Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (16 de març de 2025)
Gènesi 15:5-12.17-18 / Filipencs 3:17-4:1 / Lluc 9:28b-36
Cada segon diumenge de Quaresma la litúrgia proposa l’Evangeli de la Transfiguració de Jesús, que enguany escoltem en la versió de Lluc. Tots tres sinòptics situen la perícopa de la Transfiguració al centre de l’Evangeli, però el caràcter particular i únic de l’evangelista Lluc és precisament la relació de la Transfiguració de Jesús amb la pregària. Fixem-nos com Lluc destaca en tots els passatges crucials de la vida de Jesús la pregària: En el baptisme, com en la transfiguració o en l’agonia de Getsemaní, Lluc diu que Jesús està pregant. És important adonar-se com la pregària ens introdueix en grans experiències existencials. Jesús prega i se sent estimat al baptisme, prega i se sent il·luminat en la transfiguració, prega i sent que no està sol quan l’àngel el consola a Getsemaní.
Això és quelcom que podem comprovar personalment. Les persones que preguen de debò també són físicament diferents: emanen una mena de llum misteriosa en la seva mirada, rostre, gestos, somriures i fins i tot en el seu patiment. Intuïm una profunditat que està absent en els altres. La pregària és el que realment ens posa en comunicació amb un altre món que té la seva porta just al nostre cor.
Però no hem d’oblidar que aquesta immersió de llum al mont Tabor que avui recordem té l’objectiu de preparar Jesús i els seus deixebles per a la baixada de les tenebres de la Creu. Sí, l’Evangeli d’aquest diumenge de Quaresma ens ofereix un Bany de llum, i potser podríem tenir el dubte que tota aquesta llum no té gaire a veure amb el temps litúrgic en el que ens trobem. En la nostra imaginació la Quaresma és un temps de crepuscle, un temps de foscor, un temps en què hem de esforçar-nos més en l’exigència de la penitència, hem d’acostumar-nos als temes de la passió, de la creu, hem d’entendre què és el sofriment, i pot costar entendre que la llum és just en el cor de la Quaresma.
Però aquest no és un evangeli equivocat, perquè els deixebles necessiten prendre aquest bany de llum per enfrontar-se, després, a un bany de foscor que és el de la crucifixió. És com si Jesús volgués dir a aquests deixebles que només podran fer front a l’escàndol de la creu recordant aquesta llum del Tabor, la història de la transfiguració, aquesta experiència quasi insuportable de veure’l tal com és: el Déu veritable transfigurat en aquesta enlluernadora llum, gairebé insuportable, mentre dialoga amb Moisès i Elies.
Però portant això a la nostra vida ens preguntem què hi té a veure, en quin sentit la llum ha de dialogar amb la foscor. Potser no ens n’adonem però necessitem contínuament el Tabor per encarar la creu. És a dir, busquem contínuament petits moments de llum per després poder afrontar grans situacions de foscor, com quan algú s’ha d’enfrontar a alguna cosa difícil, encara que sigui només un examen, i abans de sortir de casa algú que l’estimi li fa una forta abraçada; és clar que aquesta abraçada no et fa aprovar l’examen però el record d’aquella abraçada t’ajuda a afrontar la dificultat d’aquell examen més endavant.
Hi ha aquesta profunda connexió entre aquella llum d’amor que un sent dins d’un mateix i la força que es troba dins d’un mateix davant les dificultats. Aquesta és la unió que ens vol transmetre l’Evangeli d’aquest diumenge. Només recordant aquest amor, d’aquesta llum, només experimentant-lo en nosaltres mateixos, potser després podrem trobar dins nostre la força per afrontar tota aquella foscor que no triem però que tanmateix és present a la nostra vida.
Fins que aprenem a connectar els moments de llum i foscor que se’ns presenten, estem condemnats a desaprofitar-los tots dos. Les coses bones i les dolentes sempre estan connectades entre si, i normalment són les coses bones les que ens permeten no sucumbir a les coses dolentes. La qüestió és si ens hi adonem.
Què bonic seria si tota la nostra fe fos un matí de Pasqua, clar i serè, brillant com la Transfiguració, que és precisament l’anticipació de la Pasqua: en canvi, sabem bé que el sepulcre que el Ressuscitat va deixar buit és sempre i en tot cas a un tir de pedra del Calvari, d’aquell Divendres Sant de núvols i foscor que mai ens abandona.
Germans i germanes, tenim almenys una certesa: que encara que la boira ens embolcalli, el sol sempre és a sobre nostre, i que la creu plantada al Calvari que ens espera és només una etapa, un moment del viatge. Si tenim la perseverança de pujar al cim, a la creu, enmig de la foscor dels núvols, podrem escoltar una Veu que ens guiarà, baixant-nos a l’altra banda de la muntanya, on trobarem un sepulcre finalment deixat buit.
Última actualització: 16 març 2025