Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (4 octubre 2026)

Isaïes 5:1-7 / Filipencs 4:6-9/ Mateu 21:33-43

Cada diumenge l’Església ens proposa una perícopa de l’evangeli que ens ha d’ajudar a meditar sobre l’itinerari espiritual propi i el de la comunitat de creients. Hem de situar l’evangeli d’avui cap els darrers capítols de l’evangeli de Sant Mateu on veiem com Jesús va mostrant, amb paràboles i sentencies, les actituds per acollir el Regne de Déu. Un balanç sobre el recorregut que van fer els principals responsables del poble. I avui hi podem veure a través de la paràbola la mateixa experiència de Jesús que anticipa al final de la seva vida.

Jesús es dirigeix als grans sacerdots i al notables del poble. Dit d’una altra manera, als dirigents, que amb les seves decisions condicionen la vida de tothom. La paràbola a més ha descrit una vinya molt ben protegida quan ens diu que la voltà d’una tanca, hi cava un cup, hi construeix una torre de guàrdia. I a la primera lectura ens diu quin és el significat de la vinya. “la vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel” I ho hem anat repetint en el salm responsorial. Isaïes ens ha fet saber qui és del veritable amo del poble, ha afegit: «N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits».

Amb la paràbola, Jesús s’inspira en l’al·legoria que hem escoltat a la primera lectura. A mesura que hem  anat escoltant la paràbola, hem vist que  una i una altra vegada la responsabilitat dels vinyaters no ha servit el que avui en diríem, els objectius per fer fructificar la vinya, al  servei de l’amo que els havia posat com a responsables, sinó que han mirat pels seus interessos personals. A tots aquells que l’amo va enviar, i que els demanaven comptes de la seva gestió, els van anar eliminant fins arribar el fill de l’amo. Nosaltres entenem que els que van anar a demanar es refereixen als profetes que van denunciar situacions injustes creades pels governants d’aquell moment. Al final, en dir el fill de l’amo, es refereix a Jesús mateix. Voldria subratllar que a l’hora de temptar contra el fill de l’amo, els vinyaters han dit: “matem-lo i ens quedarem l’heretat”.

Avui podem trobar que hi ha moltes situacions polítiques que, per apropiar-se les riqueses d’uns,  hi ha, no sols amenaces de mort, sinó que, malauradament, hi ha guerres que en diuen híbrides, que porten a la destrucció i la fam, la injustícia i la mort. Com els vinyaters no dubten a destruir i matar.Aquesta paràbola també ha de ser per a nosaltres una alerta per si ens deixem endur per actituds possessives. Tots tenim responsabilitats: uns a un nivell modest, uns altres a un nivell més alt, uns altres a un nivell altíssim. Per a tots és decisiva l'actitud que assumim pel que fa a les responsabilitats que ens han estat donades. La temptació que podem caure és sempre la mateixa: adoptar una actitud possessiva, dient: “Déu m'ha donat uns dons, soc el seu propietari, faig amb ells el que vull. He rebut un lloc d'autoritat, m'aprofito d’aquesta situació en el meu propi interès. I m’oblido que l’exercici de l’autoritat ha de ser en bé de tots”

L'actitud possessiva és a la base de moltíssimes injustícies. Amb ella voldríem aconseguir la felicitat, però, en realitat, no és això el que passa. En efecte, la veritable felicitat només es troba en una vida d'amor i de servei als altres. Tots els dons, tots els talents que Déu ens ha donat i ens dona són instruments per a poder estimar i servir al proïsme. Si exercim l’autoritat d’una manera egoista serem com els vinyaters de la paràbola. Haurem eliminat, matat, Crist, de la nostra vida encara que ens auto anomenem cristians. Els nostres fets parlaran per ells mateixos.

Els cristians estem cridats a viure d’una manera generosa amb esperit d'amor i de servei.  Fem balanç dels nostres fruits.