Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (28 de setembre de 2025)
Amós 6:1a.4-7; 1 Timoteu 6:11-16 / Lluc 16:19-31
Benvolguts germans i germanes,
La paràbola que el diaca acaba de proclamar ens situa davant d’una escena que ens trasbalsa, ja que concentra en una sola imatge la realitat del nostre món: l’abisme entre rics i pobres. Com sabem, conviuen la humiliació i la indiferència envers els menys afavorits, alhora que es malbaraten recursos de manera desproporcionada davant la misèria dels altres. Però aquesta història és, abans que res, una invitació a l’esperança i un consol per a tothom, independentment de la situació econòmica de cadascú.
El relat ens presenta dos personatges principals, tot i que el pobre és descrit amb més detall. Es tracta d’un home anomenat Llàtzer, que viu una situació desesperada. És un captaire malalt, que carrega damunt seu totes les desgràcies. Paradoxalment, el seu nom significa “Déu ajuda”. No és, doncs, un personatge anònim, sinó algú amb trets concrets i amb una història personal de pobresa i sofriment. La seva presència al portal de l’home ric era ignorada per aquest, però mai no fou invisible per a Déu.
La paràbola mostra de manera punyent les contradiccions del ric. A diferència de Llàtzer, ell no té ni tan sols un nom: és simplement “un home ric”. Anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. La seva vestimenta i els seus banquets evidencien el seu afany de diners, de vanitat i de supèrbia, fins al punt d’encegar-lo i impedir-li veure el pobre assegut als seus peus. El missatge, però, no és de condemna, sinó d’advertiment: la riquesa material pot esdevenir una presó que ens impedeix reconèixer la llum de l’altre.
Quin és, doncs, el significat de la paràbola? No pretén descriure com serà la vida després de la mort, ni és una promesa d’un final feliç per als pobres com a compensació de les desgràcies viscudes, ni tampoc una invitació a la resignació. Al contrari: és una font d’esperança per als qui viuen en la misèria i una crida a la conversió per als qui viuen còmodament.
Amb un contrast plàstic, l’evangelista Lluc explica que el pobre va morir i fou portat pels àngels al si d’Abraham, mentre que el ric simplement fou sepultat. Aquest contrast no és una condemna, sinó una promesa: la dignitat de Llàtzer és reconeguda. El problema no són les riqueses, sinó el buit del cor del ric. Sabem que molts homes i dones, molts dels quals anomenem sants, han seguit Jesús compartint generosament els seus béns. Però també hi ha qui, amb grans fortunes o amb pocs recursos, viu amb el cor endurit i tancat al sofriment dels altres. El consol és que el nostre veritable valor no rau en el que posseïm, sinó en la capacitat del nostre cor d’obrir-se.
La paràbola, com tota ensenyança de Jesús, és per al temps present. Per això, no ens podem quedar només en la qüestió de les riqueses: cal anar fins al fons del cor i reconèixer el buit que hi ha quan no és habitat per l’amor i la donació. Aquesta és la nostra veritable salvació.
L’home sense nom i Llàtzer ens fan adonar que la vida només té sentit quan és donada. I no hem de caure en la trampa de justificar el nostre tancament dient que no tenim res a donar: tots posseïm la riquesa més gran, la capacitat d’estimar com Déu ens estima. Estimar és sempre un camí, un procés a construir al llarg de tota la vida. Aquesta veritat és un gran consol per a tothom.
Finalment, la paràbola ens ofereix un ensenyament decisiu: l’altre és un do per a mi. La veritable relació amb les persones consisteix a reconèixer amb agraïment el seu valor. L’altre, encara que es presenti ple de nafres, és sempre una crida a la conversió. Per això, la paràbola proclamada avui és una invitació a obrir la porta del nostre cor a l’altre, ja que cada persona és sempre un do.
Encara avui podem caure en el mateix pecat de l’home ric: oblidar-nos de qui ens necessita. La nostra proximitat o el nostre allunyament de Déu es mesuren en la manera com ens apropem o ens allunyem dels altres. Aquest és el nostre camí de consol.
La Paraula que avui se’ns ha proclamat és una força viva, capaç de suscitar en nosaltres la conversió del cor envers els altres i envers Déu. És una paraula d’esperança que ens recorda que, amb amor, podem transformar el nostre món i el nostre cor.
Última actualització: 28 setembre 2025