24 de juliol de 2026
Sant Xarbel Makhlouf, santa Cristina, i sants germans Boris i Gleb
Avui, dia 24 de juliol, celebrem la festivitat de sant Xarbel Makhlouf, prevere; santa Cristina, verge i màrtir; i dels sants germans Boris i Gleb, màrtirs.
Sant Xarbel Makhlouf, prevere
Youssef Antoun nasqué el 1828 en el si d’una família pagesa. A l’edat de vint-i-tres anys, es feu monjo maronita al monestir libanès de Nostra Senyora de Mayfouq, al Líban, on adoptà el nom de Xarbel (que significa «història de Déu»). Allà visqué vint anys en comunitat per, posteriorment, portar una vida eremítica centrada en l’adoració i la comunió eucarística: «Tot home és una flama creada pel nostre Senyor per il·luminar el món. Tot home és una llàntia que Déu ha fet perquè resplendeixi i il·lumini». Cercà Déu en el silenci i la pregària, vivint amb gran austeritat, dejunant i pregant. Se li van atribuir molts miracles després del seu traspàs la nit de Nadal del 1898.
Fou canonitzat el 1977 i el papa Pau VI va dir d’ell: «Pot fer-nos comprendre, en un món fascinat per la comoditat i la riquesa, el gran valor de la pobresa, la penitència i l’ascetisme per alliberar l’ànima en la seva ascensió a Déu».
Santa Cristina, verge i màrtir
A Bolsena (a la Itàlia central del segle III), de jove va ser iniciada en el cristianisme per una de les serventes de palau sense que els seus pares se n’adonessin. La llegenda ens explica que aquesta noia d’uns onze o dotze anys va esmicolar les estàtues de metall dels déus pagans Júpiter, Apol·lo i Venus que tenia el seu pare, per tal de distribuir-ne els bocins entre els pobres. Quan el seu pare s’assabentà dels fets, intentà apropar-la al culte dels ídols i, com que no ho va aconseguir, ordenà que la recloguessin i la torturessin repetidament fins que finalment va morir, possiblement un 24 de juliol.
Sants Boris i Gleb, màrtirs
Es tracta de dos dels dotze fills del sant Gran Duc Vladímir I de Kíiv, nascuts a finals del segle X. La cristianització d’Ucraïna i de Rússia va ser tardana si la comparem amb la de la resta d’Europa. Segons la tradició, pocs dies després de la mort de sant Vladímir, van ser assassinats l’any 1015 per sicaris enviats pel seu germà gran, que no es conformava amb el repartiment dels territoris. L’Església els reconeix com a màrtirs no pas per una mort violenta en defensa de la fe, sinó per la seva actitud pacífica davant l’agressió del seu germà, en què destaca el seu sacrifici en defensa de l’amor fratern. L’Església Ortodoxa els va canonitzar el 1071 i la Catòlica, el 1724.
Sant Xarbel Makhlouf, prevere
Youssef Antoun nasqué el 1828 en el si d’una família pagesa. A l’edat de vint-i-tres anys, es feu monjo maronita al monestir libanès de Nostra Senyora de Mayfouq, al Líban, on adoptà el nom de Xarbel (que significa «història de Déu»). Allà visqué vint anys en comunitat per, posteriorment, portar una vida eremítica centrada en l’adoració i la comunió eucarística: «Tot home és una flama creada pel nostre Senyor per il·luminar el món. Tot home és una llàntia que Déu ha fet perquè resplendeixi i il·lumini». Cercà Déu en el silenci i la pregària, vivint amb gran austeritat, dejunant i pregant. Se li van atribuir molts miracles després del seu traspàs la nit de Nadal del 1898.
Fou canonitzat el 1977 i el papa Pau VI va dir d’ell: «Pot fer-nos comprendre, en un món fascinat per la comoditat i la riquesa, el gran valor de la pobresa, la penitència i l’ascetisme per alliberar l’ànima en la seva ascensió a Déu».
Santa Cristina, verge i màrtir
A Bolsena (a la Itàlia central del segle III), de jove va ser iniciada en el cristianisme per una de les serventes de palau sense que els seus pares se n’adonessin. La llegenda ens explica que aquesta noia d’uns onze o dotze anys va esmicolar les estàtues de metall dels déus pagans Júpiter, Apol·lo i Venus que tenia el seu pare, per tal de distribuir-ne els bocins entre els pobres. Quan el seu pare s’assabentà dels fets, intentà apropar-la al culte dels ídols i, com que no ho va aconseguir, ordenà que la recloguessin i la torturessin repetidament fins que finalment va morir, possiblement un 24 de juliol.
Sants Boris i Gleb, màrtirs
Es tracta de dos dels dotze fills del sant Gran Duc Vladímir I de Kíiv, nascuts a finals del segle X. La cristianització d’Ucraïna i de Rússia va ser tardana si la comparem amb la de la resta d’Europa. Segons la tradició, pocs dies després de la mort de sant Vladímir, van ser assassinats l’any 1015 per sicaris enviats pel seu germà gran, que no es conformava amb el repartiment dels territoris. L’Església els reconeix com a màrtirs no pas per una mort violenta en defensa de la fe, sinó per la seva actitud pacífica davant l’agressió del seu germà, en què destaca el seu sacrifici en defensa de l’amor fratern. L’Església Ortodoxa els va canonitzar el 1071 i la Catòlica, el 1724.
Array
(
[ID] => 1358
[actiu] => 1
[fecha] => 1784844000
[cicle] => -
[titol] => Sant Xarbel Makhlouf, santa Cristina, i sants germans Boris i Gleb
[entradeta] =>
[cos] => Avui, dia 24 de juliol, celebrem la festivitat de sant Xarbel Makhlouf, prevere; santa Cristina, verge i màrtir; i dels sants germans Boris i Gleb, màrtirs.
Sant Xarbel Makhlouf, prevere
Youssef Antoun nasqué el 1828 en el si d’una família pagesa. A l’edat de vint-i-tres anys, es feu monjo maronita al monestir libanès de Nostra Senyora de Mayfouq, al Líban, on adoptà el nom de Xarbel (que significa «història de Déu»). Allà visqué vint anys en comunitat per, posteriorment, portar una vida eremítica centrada en l’adoració i la comunió eucarística: «Tot home és una flama creada pel nostre Senyor per il·luminar el món. Tot home és una llàntia que Déu ha fet perquè resplendeixi i il·lumini». Cercà Déu en el silenci i la pregària, vivint amb gran austeritat, dejunant i pregant. Se li van atribuir molts miracles després del seu traspàs la nit de Nadal del 1898.
Fou canonitzat el 1977 i el papa Pau VI va dir d’ell: «Pot fer-nos comprendre, en un món fascinat per la comoditat i la riquesa, el gran valor de la pobresa, la penitència i l’ascetisme per alliberar l’ànima en la seva ascensió a Déu».
Santa Cristina, verge i màrtir
A Bolsena (a la Itàlia central del segle III), de jove va ser iniciada en el cristianisme per una de les serventes de palau sense que els seus pares se n’adonessin. La llegenda ens explica que aquesta noia d’uns onze o dotze anys va esmicolar les estàtues de metall dels déus pagans Júpiter, Apol·lo i Venus que tenia el seu pare, per tal de distribuir-ne els bocins entre els pobres. Quan el seu pare s’assabentà dels fets, intentà apropar-la al culte dels ídols i, com que no ho va aconseguir, ordenà que la recloguessin i la torturessin repetidament fins que finalment va morir, possiblement un 24 de juliol.
Sants Boris i Gleb, màrtirs
Es tracta de dos dels dotze fills del sant Gran Duc Vladímir I de Kíiv, nascuts a finals del segle X. La cristianització d’Ucraïna i de Rússia va ser tardana si la comparem amb la de la resta d’Europa. Segons la tradició, pocs dies després de la mort de sant Vladímir, van ser assassinats l’any 1015 per sicaris enviats pel seu germà gran, que no es conformava amb el repartiment dels territoris. L’Església els reconeix com a màrtirs no pas per una mort violenta en defensa de la fe, sinó per la seva actitud pacífica davant l’agressió del seu germà, en què destaca el seu sacrifici en defensa de l’amor fratern. L’Església Ortodoxa els va canonitzar el 1071 i la Catòlica, el 1724.
[imatge] => https://montserrat.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/montserrat/santoral/abadiacat_1358.jpg
)