Qui és Jesús per a nosaltres? Qui som nosaltres respecte d’ell?

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27



El text evangèlic d’avui és la continuació de l’Evangeli de diumenge passat. Els dos textos són, podríem dir, la cara i la creu d’una mateixa moneda.

Diumenge passat, sant Mateu ens deia qui és Jesús per al veritable deixeble. Jesús no és un profeta més, ni un caçador de somnis impossibles. És el Messies, el Fill del Déu viu. I sobre aquesta confessió de Pere es fonamenta la nostra fe i la fe de tota l’Església.

El fragment evangèlic d’avui, en canvi, ens crida a prendre consciència de qui som nosaltres respecte de Jesús. No som simplement admiradors d’aquest Fill del Déu viu. Estem cridats a ser deixebles vius. I ser deixeble viu significa tenir el valor de negar-se un mateix per aprendre a ser lliures, és tenir el coratge de prendre la mateixa creu i l’audàcia de seguir les petjades de Jesús.

Com a batejats, el text ens provoca una pregunta que no pot quedar sense resposta. Som veritablement deixebles vius? Sí, i no. No ho som quan, per mandra intel·lectual o per anèmia espiritual, ens deixem portar per una manera de viure impròpia de l’Evangeli. Però sí que ho som quan escoltem la seva paraula i intentem descobrir quina és la voluntat de Déu: allò que és bo, agradable a Déu i perfecte. I, sobretot, quan intentem posar-ho en la pràctica. Perquè reconèixer que Jesús és el Messies, el Fill de Déu és haver trobat el punt de sortida, sí, però no és encara haver arribat enlloc. El camí comença de veritat quan sentim que la seva paraula ens ajuda a descobrir el sentit de la nostra vida; quan la vida de Jesús entra en el nostre dia a dia i ens dona la intel·ligència i la força necessàries per començar a no dependre del nostre ego i a viure amb responsabilitat la vida present, aquesta vida que va configurant la que Déu portarà a la seva plenitud al cel.

Prendre la mateixa creu no significa buscar el sofriment ni resignar-se passivament davant les dificultats. Significa prendre’s seriosament la vida tal com és. Mirar de cara les dificultats i els reptes, les nostres febleses i les nostres possibilitats, i intentar viure cada dia més en la llibertat dels fills de Déu. La creu no és anar a buscar el sofriment. La creu és mantenir-se en l’amor que Jesús ens ha ensenyat, sobretot quan ens costa. Perquè potser és precisament aleshores, quan costa deixar d’estimar, que podem estar més segurs que estimem de veritat com ell.

Seguir Jesús no és anar darrere d’un impossible. És percebre la realitat espiritual que ell camina amb nosaltres i fer camí amb ell en la mateixa direcció. Seguir el Mestre és servir, perdonar, estimar i tenir cura d’una sana relació fraterna com ell va fer amb els seus: posant Déu al centre de tota relació, confiant en la seva paraula que mai no enganya i sempre és fidel.

Ser deixebles de Jesús és deixar-nos guiar pel seu Esperit que habita en els nostres cors d’ençà del nostre baptisme. És l’Esperit qui il·lumina els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança som cridats i no ens deixem distreure pels cants de sirena d’aquest món, que prometen molt i que, massa sovint, acaben donant ben poc.

Quan jo era jove, hi havia artistes que ens van captivar a tota una generació. Vivien envoltats de l’eufòria dels concerts, de festes, de diners a cabassos i d’una vida que semblava no tenir límits. Aquesta és la imatge que els mitjans de comunicació ens mostraven, però de fet molts d’ells vivien una soledat angoixant que els trenca interiorment i els porta a morir de mala manera. Contemplar aquelles vides malmenades em va fer adonar d’una cosa important: allò que m’enlluernava i semblava prometre tota la felicitat del món no era capaç d’omplir realment una vida ni de saciar la set profunda del cor que tota persona porta dintre seu; aquesta necessitat de trobar quelcom més gran, més autèntic, més definitiu que ompli totalment la nostra vida.

Aquesta inquietud és, potser, la primera crida de Déu que l’Esperit posa en nosaltres. És allò que ens fa buscar l’única font que és capaç de saciar aquesta set. I el salm responsorial d’avui ens indica on podem trobar aquesta font: es troba com amagada en el camí de la pregària. Sentim la seva frescor, però ens cal cercar el doll d’on raja aquesta aigua. En la pregària és on podem contemplar i compartir amb Jesucrist ressuscitat la glòria que un dia també ens espera a nosaltres. És allà on podem descobrir de nou l’amor que ell ha tingut per nosaltres i que ens ha manifestat definitivament a la creu. Aquest amor no és un cant de sirena ni una promesa buida; és una realitat viva. I val molt més que tot allò que ens pot prometre una vida viscuda d’esquena a Déu.

Acollir l’amor de Crist ens transfigura. El profeta Jeremies, a la primera lectura, ho expressava parlant d’un “foc que cremava dintre seu”. Quan deixem entrar Crist en la nostra vida, el seu amor no ens deixa indiferents. Per això el salmista, amb el seu cant, desitja viure tota la seva vida en el Senyor beneint-lo amb les obres que lloen el seu nom.

Diumenge passat reafirmàvem la nostra fe en Jesús, el Messies, el Fill del Déu viu. Avui la paraula de Déu ens convida no a quedar-nos simplement admirant-lo, sinó a caminar amb ell. Som deixebles vius, cridats a dir no al mal que hi ha dins i al voltant nostre i a deixar que l’Esperit Sant faci créixer en nosaltres aquell foc interior que ens impulsa a avançar en el bé malgrat les dificultats, fent de la nostra vida una benedicció del Senyor, estimant amb sinceritat i veritat, i procurant de compartir amb tothom la Bona Nova de l’Evangeli que és la font que fa brollar dins nostre aquella aigua viva que realment sacia, sense fi, la nostra set de joia i de vida.