Avui, 7 de març, celebrem la festivitat: de santa Perpètua i santa Felicitat, màrtirs; i la de santa Teresa Margarida Redi, verge.

Santes Felicitat i Perpètua, màrtirs

L'any 203, probablement el 7 de març, durant la persecució de l’emperador Septimi Sever, moriren màrtirs a l'amfiteatre de Cartago, la capital del nord d’Àfrica romana, Felicitat i Perpètua, dones de poc més de vint anys, juntament amb el seu catequista Sàtur i altres tres catecúmens (Revocat, Sadurní i Secúndul).

Perpètua, matrona romana i mare d'un infant de bolquers, i la seva esclava Felicitat, que donà llum una nena a la presó, foren batejades amb els altres catecúmens allà mateix a la presó. Després de no abjurar i mantenir-se ferms en la fe cristiana davant el jutge, foren assotats i condemnats a morir per a les feres durant el festival per l’aniversari de l’emperador. Tres dels homes (Secúndul ja havia mort a la presó) foren conduïts a l’amfiteatre, assotats per una filera de gladiadors i lligats feren front a un senglar i a un os, i finalment a un lleopard; mentre que les dones patiren les envestides d’una vaca salvatge. Finalment els degollaren amb l’espasa.

Del seu empresonament i martiri se'ns en conserva un relat detallat format en gran part pels escrits a la presó de Sàtur i de la mateixa Perpètua, i d’un testimoni ocular dels fets. Així sabem que Perpètua va dir a l’arena: “esteu ferms en la fe i estimeu-vos els uns als altres, i no us escandalitzeu pel meu patiment”.

Santa Teresa Margarida Redi, verge

Anna Maria Redi nasqué l'any 1747 en el si d'una família noble d'Arezzo (Itàlia). Després de rebre la seva educació a l'escola de les monges benedictines de santa Apol·lònia de Florència, el 1764 fa l'entrada al monestir de l'orde de les carmelites descalces d'aquesta ciutat, on pren el nom de Teresa Margarida del Sagrat Cor de Jesús en honor a santa Teresa de Jesús i santa Margarida Alacoque. Els seus anys en el monestir foren d'una vida humil, amagada en l'amor i en la immolació d'ella mateixa guiant-se per aquella frase de la primera carta de sant Joan: “Déu és amor”. Visqué dedicada al servei primordial i constant envers les seves germanes, especialment les malaltes, arribant a tenir el sobrenom de “santa infermera”. Morí amb el cap inclinat i abraçada al seu estimat crucifix: era el 7 de març de 1770 i tenia només vint-i-tres anys.

Fou canonitzada el 1934. D’ella digué Edith Stein: “no va realitzar fets brillants que cridessin l’atenció, ni la seva reputació arribà a la resta de món. Però fou com un lliri en una vall tranquil·la, i la seva poderosa i dolça fragància captivà tots aquells que vivien prop d’ella”.