Avui, dia 15 de novembre, celebrem la festivitat de: Sant Albert el Gran, bisbe i doctor de l’Església; la de sant Josep Pignatelli, religiós; i la dels sants màrtirs del Paraguai.
Sant Albert el Gran, bisbe i doctor de l’Església
Fou un home de curiositat universal, autor de múltiples obres de tema teològic, però també de tota mena de ciències de la natura o de l’esperit, és considerat, un dels punts de referència de la cultura medieval.
Va néixer vers el 1206 a Lauingen, a la Baviera alemanya. Estudià arts liberals i filosofia a Pàdua i allà va conèixer i ingressar a l’orde dels dominics, malgrat l’oposició de la seva família. Amplià els seus estudis a Colònia i a París, on arribà a ser professor ensenyant seguint el mètode escolàstic i introduint sistemàticament l’estudi d’Aristòtil en el pensament cristià. Allà tingué com a alumne a sant Tomás d’Aquino, amb qui tingué una relació de gran respecte i amistat. Seguidament, fou traslladat a Colònia per fundar un Studium Generalis, i portà amb ell a sant Tomàs d’Aquino, consolidant el model dominicà d’observació, raó i contemplació. Va escriure tractats sobre teologia, la naturalesa i ciències experimentals, basant-se en el principi que per comprendre la creació calia observar directament la natura, no només llegir llibres, esdevenint un precursor del mètode científic: “qui estudia la natura amb cor pur, llegeix en ella les paraules de Déu” però sempre conscient que “com podria estudiar les meravelles de la creació si no parlo abans amb el Creador?”.
No va deixar mai d’estudiar ni d’escriure, però alhora, va ser també provincial dels dominics alemanys, i bisbe de Ratisbona durant dos anys fins que va dimitir, predicador i professor arreu on era enviat. Treballà per la pau, però volent-la també per a si mateix. Retornat de manera estable a Colònia, visqué com a simple religiós els darrers anys de la seva vida, que tingué fi el 15 de novembre de 1280. L’any 1931 fou canonitzat i proclamant Doctor de l’Església Universal amb el nom de “Doctor Universalis” per la seva saviesa enciclopèdica, malgrat que ell mateix deia de si mateix: “el que sé, comparat amb el que ignoro, és com una gota d’aigua davant el mar”.
Sant Josep Pignatelli, religiós
Nasqué a Saragossa el 1737, fill de família noble aragonesa. Estudiant d’humanitats al col·legi jesuïta de Saragossa, l’any 1753, va ingressar al noviciat de la Companyia de Jesús a Tarragona. El 1766 els jesuïtes van ser acusats, d’haver provocat l’aixecament popular a Saragossa, com a excusa per a decretar en virtut de la Pragmàtica Sanció del 4 d’abril de 1767, l’expulsió de tots els jesuïtes de la ciutat i poc després d’Espanya. Després de diverses vicissituds, Pignatelli, amb el seu germà Nicolás, van marxar a Bolonya, on van viure retirats, dedicats a la pregària, l’estudi. Tot i la suposada desaparició de l’orde, durant quaranta anys va mantenir el vincle amb els seus germans d’orde i la preparació per tal que l’orde es restaurés: “tot el que vull és que la Companyia sigui restaurada”. Va aconseguir que alguns territoris, com per exemple el regne de Nàpols, Sicília, i Sardenya, la Societat de Jesús tornés a funcionar gradualment. Morí el 15 de novembre de 1811 a Roma.
És considerat el segon fundador de l’orde jesuïta per haver mantingut viu l’esperit i preparar la reconstrucció: en 1814, tres anys després de la seva mort, la Companyia seria restaurada universalment. Fou canonitzat el 1954. Els jesuïtes ho celebren el 14 de novembre.
Sants màrtirs del Paraguai
A principis del segle XVII, els jesuïtes espanyols i portuguesos fundaren reduccions amb l’objectiu d’evangelitzar els guaranís i de protegir-los dels abusos dels colonitzadors i esclavistes. Els missioners vivien entre els indígenes, aprenien la llengua i establien comunitats autosuficients combinant la tasca evangelitzadora, educativa i social. Entre el 15 i el 17 de novembre de 1628, mentre protegien les missions que havien ajudat a fundar, moriren martiritzats tres jesuïtes: sant Roc González de Santa Cruz, sant Alonso Rodríguez i sant Joan del Castillo. No van fugir, sinó que van romandre ferms en la fe, tal com va dir el mateix sant Alonso: “si Déu vol que morim per la seva glòria i per aquests pobles, que sigui feta la seva voluntat”. Tots tres foren canonitzats junts en 1988.