Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (20 setembre 2026)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20-24.27a / Mateu 20:1-16a



Sembla que a aquest any li dol acomiadar-se l’estiu i donar pas a la tardor on els boscos es vesteixen amb mil colors i les vinyes donen els fruits de la verema. Probablement, també era tardor en el relat de l’evangeli que hem escoltat i als pobles de Galilea es vivia intensament la verema. Jesús veia a les places els qui no tenien terres pròpies, esperant a ser contractats per guanyar-se el seu jornal. I Jesús, bon observador, va explicar als seus deixebles aquesta paràbola que acabem de sentir. Certament, és una paràbola sorprenent i és possible que tot escoltant-la, molts de nosaltres hàgim tingut la mateixa reacció que aquells treballadors de primera hora: Per què tots cobren el mateix jornal, tant si han treballat tot el dia, com si sols ho han fet durant una hora? Això no sembla just. Evidentment, l’evangeli no és un manual de productivitat econòmica. Si els propietaris actuessin com en la paràbola, no trobarien ningú que volgués treballar des de la primera hora, i l’empresa faria fallida. No va per aquí el missatge de la paràbola.

Si ho mirem bé, veurem que hi apareix un propietari que té més cura dels treballadors, que de la seva propietat. Desitja que tots tinguin feina, no vol que ningú estigui desvagat, i vol que tots puguin guanyar-se el pa que mengen. Per això els paga a tots el mateix: als primers perquè és el sou que havien pactat, als darrers per compensar el temps d'espera i d'abandó. Però els treballadors de la primera hora consideren el treball com un dret merescut i no com un privilegi. Per a ells, el treball s'ha convertit en un 'pes': «hem hagut de suportar tot el pes de la jornada» i han oblidat la duresa d’estar a l’atur, de no trobar ningú que et doni feina. Els hi sap greu que el propietari sigui generós amb els altres i no saben alegrar-se amb una sort que no sigui la seva pròpia. És oportú de veure com aquesta reacció és semblant al fill gran d’aquella altra paràbola on el pare acull de tot cor el fill petit, perdut i retrobat. Els treballadors de l'última hora, en canvi, ja no comptaven trobar feina, ja havien abaixat els braços després d'una jornada perduda i no es poden presentar enlloc per reclamar res... I de sobte, algú, els contracta quan només queda una hora per a la posta del sol. Acabada l'hora escassa de feina, passen per caixa i reben el mateix jornal que els altres, com si haguessin treballat la jornada sencera!

Què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola? Jesús, aquí ens parla de la salvació. Jesús vol respondre als fariseus i als escribes que li retreuen de venir a salvar els pecadors. És just de tractar els darrers com els primers? Aquests han observat fidelment la Llei des de sempre i aquells, convertits a darrera hora, tenen ben poc mèrit a fer valer. Però els pensaments de Déu no coincideixen amb els càlculs dels homes. La reacció dels primers jornalers ho demostra com hem vist. Així els darrers passaran a primers, i els primers a darrers.

Jesús vol que entenguem una cosa fonamental que sovint oblidem: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem, sinó perquè ell és bo i generós. Jo no “compro” la meva salvació. No la “pago” amb els meus mèrits. La salvació és un do gratuït de Déu que no guarda cap proporció amb els meus mèrits. Déu no es mou per criteris d’estricta justícia, sinó que es mou per amor, per pura bondat. La salvació cristiana no depèn del temps que hem estat treballant, no depèn de les nostres moltes o poques obres bones, sinó de l'amor incondicional d'un Déu que estima les persones molt més que les seves obres. Les bones obres són una conseqüència de la salvació i no la seva causa: el cristià mira de fer el bé perquè ha estat salvat, no per veure si així se salva. I aquesta és la diferència.

Els que segueixen la Llei i fan allò que toca per merèixer la salvació, obtindran una salvació proporcional a la Llei, obtindran l'estricta mesura del que havien pactat; ells mateixos n'han fixat el preu i la recompensa. Déu complirà estrictament la seva part, cap denari de menys, però tampoc de més.
En canvi, els que s'obren a la generositat de Déu, sigui l'hora que sigui, rebran per sobre de tota mesura i tindran una alegria des-mesurada. Participaran de la mateixa alegria de Déu, que té més alegria per un pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten conversió. I és que la salvació és un jornal únic: un denari. Es rep o es refusa, però no es pot dividir en parts, no pots reduir a mesures el que està fora de tota mesura.

Déu és injust, aleshores? Segons com ho mirem sí que ho és... ho és per excés i no per defecte. El conflicte no ve provocat perquè Déu hagi estat injust amb els treballadors de la primera hora, sinó perquè ha estat "massa generós" amb els de l'última. I si no descobrim la meravella d'aquesta "injusta justícia" que es diu Amor, no entendrem res; serem com aquell fariseu que feia ostentació davant Déu dels seus mèrits, mentre Jesús elogiava el publicà que, agenollat en un racó del temple, no tenia res a oferir i només demanava que Déu s’apiadés d’ell. La paràbola és tan revolucionària que, segurament, no gosem encara prendre-la de debò. Serà veritat que Déu és bo fins i tot si fa poc que ens hem sentit cridats per ell i no tenim a presentar gaires mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en la feina més o menys meritòria dels qui potser fa anys que treballem a la seva vinya?

Germans, tant si ens sentim treballadors de primera hora com de darrere; presents o allunyats de l’Església, Déu ens convida tots a la seva vinya i a superar els recels que puguem tenir, tot sabent que el seu Amor supera els nostres càlculs i la seva bondat gratuïta ens ofereix molt més del que podríem merèixer.