La violència de l’amor (25 d'octubre de 2026)

Èxode 22:20-26 / 1 Tessalonicencs 1:5c-10 / ​Mateu 22:34-40




Quan mirem les notícies i veiem com la injustícia, la violència i la guerra semblen apoderar-se cada dia més del món, potser no estem veient sinó el drama, a gran escala, d’allò que també passa dins del nostre cor.

Ens resulta relativament fàcil jutjar el món i trobar-hi solucions al voltant d’un cafè. En canvi, ens costa molt més reconèixer els nostres egoismes, posar nom a les nostres passions i admetre el mal que poden generar algunes de les nostres decisions.

Per això, la Paraula de Déu continua sent tan incòmoda. No ens ofereix una pau superficial, feta de silencis i de complicitats amb la injustícia. Ens parla d’un foc que transforma i d’una espasa que posa al descobert les contradiccions del cor. Ens obliga a prendre partit, perquè l’Evangeli no ens permet refugiar-nos en la indiferència ni en una falsa neutralitat davant del sofriment humà.

Avui, aquesta Paraula ens recorda especialment el sofriment de tantes persones que es veuen obligades a abandonar casa seva i que, quan truquen a les nostres portes, no sempre hi troben acollida ni fraternitat.

La Paraula de Déu és contundent: «No maltractis ni oprimeixis l’immigrant. No maltractis cap viuda ni cap orfe...». Aquestes paraules antigues continuen qüestionant moltes de les nostres actituds personals, socials i polítiques actuals. Massa sovint, els interessos particulars i les pors col·lectives ens impedeixen veure el rostre concret de les persones i ens porten a defugir la responsabilitat que tenim envers elles.

És cert que les nostres possibilitats són limitades. No podem resoldre tots els conflictes ni alleujar tots els sofriments. Però la fe en l’amor a Déu i al proïsme, que Jesús ens ha anunciat a l’Evangeli, ens empeny a treballar, cadascú segons les seves possibilitats, per la justícia, la pau i la llibertat; a acollir, compartir i defensar la dignitat de tota persona. Un món diferent del que avui coneixem, marcat per la violència, és possible si deixem que l’Evangeli orienti les nostres decisions. I aquesta transformació comença en nosaltres.

Comença quan ens atrevim a revisar els ídols que s’han instal·lat en la nostra vida: els diners, el poder, la fama, les aparences o la necessitat constant de ser reconeguts i admirats.

En el nostre entorn més immediat, de vegades ens preocupa més tenir èxit, ser populars o obtenir l’aprovació dels altres que no pas viure amb autenticitat i estimar de debò. Ens esforcem tant per aconseguir allò que ens fa semblar importants que acabem oblidant el que realment dona sentit a la vida: la família, l’amistat, l’amor, el respecte i la solidaritat.

El problema no és voler progressar ni tenir objectius. El problema comença quan convertim aquestes coses en el centre de la nostra existència i les posem per damunt de Déu i dels germans. Aleshores, allò que havia de ser un mitjà es converteix en un ídol, i allò que prometia fer-nos feliços acaba esclavitzant-nos.

Sant Pau ens recordava en la segona lectura d’aquesta missa que ens hem convertit a Déu abandonant els ídols per adorar el Déu viu i veritable, mentre esperem Jesús, el seu Fill, ressuscitat d’entre els morts. Aquesta esperança no ens allunya del món ni ens dispensa de les nostres responsabilitats. Al contrari, ens compromet encara més amb el present, perquè la nostra vida està cridada a donar fruit davant de Déu.

Per això, l’amor, la misericòrdia, la solidaritat i el perdó no són valors secundaris. Són signes concrets d’una vida transformada per l’Evangeli.

I aquí és on apareix la força més sorprenent del missatge cristià.

Com ens recorda el testimoni de tants sants, no podem restar muts davant la injustícia. Ens cal alçar la veu, denunciar el mal i treballar per un món més just, sense reproduir la lògica de la violència. Mai no hem predicat la violència. _afirmava el bisbe màrtir Oscar Romero_ Mai no hem predicat la violència. Només la violència de l’amor, la que va deixar Crist clavat en una creu, la que cadascú exerceix sobre si mateix per vèncer els seus egoismes i perquè no hi hagi desigualtats tan cruels entre nosaltres. (homilia 27.11.1977)

 Germans, la fe no se’ns demana que ho puguem tot, sinó que no ens resignem a no fer res. No se’ns demana que salvem el món amb les nostres pròpies forces, sinó que deixem que l’amor de Crist actuï en nosaltres. Aquesta és la veritable força de l’amor: una força que no aixeca murs, sinó que obre portes; que no humilia, sinó que dignifica; que no destrueix, sinó que fa renéixer la vida.

Que, en sortir d’aquesta Eucaristia, no ens preguntem únicament què hauria de canviar en el món, sinó també què estem cridats a canviar en nosaltres mateixos. Perquè el món no serà més fratern si la fraternitat no comença en el nostre cor, en les nostres paraules, en els nostres compromisos culturals i socials, en les nostres decisions polítiques i, també, en els gestos més senzills i quotidians de cada dia.

La nostra manera de viure, guiada per l’evangeli, ha d’esdevenir, allà on siguem, una llavor de pau, de justícia i de fraternitat. Perquè la pau no comença necessàriament quan desapareixen els conflictes, sinó quan decidim no alimentar-los ni ser-ne còmplices. I la fraternitat no comença quan els altres canvien, sinó quan nosaltres mateixos ens deixem transformar per l’amor de Déu i aprenem a viure units com a fills de Déu.

Que sigui aquest amor de Déu, rebut i compartit, el que guiï els nostres passos i orienti les nostres decisions, perquè, allà on hi hagi divisions, sapiguem sembrar comunió; allà on hi hagi injustícia, sapiguem defensar la dignitat humana, i allà on sembli que tot està perdut, sapiguem mantenir viva l’esperança.

                                                                           Montserrat, 25 d’octubre de 2026