El perdó de Déu i el cor del home

Jesús, fill de Sira 27:30-28:7 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35





Germans. El protagonista de la paràbola que ens narra Jesús a l'Evangeli d'avui no és aquell que és perdonat, sinó el rei que perdona. Moltes vegades ens sentim ofesos pel mal que ens fan altres, i ens irritem al nostre interior fins arribar al punt de dir: “mai perdonaré una ofensa semblant!”. Tanmateix, som incapaços de reconèixer el perdó que Déu ens ha aconseguit a cadascun de nosaltres. Sembla que se'ns ha trastocat el sentit comú: ens sembla més greu una ofensa humana que una ofensa a Déu. Si ens hi fixem, el text diu que: l'empleat devia deu mil talents,-una quantitat mollonaria impossible de pagar-, mentre que el company devia a l'empleat només uns quants diners. La proporció matemàtica que ens proposa Jesús és clara: és molt més el que qualsevol de nosaltres devem a Déu, que allò que ningú mai ens pugui deure a nosaltres. No caiguem en la hipocresia del món, que veu amb molta gravetat que no es protegeixin les balenes, mentre accepta amb comprensió l'avortament; es preocupa molt més de la salut del cos que no pas de la salut de l'ànima; que denuncia els atemptats contra els drets humans, i trepitja el respecte que li deu a Déu; que exigeix ​​el respecte a les ideologies i es mofa públicament dels qui creuen i donen la seva vida per Déu.

A més, adonem-nos de com el Senyor és un gran mestre pedagògic. Si ens fixem una mica, de seguida ens adonem que el rei no ofereix el perdó a l'empleat amb la condició que perdoni el deutor. El rei no li posa cap condició: d'entrada el perdona, simplement commogut per la súplica. És després quan el rei li retreu que no hagi tractat el seu company de la mateixa manera que ell ha estat tractat pel rei, i és llavors quan li torna a demanar compte del deute, que ja havia estat perdonat.

És una qüestió molt important i delicada. El qui no perdona el seu deutor, no només posa en perill el seu propi perdó actual, sinó que pot estar ressuscitant els fantasmes d'antigues culpes ja perdonades, i queda atrapat en la tortura sense fi dels seus propis pecats, de les seves pors, de les seves pròpies culpes. Es col·loca ell només en una situació d'infern actual, tal com afirma el Catecisme, que el cel i l'infern són realitats que ja es comencen a viure ara.

En canvi, ¡com de reparadora és la misericòrdia! Retorna a l'home la seva dignitat perduda a causa dels seus propis deutes. El primer gest de misericòrdia, el té Déu amb cadascun de nosaltres. Reconèixer-me com a pecador i com a perdonat, és l'única font capaç de donar-me les forces que necessito per perdonar de tot cor qualsevol ofensa que em facin.

¡Que gran que és el sagrament de la Penitència! Déu no em demana més que el meu sincer penediment i un propòsit encertat d'esmena, i em torna a la dignitat perduda d'amic de Déu. ¡Com ens ennobleixen els exemples de veritable perdó! ¡Què grans se'ns apareixen als ulls de l'ànima els qui, per sobre de totes les raons i valoracions humanes, saben perdonar sempre!

Ningú com Santa Maria, al peu de la Creu, “té dret” a retreure'ns el mal que les nostres culpes han fet al seu Fill santíssim, fruit de les entranyes. I en lloc d'això, ella és per a tots Mare nostra, Reina i Mare de Misericòrdia.