22 de setembre
Capítol 5:1-13
Regla de Sant Benet
Obeir per amor i confiança. L'obediència no és una subjecció cega, sinó respondre a una crida feta des del cor de l'Evangeli: imitar Jesús, que no va venir a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Aquesta renúncia a la pròpia voluntat és necessària, sobretot, perquè tenim una increïble capacitat d'autoenganyar-nos i de justificar els nostres propis capritxos sota aparences de raó. També perquè no vivim sols i estem condicionats per les necessitats dels altres. Per això, l'obediència monàstica, viscuda a la llum de l'Esperit Sant, no neix de la por sinó de la confiança i de l'amor al Crist, acceptant les mediacions humanes amb un cor lliure i confiat que és pel propi bé. I aquesta confiança s’ha de treballar molt per totes les parts. Al capdavall, aquesta docilitat no busca anul·lar la persona, sinó treure-la del seu propi parany en bé seu i de la comunitat.
___________________________
1 El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l'infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d'aquests que diu el Senyor: "Així que m'ha sentit, m'ha obeït". 6 I també diu als mestres: "Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi". 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l'instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d'obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l'obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s'acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: "És estret el camí que condueix a la vida"; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d'un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: "No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d'Aquell qui m'ha enviat".
Array
(
[ID] => 23
[actiu] => 1
[titol] => Capítol 5:1-13
[entradeta] => ___________________________
1 El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l'infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d'aquests que diu el Senyor: "Així que m'ha sentit, m'ha obeït". 6 I també diu als mestres: "Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi". 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l'instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d'obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l'obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s'acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: "És estret el camí que condueix a la vida"; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d'un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: "No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d'Aquell qui m'ha enviat".
[cos] => Obeir per amor i confiança. L'obediència no és una subjecció cega, sinó respondre a una crida feta des del cor de l'Evangeli: imitar Jesús, que no va venir a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Aquesta renúncia a la pròpia voluntat és necessària, sobretot, perquè tenim una increïble capacitat d'autoenganyar-nos i de justificar els nostres propis capritxos sota aparences de raó. També perquè no vivim sols i estem condicionats per les necessitats dels altres. Per això, l'obediència monàstica, viscuda a la llum de l'Esperit Sant, no neix de la por sinó de la confiança i de l'amor al Crist, acceptant les mediacions humanes amb un cor lliure i confiat que és pel propi bé. I aquesta confiança s’ha de treballar molt per totes les parts. Al capdavall, aquesta docilitat no busca anul·lar la persona, sinó treure-la del seu propi parany en bé seu i de la comunitat.
[imatge] => https://montserrat.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/montserrat/ressons/abadiacat_23.jpg
[mes] => 9
[dia] => 22
)