Avui, dia 5 de desembre, celebrem la festivitat de: sant Sabes, abat; i la de sant Dalmau, bisbe i màrtir.
Sant Sabes, abat
Nascut a Capadòcia cap al 439, amb 18 anys deixà casa seva i es traslladà al desert de Judà. Allà, fou format sota la direcció espiritual de monjos eremites experts. Esdevingué un dels principals organitzadors del monaquisme a Palestina en el segle VI, creant un nou estil de vida eremítica en set monestirs que es van anomenar laures, reunint els solitaris sota un superior: “el monjo és aquell que, enmig del desert, escolta Déu més fort que el seu propi jo”. El més important d’aquests monestirs després portaria el seu nom, situat entre Jerusalem i la Mar Morta. Allà, a la Gran Laura, viuria molts anys intervenint incansablement en les controvèrsies religioses del seu temps, tot defensant la fe definida al concili de Calcedònia enfront dels monofisites. Morí el 5 de desembre del 532.
La seva obra i el seu culte, tingueren gran difusió a Roma, quan alguns dels seus deixebles hi van arribar fugint de Terra Santa per les invasions dels perses i els àrabs al segle VII. L’actual església romana de Sant Sabes, té el seu origen en l’arribada d’aquests deixebles.
Certa tradició explica que sant Sabes vivia en una cova que un dia va ser reclamada per un lleó perquè també la volia ocupar. El nostre sant monjo no es va espantar: es va posar a pregar i el lleó, tranquil·litzat, es va retirar. Aquest episodi simbolitza la seva pau interior i el seu domini sobre la por: “no és a la cova on trobes pau, sinó en el cor silenciat”.
Sant Dalmau de Pavia, bisbe i màrtir
Va néixer possiblement al nord d’Itàlia al segle III. Fou un noi format en la religió pagana que es va convertir al cristianisme. Fou un gran predicador, recorregué part d’Itàlia i bona part de França, evangelitzant els pagans. Gràcies al seu do d’oratòria i al seu fervor religiós, va ser escollit bisbe de la ciutat de Pavia, prop de Milà, on va fer créixer espectacularment la comunitat cristiana. A començament del segle IV, però, l’imperi romà, va decretar la darrera persecució i una de les més violentes, contra els cristians. En aquest context, una personalitat com el bisbe Dalmau, cridava fàcilment l’atenció, i no va tardar a ser arrestat i martiritzat per no voler renunciar a la fe en Crist. Segons la tradició, abans de ser executat, va demanar que lliguessin les mans perquè volia “presentar-se davant Déu sense defensar-se”.