Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (22 de setembre de 2024)
Saviesa 2:12.17-20 / Jaume 3:16-4:3 / Marc 9:30-37
Tot fent camí, Jesús anava «instruint els seus deixebles», ens diu el relat de l’evangelista sant Marc. És a dir, els estava transmetent una cosa important que ells havien de retenir, assimilar,… i crida l’atenció la distracció generalitzada que manifesten, com si es fessin els desentesos a allò que el Mestre els volia comunicar. Essent persones que ho han deixat tot per estar amb Ell, que caminen cada dia amb Ell, i amb Ell conviuen i ho comparteixen tot, estan preocupats per altres coses que els semblen més interessants i rendibles.
Jesús els diu que “el Fill de l’Home serà entregat en mans dels homes, el mataran, i un cop mort ressuscitarà al cap de tres dies”. No entenen res, ni s’atreveixen a preguntar de què va la cosa. El llenguatge de la creu no té res a veure amb el que discutien pel camí. El llenguatge del poder i l’honor resulta més fàcil i atractiu per a ells i anaven fent camí tot discutint qui ocuparia els primers llocs, qui seria el més important en el Regne que Jesús predicava. Queda clar que entre els deixebles i el seu Mestre hi havia una distància que feia impossible fer-se càrrec del destí que ells mateixos haurien de seguir.
Les seves pretensions no tenen res a veure amb el que Jesús els proposa i aprofita l’ocasió per prendre en braços un infant i mostrar quins seran els primers en el seu Regne: “si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots” i “qui acull un d’aquests petits, m’acull a mi“ Una afirmació que és la síntesi d’una proposta de vida.
A la comunitat cristiana, qui ocupa el primer lloc, ha de deixar de banda tota pretensió de grandesa, de prestigi, o de domini sobre els altres. Jesús, amb el seu exemple, ens ensenya a buscar sempre el servei dels germans, sobretot els qui més ho necessiten i a considerar aquest servei com el major honor, encara que no tingui la brillantor o la distinció que voldríem, tenint present que allò que ens fa importants als ulls de Déu és l’amor servicial als altres.
No és difícil de veure que els deixebles, preocupats en ser els primers i els més importants, acollissin amb poc entusiasme la proposta del Mestre. La veritat és que també nosaltres, davant de certs plantejaments de Jesús, fem com ells: preferim fer-nos els desentesos, i no donar gaire rellevància als seus ensenyaments. I no estaria de més que ens preguntem per la distància que de vegades tenim amb Jesús, ja que segons quines paraules de l’evangeli se’ns fan difícils de pair, no les acabem d’acceptar del tot i aleshores seguim com sempre, fent la nostra, allunyats del que Jesús ens proposa.
La discussió dels deixebles per assolir el primer lloc és també avui, al nostre món, el pa de cada dia: la cursa per obtenir poder i la lluita per aconseguir la notorietat, el prestigi, els càrrecs importants o la fama a qualsevol preu, no s’està de fer servir qualsevol mitjà per aconseguir-ho, moltes vegades amb la mentida, la corrupció, l’amenaça, trepitjant els altres o traint els propis principis quan en aquests casos, l’únic que interessa és mangonejar, enfilar-se o ser els primers al preu que sigui, oblidant l’enorme responsabilitat que se suposa que té davant Déu i davant dels altres, el qui ocupa el primer lloc.
Què fàcilment oblidem el lloc que Jesús va voler ocupar entre els homes! El Rei de Reis i Senyor dels Senyors va triar el darrer lloc en venir com a servidor de tots; va preferir la humiliació de la Creu i es va mostrar com a model d’humilitat, rentant els peus com si fos un esclau al servei nostre; buscant de complir la voluntat del Pare; lliurant la seva vida per nosaltres. Quin destí més desconcertant el del Messies per aquells primers deixebles!
I per a no pocs creients, aquest punt continua sent motiu d’incomprensió i d’escàndol: Com Déu no evita que morin els bons, els justos, els seus seguidors? Com podem continuar afirmant que Déu és «Just» tolerant tanta injustícia? No seria millor un cristianisme sense creu? Cal que l’Església renunciï a predicar la creu i suavitzi les exigències d’acolliment dins el Regne? Certament que no, però no podem predicar l’abnegació al món, si com a cristians, i com Església no fem nostres les exigències que comporta el seguiment de Jesús, que tampoc ens demana comportaments heroics o inassumibles, sinó la pràctica d’un capteniment d’amor i de servei en la nostra vida diària, més que de prepotència i enaltiment personal.
Des d’aquesta perspectiva, la nostra veritable grandesa no es manifesta en els ideals sublims que proclamem o en les paraules grandiloqüents amb què omplim la nostra boca, sinó en el servei discret, senzill i abnegat als altres. Quan el que fem no degenera en activisme sinó que és donació i servei generós, animat interiorment per l’amor, sense necessitat de fer-ne ostentació ni propaganda, la vida quotidiana no és monotonia i avorriment, sinó lloança al Creador.
No es tracta d’idealitzar allò que és quotidià. Tots coneixem per experiència què és el fracàs, el cansament, la decepció, el pes feixuc d’algunes jornades o la mediocritat de la nostra conducta. Però no hem d’oblidar que la realitat de la vida de cada dia és la que ens prepara i condueix a la vida eterna. Solament Déu, en la seva bondat inefable, pot omplir l’abisme que ens separa d’ell, i coronant tot allò de meritori que humilment puguem fer en aquest món, no fa res més que coronar els seus propis dons perquè tot el que fem sigui a glòria de Déu i no a glòria nostra.
Que aquesta Eucaristia que estem celebrant ens ho ajudi a reconèixer.
Última actualització: 23 setembre 2024