Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (13 desembre 2020)
Isaïes 61:1-2a.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28
Ens podríem preguntar estimats germans i germanes quin sentit té que l’Església proposi temps intensos per a preparar i viure les grans festes de l’any. Nosaltres fem sovint el mateix en la nostra vida quotidiana: o potser no hem escoltat mai aquella pregunta retòrica: tu què faries si només et quedessin uns quants mesos de vida? O quines tres coses t’emportaries a una illa deserta? Amb aquesta pregunta, en un context normalment molt diferent del religiós, allò que pretenem és concentrar el temps o l’espai, tenir-ne una percepció diferent, no tan extensa o infinita com la que en tenim habitualment, i d’aquesta manera, donar-li molta més importància a les coses que passen en aquest temps o en aquest espai, perquè el creiem limitat.
Els temps litúrgics forts que ens proposa l’Església també pretenen intensificar el temps i això passa d’una manera molt especial a l’Advent, amb el seu important contingut de reflexió històrica. L’Advent vol que ens concentrem en el naixement de Jesús i en el seu retorn al final del temps. Un esdeveniment en la història passada i un en la història que encara ha d’arribar i que tindríem la temptació de pensar que mai no s’esdevindrà.
I si el món ens pregunta a vegades quines són les tres coses importants que faríem si tinguéssim poc temps, jo he gosat preguntar-me i preguntar a les lectures d’avui quines tres paraules ens diuen que són importants. I me n’han sortit tres, que comencen totes per la lletra jota.
La primera jota és la de Jesucrist. No hi ha més centre, no hi ha més fonament, no hi ha més pedra angular que Ell. Les lectures d’avui ens donen tres perspectives del Crist: Ja sigui recuperant l’esperança històrica d’Israel en el naixement del seu Messies, com trobem en el profeta Isaïes; ja sigui compartint l’espera imminent dels dos grans personatges de l’Advent, Santa Maria i Sant Joan Baptista, la vida dels quals no té més sentit que la de reflectir la importància del Messies-Fill de Déu que ve, o ja sigui també a partir de la primera reflexió que Sant Joan i Sant Pau ens transmeteren després de la vida, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret, una vida i una mort i una resurrecció que són llum que ha vingut al món i missatge per a impactar la vida de cadascú de nosaltres, des de la primera generació cristiana fins avui. Quina mena de misteri que paraules que tenen 2000 anys – no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. No sufoqueu l’Esperit. examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal. Quin misteri, dic, que aquestes paraules siguin tan actuals, tan aplicables a la nostra vida avui mateix! Ni el context, ni el canvi de mentalitat, ni l’estil, que fan que tot caduqui a velocitats vertiginoses han pogut desqualificar cap d’aquestes paraules que hem escoltat a la 2ª lectura.
La segona jota que acompanya sempre la de Jesucrist és la de Justícia. La justícia bíblica que no és un equilibri de valors, o una equació legal que es resol en una sentència, sinó que és la la restauració a la terra de l’ordre volgut per Déu. Les lectures d’avui ens en parlen; la guarició dels malalts, l’alliberament dels captius, el canvi radical de pobres per rics, i de poderosos per humils del Magnificat, que hem cantat com a salm responsarial. Els profetes acompanyen sempre la vinguda del Messies amb la justícia del Regne. I avui el missatge continua tan o més vàlid que sempre, en un món i en una societat tan lluny encara del projecte de Déu. Cal fer un matís: quantes vegades els homes i les dones ens hem posat al centre en la recerca d’una justícia d’aquest món, una recerca desarrelada de Déu, desarrelada d’un fonament, una recerca que posant només les idees al centre, ha acabat oblidant i menystenint les persones concretes. Tots aquests intents han fracassat. La vertiable recerca cristiana de la justícia perdura després de 2000 anys, capaç de lluitar amb la voluntat de no sacrificar ningú en el camí.
La tercera jota que ens acompanya aquest diumenge és la jota de joia. La joia del profeta Isaïes quan canta Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu la joia de Santa Maria quan canta: la meva ànima magnifica el Senyor. Joia malgrat tot. Malgrat la Covid19 que ens posa socialment davant del Nadal més estrany que haguem viscut la immensa majoria de nosaltres, joia malgrat els morts propers en tantes famílies, joia potser impossible en algunes famílies perquè la situació no ho permetrà, però viscuda encara que només sigui com un desig pel futur. Perquè sí: la joia d’aquest diumenge Gaudete, diumenge de la joia, és tan absolutament actual aquest any perquè no és joia per res que hagi passat sinó per allò que esperem que passi. Potser mai no ens havien col·locat col·lectivament en una situació d’esperança tan gran en el futur. Els monjos preguem amb tot el món sovint perquè passi la pandèmia, li ho demanem a Déu: compartim des de la nostra fe el desig joiós i alegre d’un altre escenari i en aquesta espera ens trobem amb la celebració del naixement de Jesús, del Nadal, un any més, un any diferent. I tenim l’ocasió perfecte d’associar tot el sofriment que hem testimoniat i que vivim, a l’esperança acomplerta d’Israel pel naixement del Messies, i de recordar amb consol al testimoni del poble cristià que ha sofert i passat tantes coses en la seva llarga història confiant en el Senyor i que sempre ha retrobat la pau i la joia.
Si penséssim, en la meitat d’aquest d’Advent, en aquella pregunta que us recordava al principi: què faríem si tinguéssim poc temps? Respondre que viure en la joia, en la justícia i en la fe en Jesucrist, seria una resposta molt alternativa i molt poc esperada, però que ens donaria més felicitat que totes les alienacions que en el fons ens allunyen de Déu i de les joies i esperances del món. Demanem a Déu que ens ajudi mentre celebrem el memorial que el mateix Jesucrist ens va deixar.
Última actualització: 24 gener 2021