Homilia del P. Antoni Pou, monjo de Montserrat (17 de gener de 2021)
1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42
Si veiéssim l’any litúrgic com uns llargs exercicis espirituals ignasians, ens trobaríem aquest diumenge a la segona setmana. Després d’haver meditat l’encarnació de Jesús per salvar la condició humana, el seu naixement en la humilitat d’una establia, i la seva epifania en el Baptisme, avui els textos bíblics ens conviden a meditar sobre la nostra vocació.
En la primera lectura hem escoltat la vocació de Samuel. La veu del Senyor es fa present mentre dormia, possiblement en un somni. Ell creu que és Elí que el cridava… no està encara acostumat a sentir la veu de Déu. A la tercera vegada Elí li diu: “Ves a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Déu crida de moltes maneres, però una de les més comunes és des del nostre interior. Si estem atents als nostres desitjos, anhels interiors, pensaments… i no només ens deixem arrastrar per ells d’una manera inconscient, podria ser que alguna vegada ens adonéssim que alguns d’aquests anhels, desitjos o pensaments neixen del més profund de nosaltres mateixos, com si no fossin nostres, sinó de l’Esperit, una realitat que ens empeny a buscar, transcendir-nos, i abandonar-nos a Déu.
Aquesta època de pandèmia, terrible en molts aspectes, i que desitgem que com més aviat possible s’acabi, ha restringit les nostres relacions socials, i ha fet que haguéssim d’aprendre, d’una manera forçada, a cultivar la nostra interioritat. Hem après que no és fàcil d’estar amb nosaltres mateixos, i que si no estem atents, els pensaments negatius se’ns mengen. Però si hem fet un pas més ens adonem que en el nostre cor també hi ha llavors de transcendència, de compassió, de pietat envers Déu… podem sentir la crida Déu que ens empeny a la solidaritat, a aprofundir en la nostra espiritualitat.
Aquest cultiu de la interioritat és propi també de l’espiritualitat cristiana. Avui que és la festa de Sant Antoni, abat, podem recordar el carisma dels ermitans i ermitanes, dels contemplatius, que són amb la seva experiència mestres d’interioritat, i que fecunden, sovint de manera oculta, tota la vida de l’Església i de la societat. Tomas Merton li agradava dir que els contemplatius som com els arbres que, en silenci, donen oxigen a tota la terra.
L’Evangeli de Joan, per altra part, ens ha presentat la crida dels primers deixebles d’una manera diferent de com ho fan els altres evangelis… en Mateu, Marc i Lluc, Jesús és el mestre itinerant, que troba els qui seran els seus deixebles en la seva vida quotidiana: repassant les xarxes, a la barca, recaptant impostos. Aquests evangelis mantenen fresca la tradició oral dels primers grups cristians mendicants, que corrien, com Jesús, camins, pobles i viles i convidaven els qui s’engrescaven amb el seu missatge a una vida nova, deixant-ho tot, per predicar la Bona Nova.
L’Evangeli de Joan és diferent: Jesús troba els primers deixebles entre els seguidors de Joan Baptista, i ja no és aquell profeta itinerant que no té on recolzar el cap, sinó el mestre amfitrió que convida els qui estan interessats en ell a casa seva: “Mestre, on us allotgeu?” – Veniu i ho veureu. És com si l’Evangelista projectés en l’evangelització de Jesús el que devia passar en les seves comunitats cristianes basades en les famílies cristianes que convidaven els interessats en la nova fe, a compartir el que creien i vivien, i més tard després d’un llarg procés, al baptisme i a l’eucaristia.
Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a comunitats cristianes, som bons amfitrions, i tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant-los raó de la nostra fe i de la nostra esperança. Més encara, si escoltem les directrius que ens dóna el Papa Francesc, no només hem d’esperar que se’ns demani per venir, sinó que nosaltres mateixos hem de sortir per fer-nos trobadissos, com a cristians, en la nostra societat. No es tracta de fer una campanya d’adoctrinament, fent-nos pesats i molestos, mostrant-nos com superiors i guardians de la veritat. Sinó de compartir el que som i vivim de manera senzilla, respectant que els altres tinguin una altra experiència de la vida distinta a la nostra. Buscant el de bo, respectable, i veritable que tenim en comú, treballant per una societat més justa i més humana.
La confessió desacomplexada i sincera de la nostra fe, també pot fer que algunes persones amb qui tractem s’interessin per com vivim la nostra espiritualitat. Hi ha persones que busquen transcendir una vida basada només en la supervivència material i estan assedegades d’alguna cosa més. L’Evangeli dóna una perspectiva més profunda a la vida, les seves narracions són medicina i aliment per a l’ànima.
¿Què busqueu? Demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. Jesús convida a casa seva els qui estan en recerca, i els respon “Veniu i ho veureu”. I després d’estar un dia amb Jesús, els deixebles surten entusiasmats a comunicar-ho a Pere. “Hem trobat el Messies”… hem trobat el que buscàvem, el compliment del que ens havia estat promés, i anhelàvem.
Com que també nosaltres som dels qui busquem, en aquesta eucaristia som de nou convidats per Jesús a casa seva, ell només no només comparteix la seva paraula, sinó que para la taula i ens convida a l’àpat que simbolitza el seu amor, lliurat per nosaltres. Que en sortim també , com Andreu i l’altre deixeble, entusiasmats, amb la necessitat de compartir el que hem vist, escoltat i el que hem viscut. Així sigui.
Última actualització: 24 gener 2021