Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (16 de novembre de 2025)
Malaquies 3:19-20a / 2 Tessalonicencs 3:7-12 / Lluc 21:5-19
Benvolguts germans i germanes,
L’evangeli que acaba de proclamar el diaca és un text desconcertant. En la primera part, sant Lluc ens narra la darrera visita de Jesús a Jerusalem. Alguns dels qui l’acompanyen s’admiren en contemplar la bellesa del temple, les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús, però, té una mirada diferent. Els seus ulls de profeta no es deixen seduir per l’esplendor exterior; ell veu que, sota aquella aparença de religiositat, el cor del poble no acull el Regne de Déu. Per això anuncia amb valentia: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.”
Davant aquesta afirmació, els qui anaven amb ell li preguntaren com podia desaparèixer allò que semblava tan sòlid, tan fonamental. No havien entès que Jesús no parlava de destrucció material, sinó que parlava d’alliberar el cor humà de tot allò que, sota aparences sagrades, impedeix la veritable trobada amb Déu. El temple s’havia convertit en un espai on no s’acollia ni Déu ni els qui sofrien, sinó en un mercat, en una cova de lladres. Jesús, amb la seva acció profètica, va voler purificar-lo, no pas destruir-lo, perquè el veritable temple és el cor de cadascú i la comunitat viva dels qui estimen i serveixen.
La segona part de l’evangeli, amb un llenguatge apocalíptic, ens parla de guerres, de revoltes, de persecucions i de proves: “Una nació prendrà les armes contra una altra… hi haurà fams i pestes… us perseguiran, us acusaran per portar el meu nom.” No és difícil reconèixer en aquestes paraules situacions que també avui ens envolten: guerres absurdes, fams que escandalitzen, violències que trenquen vides innocents. També cristians d’arreu que són perseguits, maltractats i assassinats per mantenir-se fidels a la seva fe. També a casa nostra, sota formes molt subtils i amb aparença de legalitat, els creients en Jesús són menystinguts i objecte d’escarni. Sembla que la història repeteixi el drama que Jesús descriu.
Però precisament aquí rau el missatge més profund i esperançador: Jesús no diu aquestes coses per espantar-nos, sinó per preparar-nos i sostenir-nos. No vol que ens enganyem pensant que la fe ens estalviarà les dificultats, sinó que ens vol assegurar que, enmig d’elles, Déu hi és present. “No us alarmeu —diu—, això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.” I afegeix: “Serà una ocasió de donar testimoni.”
Aquest és el punt clau: enmig de les proves, els creients tenim l’oportunitat de fer visible l’esperança, de mostrar que la confiança en Déu no s’esfondra quan tot trontolla. Jesús ens diu: “Feu el propòsit de no preparar-vos la defensa, perquè jo mateix us donaré paraules i saviesa.” No es tracta d’una fe ingènua, sinó d’una fe que confia en la presència viva de Crist, que ens acompanya i ens inspira en els moments més difícils.
També avui, molts homes i dones —potser nosaltres mateixos— vivim situacions semblants o iguals a les que ens ha descrit l’evangelista. Però Jesús ens diu: “Ni un sol cabell del vostre cap no es perdrà. Sofrint amb constància us guanyareu la vida.” Són paraules que conviden a mirar més enllà del present immediat, a viure amb la certesa que Déu no abandona mai els seus fills i filles.
Aquesta fe confiada i valenta és la mateixa que va sostenir Etty Hillesum, una jove jueva holandesa que va morir a Auschwitz el 1943. Enmig de l’horror dels camps, va escriure en el seu diari unes paraules impressionants: “No és Déu qui ens pot ajudar, sinó nosaltres qui hem d’ajudar-lo a ell. Hem de defensar un petit racó de Déu dins nostre.”[1]
Sense perdre la lucidesa davant la barbàrie, va descobrir que mantenir viva la fe, la bondat i la confiança era la manera més profunda de vèncer el mal. Va comprendre que el més important és no deixar que mori Déu dins nostre: que la seva presència —en forma de bondat, d’amor, de fe— continuï viva, fins i tot quan tot sembla perdut.
En aquesta mateixa línia, quan es va preguntar a un agent de pastoral d’una comunitat de base d’El Salvador, molt castigada per la repressió, què feien com a Església, va respondre senzillament: “Mantenir l’esperança dels qui pateixen. I per això —va afegir— llegim els profetes i la passió de Jesús. Així esperem la resurrecció. Déu és aquí, en el crucificat que crida i mor sense resposta, com els penjats.”[2]. Déu és aquí, en el crucificat que crida i mor sense resposta, com els penjats.
Arribats a aquest punt, m’atreveixo, sense cap mena de pretensió, a compartir tres certeses per al nostre avui que ens proposa el text evangèlic que hem proclamat.
La primera certesa que l’evangeli ens recorda és que la història humana, amb tots els seus drames i esperances, té un sentit. Tot el que és provisional acabarà un dia, però no per desaparèixer en el no-res, sinó per deixar pas a la Vida definitiva. Viure recordant la nostra fragilitat ens fa més conscients del valor del present i més capaços d’estimar amb autenticitat.
La segona certesa és que, enmig del dolor, sempre hi ha una escletxa d’esperança. Jesús promet que cap sofriment viscut per amor quedarà perdut. En el caos del món, Déu no ens mira com un jutge distant, sinó com un Pare que guarda amb tendresa cada fragment de la nostra vida.
I la tercera certesa —la més gran— és que les paraules de Jesús no passaran mai. En un món on tantes coses canvien i s’esfondren, la seva paraula és roca ferma. Ens diu que no caminem cap al buit, sinó cap a l’abraçada amb Déu. Les nostres obres petites, els gestos d’amor, de perdó, de servei, de justícia, són llavors de vida eterna. Ningú no sap el dia ni l’hora, però Jesús vindrà, i les seves paraules continuaran sostenint-nos fins al final com han sostingut a tants màrtirs, d’ahir i d’avui en el seu camí.
[1] Hillesum, Etty. Una vida conmocionada: Diario 1941-1943. 12 de juliol de 1942. Anthropos. Barcelona 2007
[2] Sobrino, Jon. El resucitado es el crucificado. Lectura de la resurrección de Jesús desde los crucificados del mundo. http://www.redescristianas.net/2007/04/07/el-resucitado-es-el-crucificado-jon-sobrino/ o http://www.san-pablo.com.ar/rol/dossier/dossier_334.doc
Última actualització: 16 novembre 2025