Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (19 d’octubre de 2025)
Èxode 17:8-13 / 2 Timoteu 3:14-4:2 / Lluc 18:1-8
De nou i per tercer diumenge consecutiu, l’evangeli ens porta a reflexionar sobre la fe com a realitat fonamental de la nostra vida cristina: L’evangeli d’avui acabava amb aquesta pregunta: «Però quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?».
Jesús ens ha parlat de la necessitat de pregar sempre, sense cansar-nos mai. ¿Per què diu això? Perquè coneix el cor humà, coneix el nostre cansament, la nostra desconfiança, que tenim moments en què pensem que Déu no ens escolta, que la pregària és inútil. Però just aquí, en aquesta nit, Jesús ens convida a no aturar-nos, a clamar al cel.
A l’Evangeli d’avui, hi ha una vídua, una dona pobra que no té ningú, ni poder, ni defensa. I hi ha un jutge, un home que no tem Déu ni respecta ningú. És la imatge d’un món dur i injust on els més febles no tenen veu. No obstant això, aquesta vídua no es rendeix. Hi continua acudint, cada dia, amb insistència, amb la força de la seva pobresa. No té res més que la veu. No té riqueses, ni influència, ni armes. Però té una fe que la impulsa a cridar una vegada i una altra.
I Jesús ens mostra que fins i tot un jutge injust, al final, cedeix davant d’aquesta perseverança. No perquè sigui bo, sinó perquè ja no ho pot suportar. Per això Jesús diu: si aquest jutge sense entranyes al final fa justícia, com més Déu, que és Pare, escoltarà els seus fills que clamen a ell dia i nit?
El problema no és si Déu escolta. El problema és si tenim fe. Si realment creiem que Déu és Pare. Perquè quan no preguem, quan deixem de trucar, és perquè ja no creiem que hi hagi algú darrere aquesta porta. I aleshores Jesús ens fa una pregunta terrible: «Però quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?».
Aquesta paraula ens confronta amb una veritat: la fe no és ni un sentiment ni una teoria. La fe es mesura per la perseverança. Quan tot sembla tancat, quan Déu calla, quan el patiment ens aixafa, la fe continua cridant: “Pare!”. És la fe dels pobres, dels petits, dels desesperats que només tenen la pregària. És la fe de la vídua, que representa l’Església, l’Esposa pobra que es presenta davant de Déu cada dia per demanar justícia, per demanar salvació.
I Déu no és sord. Déu no és com un jutge. Déu escolta, però al seu temps, a la seva manera. Ens modela a través de l’espera, ens purifica, ens ensenya que no ens ho correspon tot, que la justícia de Déu no és la dels homes.
La nostra experiència pròpia de vida espiritual ens porta a reconèixer que de vegades ens cansem de pregar, tenim la impressió que la pregària no és tan útil per a la vida, que és poc eficaç. Per això, tenim la temptació de dedicar-nos a l’activitat, a fer servir tots els mitjans humans per assolir els nostres objectius, i no recorrem a Déu.
La litúrgia d’aquest diumenge ens ofereix un ensenyament fonamental: la necessitat de pregar sempre sense cansar-se. Però si un no creu en la bondat de Déu, no pot pregar de manera veritablement adequada. Per tant, la fe és essencial com a base de l’actitud de la pregària.
Santa Maria és model de pregària, també de petició, com en aquella ocasió, a Canà de Galilea, amb la seva petició, plena d’amor per aquells esposos i plena de confiança en el Fill.
Última actualització: 20 octubre 2025