Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (1 de novembre de 2026)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a



Si preneu qualsevol revista, o un suplement dominical dels diaris de diumenges, i si, fins i tot no heu sabut desactivar dels ordinadors i aplicacions aquella opció que et col·loca una cascada automàtica de notícies i d’actualitzacions informatives, amb les quals intenten distreure’ns quan volem treballar; veureu una cosa molt senzilla... tots els qui hi apareixen tenen un nom, són concrets i identificables, són famosos. En algunes ocasions els mitjans ens els presenten per fer-nos desitjar ser com ells, tenir allò que ells tenen, tot i que amb una mirada profunda, dubtem sobre si voldríem ser com ells.  Però és que la publicitat no sol ser profunda.

L’Església també té una multitud de famosos amb nom, cognoms i vides concretes, en diem els sants. Però en la solemnitat d’avui ens proposa quelcom molt diferent i molt alternatiu: el record dels anònims i eleva aquest record a una solemnitat superior a la de gairebé qualsevol altre sant amb nom i cognom!

A tots ells sí que ens agradaria assemblar-nos-hi com a cristians. Per què?

A tots aquests la lectura de l’Apocalipsi els col·loca en una visió del cel, de la dimensió pròpia de Déu! És on voldríem arribar nosaltres!

La Bíblia té relats que demostren una gran capacitat d’imaginar. La cultura dels jueus que en neix, sap explicar històries.

En aquest saber explicar, Joan, identificat com l’autor de l’apocalipsi va dient “Vaig veure...” i escriu inspirat per l’Esperit, transmetent-nos aquests relats que són per a nosaltres Paraula de Déu. Joan ens convida a veure amb ell. Una manera de mirar que no és realista com jo ara us veig sinó que més aviat combina la fe i la imaginació. Creiem en aquesta altra dimensió pròpia de Déu, i per això la imaginem, en parlem i l’escrivim.

Al llibre de l’Apocalipsi li sobra imaginació!

L’escena que hem escoltat en la primera lectura és dinàmica i ens parla de qui hi ha en el cel i de què hi fan! D’un primer moment en què, tot i ser molts, 144.000, semblava que els tenia comptats, hem passat a la multitud incomptable, diversa, anònima. Per això aquesta lectura escau a la solemnitat d’avui. És com si en una pàgina del diari trobéssim una fotografia amb molta gent i res més. Els protagonistes fossin ells sense cap altre motiu que ser-hi. He dit anònim i no és ben veritat. El nom el tenen tots. No ser públicament conegut no vol dir ser algú poc important o sense nom.

Aquí hi ha el nucli de la solemnitat d’avui. També són importants els qui no són famosos, els qui no passen a la història.

Aquesta multitud està davant de Déu. Sembla que la seva darrera i definitiva missió no sigui una altra que contemplar-lo i lloar-lo.

Una de les raons per anar vestits de blanc en la celebració és reproduir aquesta escena de l’Apocalipsi.  Ho cantareu els escolans i la capella en el text de l’ofertori de Tomás Luis de Victoria, que no forma part de les lectures d’avui, però en té l’esperit: Amicti stolis albis, vestits de blanc, sequuntur agnum quo cumque ierit, segueixen l’anyell arreu on va. No portem palmes a les mans, però som una multitud que cantem la lloança de Déu aquí a la terra i volem ser comptats en aquesta multitud que un dia arribarà a formar part del cor innombrable dels qui lloen Déu en el cel.

Però tots hi han arribat des de la gran tribulació. Ni tan sols la selecció dels escollits no oblida que cal passar per una realitat que mai no reprodueix una escena de càntics i lloances sinó de treball, de “rentar els vestits en Jesucrist”.

Això és molt senzillament la vida cristiana que no perd mai de vista la realitat del món ni l’horitzó de Déu. Les benaurances de l’Evangeli encaixen perfectament aquí, però no m’hi entretindré.

Els monjos, pel temps que dediquem cada dia a la litúrgia, voldríem tenir al cap i al cor aquesta escena del llibre de l’Apocalipsi on la multitud que ve de la tribulació, neta i vestida de blanc lloa el Senyor.

Voldríem amb el nostre exemple ser, com dèiem al salm, “els qui venen per veure-us de cara, Senyor”.

Avui, en aquesta Eucaristia pregarem perquè Déu correspongui aquest propòsit del germà Josep Antoni, de viure de cara a Ell. Ho has fet i ho has après durant tots els anys de discerniment en la nostra comunitat. El teu compromís està lligat a Montserrat, com el de qualsevol monjo benedictí al seu monestir per l’estabilitat.

El mateix salm que avui servia per a tots els sants, recull el teu desig i les condicions senzilles de fer-lo efectiu:

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se al recinte sagrat?

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa

Que no confia en els déus falsos.

L’anhel d’anar i de viure a la muntanya on Déu resideix, en aquesta combinació de realitat, de fe i d’imaginació, són la llum que ens fan córrer a l’encontre de Jesucrist, com ens dius en el recordatori d’aquest dia, sense anteposar-hi res.

Val la pena que escoltem atentament la pregària de consagració d’un monjo que ara resarem. És una síntesi de com la nostra vocació de batejats troba un camí en el seguiment de Sant Benet, d’una part ben atent al teu entorn: ser pacient a suportar els oprobis, sol·lícit a servir els germans, humà amb els qui pateixin; però també plena de sentit de Déu: essent ferm en la fe, constant en l’oració, desitjant la vida eterna amb tot el deler espiritual. Voler ser de la multitud incomptable dels qui cantaran davant del tron de Déu.

En una paraula, com direm al final de la celebració, en la benedicció solemne:

Que la caritat de Déu faci de tu, en la família aplegada en el seu nom, una imatge de l'amor de Jesucrist.

En la nostra feblesa i en la nostra imperfecció, els monjos hi som per a continuar donant testimoni de la fe en l’existència de Déu i en la seva obra en la humanitat, enmig del món.

Pregarem també perquè Déu ens ajudi a conformar les nostres vides a la doctrina de l’Evangeli amb les implicacions que té aquest compromís tan senzill, en un món on la força del mal és també present per tot arreu.

Déu és el centre i l’inspirador de tot. Ells salva. Només per ell té sentit cada eucaristia en la qual fem present Jesucrist, i amb Ell, tota l’Església del cel. Sense ell, no hi ha sants, no hi ha monjos, no tindria sentit tot el que fem. Que Déu sigui doncs el nostre primer testimoniatge.