Confiança absoluta

Benvolguts germans i germanes.

    Són pocs els passatges evangèlics on se’ns presenten personatges no jueus anant a Jesús per demanar-li la guarició d’algun ésser estimat o l’ajut per ells mateixos, recordem el cas del Centurió romà que demana a Jesús la guarició del seu criat malalt, o aquells deu leprosos que demanen la guarició i una vegada esdevinguda només un, un samarità, torna enrere per agrair-la, o el cas d’avui, la dona cananea que demana a Jesús que alliberi la seva filla del dimoni. Encara que el missatge de Jesús va trobar oposició entre els del seu poble, aquests textos ens volen fer conèixer la universalitat de la salvació volguda de Déu Pare, gràcies a la qual la bona noticia de l’Evangeli es va escampar arreu fins arribar a nosaltres.

    El que mou Jesús a atendre la dona cananea, com en els altres casos és una sola cosa, veure en ells una fe absoluta en Ell moguts per la confiança en ell i per l’amor envers aquells pels quals li demanen ajut. Fe i amor van sempre de bracet. Tanmateix ens podria estranyar la reacció de Jesús davant la insistència sigui dels deixebles que de la dona cananea, una invitación a tots nosaltres a la perseverança en la fe i en la pregària; recordem la paraula de l’Escriptura: “qui persevera fins a la fi, se salvarà”. Primer Jesús no li fa cas, després li parla de la seva missió, presentant-se com el “pa” destinat al poble escollit, els fills, mentre compara el poble d’ella, els pagans, als cadells sota la taula. La dona, però, que deuria estar amb ànsia, esperant de Jesús un gest envers la filla, li gira el discurs dient-li que, tot i ser veritat el que diu, tant ella com la seva filla, tot i ser cadells, també necessiten i desitgen alimentar-se dels bocins de pa que els senyors deixen caure de la taula. Jesús no pot sinó elogiar la fe d’aquella dona que amb poques paraules l’ha reconegut com a Senyor i Salvador.

    Nosaltres cristians coneixem la paraula i l’obra de Jesús gràcies a tots aquells que al llarg del segles han donat la seva vida per portar-la arreu. Jesús, però, podria dir de nosaltres: “que n’és de gran la vostra fe”? La paraula de Jesús, que coneixem de memòria, els signes que fa a favor dels qui amb fe van a ell, sostenen i encoratgen la nostra vida de cada dia? Ens comportem i convivim amb els altres segons el manament de Jesús d’estimar-nos els uns als altres tal com ell ens ha estimat, i de perdonar-nos sempre? Se’ns pot reconèixer com a deixebles de Jesús per la nostra manera d’actuar o segons allò que defensem o rebutgem? Celebrar el dia del Senyor a la parròquia, amb família, pujar av venerar la Mare de Déu, demanant la seva intercessió per nosaltres i pels qui estimem, són signes de fe que s’haurien de reflectir en la nostra vida diària, perquè el Senyor el podem trobar en qualsevol circumstancia de la nostra vida, només cal, com la dona cananea, que anem a cercar-lo, que insistim i perseverem com a signe de fe, que sapiguem intercedir no només per nosaltres  sinó per aquells que sabem que necessiten el seu ajut. Un signe de fe i d’amor.

    Que Santa Maria, benaurada perquè va creure, ens ensenyi a recordar i a agrair quantes vegades el Senyor ens ha escoltat i ens ha ajudat. Que l’Esperit del Senyor posi sovint en els nostres llavis la humil pregària dels deixebles: “Senyor, doneu-nos més fe”.