24 de setembre
Capítol 6
Regla de Sant Benet
El silenci, espai de vida. El silenci no és una mera absència de soroll ni una prohibició externa, sinó l'art de la taciturnitas: saber harmonitzar la paraula i el fet de callar. El silenci exterior (creant un espai de pau, cuidant el volum i sent sobris en l’ús de la veu, així com en l'ús del mòbil i de les tecnologies) no és un caprici restrictiu, sinó la condició indispensable per custodiar el silenci interior, aquell combat contra la dispersió i la murmuració que ens permet escoltar l'Esperit. Al capdavall, només des del silenci i la paraula mesurada l'obrador del monestir esdevé un autèntic espai on pot donar-se dins nostre la trobada profunda amb Déu i començar a traspuar l’amor al proïsme.
1 Fem allò que diu el profeta: "M'he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. He guardat closos els llavis. He emmudit i m'he humiliat, i he callat de coses bones". 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d'edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: "Si parles molt, no evitaràs el pecat"; 5 i en un altre indret: "Mort i vida estan en mans de la llengua". 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d'aquesta mena.
Array
(
[ID] => 26
[actiu] => 1
[titol] => Capítol 6
[entradeta] => 1 Fem allò que diu el profeta: "M'he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. He guardat closos els llavis. He emmudit i m'he humiliat, i he callat de coses bones". 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d'edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: "Si parles molt, no evitaràs el pecat"; 5 i en un altre indret: "Mort i vida estan en mans de la llengua". 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d'aquesta mena.
[cos] => El silenci, espai de vida. El silenci no és una mera absència de soroll ni una prohibició externa, sinó l'art de la taciturnitas: saber harmonitzar la paraula i el fet de callar. El silenci exterior (creant un espai de pau, cuidant el volum i sent sobris en l’ús de la veu, així com en l'ús del mòbil i de les tecnologies) no és un caprici restrictiu, sinó la condició indispensable per custodiar el silenci interior, aquell combat contra la dispersió i la murmuració que ens permet escoltar l'Esperit. Al capdavall, només des del silenci i la paraula mesurada l'obrador del monestir esdevé un autèntic espai on pot donar-se dins nostre la trobada profunda amb Déu i començar a traspuar l’amor al proïsme.
[imatge] => https://montserrat.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/montserrat/ressons/abadiacat_26.jpg
[mes] => 9
[dia] => 24
)