Avui, dia 25 de gener, celebrem la festivitat: de la Conversió de sant Pau, apòstol; i la de santa Elvira, verge.
Pau de Tars, brilla com una estrella de primera grandesa en la Història de l’Església, i no sols en la dels orígens. Certament després de Jesús, ell és el personatge dels orígens del qual estem més informats. De fet, no sols comptem amb la narració que en fa Lluc en els Fets dels Apòstols, sinó també amb un grup de cartes, que provenen directament de la seva mà, i que sense intermediaris, ens en revelen la personalitat i el pensament.
Per a ell va ser decisiu, conèixer la comunitat dels qui es professaven deixebles de Jesús. Per ells, va tenir notícia d’una nova fe, un nou “camí”, com es deia, que no posava al centre la Llei de Déu, sinó la persona de Jesús crucificat i ressuscitat, a qui se li atribuïa la remissió dels pecats. Com a jueu gelós, considerava aquest missatge inacceptable, més encara escandalós, i va sentir el deure de perseguir els seguidors de Crist, fins i tot fora de Jerusalem. Precisament, al camí cap a Damasc, a inicis dels anys trenta, Saule de Tars, segons les seves paraules, va ser “atrapat per Crist”. Tota la seva vida quedà marcada per aquesta conversió, i fou cridat a gloriar-se només en la creu i a ser un instrument escollit per a l’evangelització del món. La celebració litúrgica d’aquest fet és purament occidental.
Quan escriu la Carta als Romans, expressa el desig, de dur a terme una gran missió a Hispània. L’apòstol, oferirà el seu testimoni suprem amb la sang, sota l’emperador Neró a Roma, on conserven i es veneren les seves restes mortals.
Elvira, és una santa que visqué a mitjans del segle XII. Era probablement d’origen austríac, si bé una gran part de la seva vida, la passà vivint a Alemanya. De molt jove, ingressà a la comunitat de monges benedictines d’Oerhen, un important monestir fundat al segle VII, situat a la regió de Renània. Amb el temps i per unanimitat de totes les germanes, en fou elegida abadessa. La seva radiant actitud a la restauració de la disciplina monàstica, il·luminà la vida de la seva comunitat, mereixen l’honor d’ésser pujada als altars.