealogia” també hauria d’apuntar sempre al naixement de Jesucrist, a aquesta altra encarnació en el cor de cada creient de la qual parlava Sant Bernat. No ho perdem de vista enmig de tantes obligacions i preocupacions. La millor ajudat fraterna que ens podem demanar els uns als altres, és la d’anar cap a Jesucrist. Tot i les infidelitats pròpies de la condició humana, des del punt de vista d’aquests mil anys, estic convençut que la nostra comunitat ha tingut sempre Jesucrist com a referent, i ha ajudat perquè nasqués o continués present en el cor de tants i tants. Ajudeu-nos amb la vostra pregària, amb el vostre consell, amb les vostres queixes si cal, a mantenir-nos-hi fidels.

Maria

Avui dia de la Nativitat de la Mare de Déu, missa d’inici de la celebració del Mil·lenari de la fundació del monestir, no podem deixar de repetir aquella frase del llibre de Judit que la tradició cristiana aplica a la Mare de Déu i que s’adiu tan bé a l’essència de Montserat:
Tu ets l’honor del nostre poble.

La venerem perquè és l’última generació de la genealogia, la que fa el pont entre l’expectativa a l’esperança, i ho fa essent-hi, romanent al costat del Crist, travessant l’aventura humana del Fill de Déu encarnat, perquè és present en la vida de Jesús des de l’Encarnació a l’Ascensió.

Ella és l’estabilitat de la nostra missió monàstica. Custodiar la seva imatge que representa la continuïtat de sentit d’aquest monestir, fundat ja al costat d’una capelleta dedicada a Santa Maria i que ha renascut perquè no ha perdut mai el convenciment que Déu ens volia aquí per a través de la seva intercessió, acollir i promoure la fe, la mateixa que ella va tenir i va testimoniar, la fe en Déu, la fe en la inspiració de l’Esperit Sant, la fe en el seu Fill, capaç de salvar tota la humanitat. Ella és la mestre i nosaltres els instruments.

Ella és l’honor del nostre poble. Del poble cristià i del poble català que la té per patrona i que encara avui mira a aquesta muntanya, a aquest santuari i a aquest monestir per retrobar-se en tants i tants nivells de la seva societat, creient o no. I ens prenem seriosament continuar sent una presència cristiana a Catalunya, acomplint sinó amb quantitat, almenys en qualitat i presència, la frase del bisbe Torras i Bages, escrita a la nostra façana, “Catalunya serà cristiana o no serà”.

La nostra comunitat, amb l’escolania, antiga i nova,  dona gràcies avui per haver pogut durant mil anys testimonis de fe, de devoció mariana, de vida monàstica en aquest lloc i prega perquè Déu ens en faci dignes.

Com us deia als escolans quan em vau preguntar sobre aquest dia, celebrem que fa mil anys que l’Abat Oliba ens va fundar, però celebrem sobre tot, que som aquí, encara avui, en aquest mil·leni, en aquest mil·liari, aquesta pedra que en un camí que continua marca els primers mil passos.