Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (28 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / 1 Corintis 12:3b-7.12-13 / Joan 20:19-23

Estimats i germanes, l’Esperit Sant té una lògica que se’ns escapa! Observem com va apareixent sempre i per tot arreu: Des de la Creació del món fins a l’Encarnació. Jesús mateix el promet en el darrer sopar, en l’Evangeli d’avui hem llegit com és donat als deixebles el mateix dia de Pasqua, i com després torna a venir sobre un grup molt més gran i més internacional en el dia de Pentecosta. Diem que està en el Pare i en el Fill, i també en nosaltres, diem que avui vindrà especialment sobre els qui us confirmeu. Sant Lleó en deia d’això abundància de manifestacions. Però potser ja està bé que del misteri de Déu hi hagi alguna cosa, que ens costi sistematitzar, posar en un esquema i definir! Aquesta és la gran riquesa de l’Esperit Sant, ser la llibertat de Déu, aquesta llibertat que se’ns escapa. 

Com veieu he començat dient moltes coses. Potser és un dels nostres defectes amb l’Esperit Sant: parlar molt i escoltar poc. Expressar això en començar una homilia quan de fet hauré de parlar uns deu minuts seguits no és que sigui el més coherent… Espero que ell, l’Esperit hi faci més que jo i us parli i inspiri a  cadascun de vosaltres

Quan la comunitat cristiana s’aplega per celebrar l’eucaristia sempre fa memòria, sempre recorda. Tots tenim present que en el cor de la missa, en el moment de la consagració repetim les paraules de Jesús “Feu això, per celebrar el meu memorial”. En molts altres moments també recordem els fets i les idees importants de la nostra fe. Ho fem especialment en les lectures. L’Esperit Sant en aquesta seva llibertat ens recorda que això que celebrem no és només un exercici de memòria de les nostres arrels creients, d’identitat col·lectiva, una exhortació moral del predicador, amb una música molt bonica, sinó que estem realment confessant i creient que Déu és aquí amb nosaltres, aquest matí de primavera.  

I com que celebrem un sagrament, diem que estem fent alguna cosa que no només recorda sinó que és eficaç, que vol dir que té efecte, que canvia, que transforma. Si això sempre és veritat en cada eucaristia, en celebrar avui  també el sagrament de la confirmació per alguns escolans i germanes d’escolans, encara ho podem viure molt més intensament. La confirmació és el sagrament de l’Esperit Sant, per això és tan adequat i ens ajuda a viure la festa de Pentecosta poder-lo celebrar en aquesta missa conventual. 

Les lectures d’avui ens parlen de Esperit Sant enviat per Déu i per Jesucrist. Voldria comentar tres punts sobre l’Esperit: la seva discreció, la seva capacitat de transformació i la seva llibertat. 

L’Esperit Sant és normalment la discreció de Déu. No sabem que realment hagi tornat a passar quelcom com allò que llegíem en els Fets dels Apòstols, que de discret no en va tenir res. No deuria ser una reunió molt diferent a la nostra. Per la quantitat de persones de llocs diferents, per les llengües que parlaven podem deduir que eren molts i diversos, com nosaltres avui. En les nostres celebracions, L’Esperit Sant, que pot fer el que vulgui, ve normalment amb discreció, enmig de la nostra litúrgia, als nostres cors, no com aquell dia de Pentecosta. Però l’efecte és el mateix: Ens constitueix en una única comunitat i ens dona la força del Senyor ressuscitat. Aquell moment inicial, ens ha deixat de fet la seguretat que quan l’invoquem com a Església  creient, ve a ajudar-nos. Per això avui, delegat pel Sr. Bisbe de Sant Feliu, que és a qui pertocaria aquesta invocació de l’Esperit sobre els qui us confirmeu, reunits en comunitat tal com es reunien els deixebles en els primers dies després de la mort i la resurrecció de Jesús, podem pregar i estar certs que el Sant Esperit de Déu ve sobre vosaltres: Bet, Isona, Rita, Arnau, Quim, Jacob, Miquel, Oriol, Blai, Gerard, Eric, Jan, Jaume, Roger, Xavier, David i Albert.  I també ho fa amb discreció,  amb gestos i paraules que la tradició ens ha anat transmetent. Aquesta discreció no vol dir ni poca importància ni poca efectivitat… Al revés: entrem aquí en l’àmbit d’allò que és eficaç tot i no veure’s, com són la gran majoria de les coses i dels canvis, tranquils i lents! 

Les lectures d’avui també ens parlen de la capacitat que té l’Esperit de transformar, de canviar, de convertir. Els deixebles de la primera lectura es converteixen. Podem pensar que eren en una celebració una mica trista, on molts no entenien què es deia. Eren jueus piadosos, hi havia fe i convenciment però potser mancava comprensió, alegria i comunió. La irrupció d’aquest vent violent, d’aquestes llengües de foc, dona immediatament un sentit molt més fort d’unitat, tot i el respecte a cadascun. Tothom s’entén. I d’aquí neix tot allò que mancava, especialment la joia de cantar les meravelles de Déu i una gran força per a proclamar l’evangeli i la bona nova de Jesucrist, ressuscitat. 

Què ens ensenya avui aquest poder transformador de l’Esperit Sant? Ens diu que tots som capaços de canviar. Que la realitat tot i semblar-nos a vegades trista, apagada, buida, pot revifar-se. Ens diu que aquesta conversió personal és el fonament de tota altra transformació social que vulgui apropar el món a la realitat de la pau i de la justícia que és el Regne de Déu. Una realitat col·lectiva que no podem mai oblidar. En aquest text que hem cantat i que es diu la Seqüència li demanàvem que rentés allò que està brut i que curés tot allò que està malalt. Fins i tot li demanem que regués allò que està sec! Que actual, no? 

A vosaltres que us confirmeu l’Esperit Sant pot realment transformar-vos i ajudar-vos a viure millor com a cristians. Acabada l’homilia respondreu unes preguntes i fareu uns compromisos que no són cap broma. Tots els qui ens hem confirmat, sabem que són el principi d’un camí personal de transformació que dura tota la vida. És el camí que va dels dubtes a la fe i de l’egoisme a l’amor. I l’experiència ens fa conscients que vam rebre l’Esperit Sant per poder continuar caminant sempre en la confiança que avançarem en el sentit d’allò que prometem. Però us caldrà recordar-ho i esforçar-vos-hi. Per això ser testimonis d’aquest confirmació avui  és per a tots nosaltres record agraït i compromès del do de l’Esperit Sant. 

Finalment, he dit que l’Esperit Sant és la llibertat de Déu. Sabent una mica d’història del pensament cristià, trobaríem que sempre ha estat l’inspirador de canvis i reformes. Ens cal deixar que ens guiï per tal de saber què hem de fer, una tasca que només podem fer cadascun de nosaltres. La llibertat de l’Esperit Sant només podia fer-nos també lliures a nosaltres. Fixeu-vos que en l’Evangeli d’avui, el dia de la seva mateixa resurrecció, Jesús donà l’Esperit Sant i just després donà als deixebles la possibilitat però també la llibertat de perdonar els pecats: “A qui perdoneu quedaran perdonats i a qui no els perdoneu, quedaran sense perdonar”. L’Esperit Sant no és un logaritme que ens programa com la Intel·ligència Artificial perquè tot funcioni automàticament. L’Esperit Sant respecta profundament allò que nosaltres decidim fer, en el benentès que no tot li és igual. Per això avui, tots els qui us confirmeu, rebreu l’Esperit de llibertat i lliurement us comprometreu en aquest camí de fe, que vosaltres mateixos o els vostres pares i mares van escollir per a vosaltres en el baptisme i direu dues coses especialment boniques i interessants: que voleu ser imitadors de Jesús i que confiareu en Déu en qualsevol circumstància de la vida. Tant de bo que el record d’aquest dia us hi ajudi sempre. I que tots els altres escolans que heu fet la confirmació o la fareu algun dia visqueu sempre amb aquest bon propòsit.

L’eucaristia és per a tots un do de l’Esperit Sant que transforma els dons en el cos i la sang de Crist per alimentar-nos i fer-nos viure en cada celebració el goig de la unitat. A aquesta unitat eucarística estem contents d’acollir en Joan (Esteban Galmés) que hi participarà per primera vegada. Joan, que també tu, puguis avançar pel camí de la fe al costat de Jesús, de qui estaràs a partir d’ara molt més a prop, com tots nosaltres cada cop que el rebis en el seu cos i la seva sang. 

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (5 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Romans 8:8-17 / Joan 14:15-16.23b-26

Podria ser que amb l’Esperit Sant, Déu s’hagués superat a si mateix? 

Amb aquesta expressió: t’has superat, expressem, estimades germanes i germans, aquella acció que ens ha sorprès perquè va més enllà de les expectatives. Alguna vegada, irònicament, t’ha superat, ho diem en sentit negatiu, quan has  fet alguna cosa malament més enllà del que es podia esperar. 

Perquè em pregunto si Déu s’ha superat enviant l’Esperit Sant? Potser perquè és l’aspecte, la persona, més imprevisible de Déu.

En la celebració de la nostra fe fàcilment resseguim els fets de Déu-Pare, autor de la Creació de la qual trobem petjades en la bellesa de la natura i de les persones, confessem també Déu- Fill, autor de la redempció, Jesucrist, de qui tenim la història de la seva persona i de la seva vida i el testimoni de la comunitat que el va reconèixer messies i salvador. Però i de l’Esperit Sant? Naturalment també el confessem en el Credo i en cada invocació a la Trinitat, però som conscients que el Déu-Esperit Sant és l’actualitzador? Aquell a través del qual actuen i obren en nosaltres el Pare i el Fill, renovant la creació, fent que la redempció de Jesucrist sigui creguda i tingui efectes reals en la nostra vida?

Enviar l’Esperit Sant fou una superació d’una història de Déu que hagués pogut quedar com un relat antic, com una mitologia amb la seva saviesa religiosa i humana, però desconnectada de cada persona des dels inicis dels temps fins avui, al segle XXI. 

L’Esperit Sant és la intimitat del pare amb el fill, amb Jesús. Ell mateix, Jesucrist, va voler que la seva presència entre nosaltres fos molt més que el record d’un mestratge excepcional i d’un testimoniatge coherent entre vida, paraula i mort. Va voler una connexió diferent i per això com ens ha dit l’Evangeli, el mateix dia de Pasqua, va voler quedar-se amb els apòstols i ho va fer amb el seu Esperit, que després seria enviat a tota la comunitat, i que des d’aleshores no ha deixat de ser el protagonista de la vida del món, de l’Església, de cada sagrament, de cada vida espiritual, de cada discerniment. Amb raó de les poques coses que confessem de l’Esperit Sant en el  Credo, una de les més importants diu que infon la vida: és Senyor i infon la vida.

He llegit recentment un llibre que diu que el món porta uns quaranta anys sotmès a una doctrina que s’anomena TINA. No és cap diminutiu d’un nom, sinó són les sigles en anglès de la frase There Is No Alternative; és a dir no hi ha alternativa. La frase ve a dir que hi ha una doctrina econòmica, antropològica, social presentada com inevitable. L’autor critica aquesta doctrina i és favorable a defensar que sí que hi ha alternatives. 

Quan posem junts l’Esperit Sant i el món on vivim, podem dir que pels cristians aquesta TINA és inacceptable i que l’Esperit Sant és precisament la superació d’un món sense alternatives. Quantes raons no proven això:

Déu se supera en la història perquè el motor immediat que mou el món és l’acció de l’home i la dona. Aquesta acció pot ser inspirada per moltes causes, però és l’Esperit Sant el qui assegura la presència de Déu en cada persona, Afirmar que no hi ha alternatives és fer una anàlisi pobra del nostre món i de la nostra humanitat, renunciant al protagonisme de dirigir i controlar la Creació guiats per aquest Sant Esperit, del qual diem en l’himne Veni Sancte Spiritus que és el guia que ens va al davant. (ductore sic te previo) 

On ve a trobar-nos l’Esperit de Déu? On es fa present? Déu se supera també sempre en la persona humana. És molt significatiu que utilitzem la mateixa paraula, esperit, per a parlar d’aquella part de la nostra humanitat que roman oberta a la transcendència, a la mística, a tot allò que no podem tocar però que podem sentir des de la nostra sensibilitat. Hi ha una mena de zona 0, de zona de trobada prèvia, íntima, en tota persona que ens cal afirmar. Els més joves, els nens, molt especialment els escolans la conreeu constantment amb la música, per a vosaltres i per tants que us escolten. 

Una de les grans propostes del cristianisme avui és la de l’afirmació radical que l’espiritualitat forma part de la persona humana i l’enriqueix. Potser per algú serà molt obvi, però jo quan miro al meu voltant i veig tanta dependència de la tecnologia, de les  plataformes, dels mòbils, del bombardeig constant d’informació i d’entreteniment, em pregunto quin espai deixem a l’esperit. Tant de bo que aquesta solemnitat de la Pentecosta fos una reivindicació de l’espiritualitat. Em sembla que fer-ne memòria és una de les missions de la vida monàstica avui. Aquest esperit humà és el que naturalment ens permet també romandre oberts a la proposta cristiana, a la que ens ve de l’Esperit Sant, de l’Esperit de Déu, de l’Esperit en majúscules: de romandre oberts en definitiva a la fe. L’esperit és l’actualitzador de tot. Encara que no siguem a vegades conscients som col·laboradors de l’Esperit quan cantem, quan celebrem, ho sou els escolans quan faciliteu que la gent descobreixi la bellesa. Perquè les coses de l’Esperit són les que més ens poden apropar a tothom, són la nostra gran oportunitat pastoral.  

Si ens creiem aquesta connexió espiritual entre Déu i nosaltres per l’Esperit Sant, més que de la TINA, (del no hi ha alternativa) ens hauríem de fer seguidors de la TIA, There is Alternative i defensar que naturalment sí hi ha alternatives. 

Déu se supera amb l’Esperit Sant perquè permet que la persona tal com he dit que l’entenem i la història es combinin correctament, en una acció que busca sempre la millor opció, i per tant omplir-nos de confiança en el futur. 

Aquesta correcta combinació és l’alternativa cristiana fonamentada en la conversió personal, obra de l’Esperit Sant. La conversió d’un sol home o una sola dona ha tingut efectes multiplicadors en tants moments de la història. De la capacitat de l’Esperit Sant per a convertir-nos en parlava avui també la seqüència, aquest fragment que hem cantat en gregorià després de la segona lectura i que tenia tres frases plenes de sentit que traduïdes al català diuen:

Doblegueu el que és rígid, escalfeu el que és fred, adreceu el que va desviat. 

Creure que l’Esperit és capaç de tot això és realment creure que Déu s’ha superat i que ens proposa un veritable camí a cadascun de nosaltres i a tots col·lectivament de superació!

En canvi, la pretesa conversió d’estructures, oblidant les persones, s’ha acabat ofegant sempre sota el seu mateix pes, mancada d’aquell dinamisme que permet respirar, adaptar-se, mancada de la fluïdesa tan pròpia de l’Esperit, de qui diem que és vent, foc i aigua: fixeu-vos, elements que ens costa molt controlar. 

La influència de l’Esperit Sant en la història per l’acció de les persones provoca que la proposta cristiana sigui socialment transformadora. Gosaria dir que és en termes històrics la que més ho ha transformat tot, però el camí sempre comença en Déu, d’Ell passa a l’esperit dels homes i de les dones que actuen per a canviar les coses. 

I la superació de Déu en l’Esperit no ha acabat. La seva gran característica és que s’actualitza, cada dia, com els programes i les aplicacions i per tant queda sempre oberta a versions millors de nosaltres mateixos i del món, i amb aquesta actualització l’Esperit ens dona finalment una mena d’actualització diària en el do de la presència real de Jesucrist en el pa i el vi de l’eucaristia. Què més podríem demanar?