Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (15 agost 2026)

Són frases d’una estrofa de l’himne de la festa d’avui, evocant l’escena de la coronació de Maria al cel, que trobem representada en la gran rosassa de la façana d’aquesta basílica i també en el mosaic de darrere l’altar del Cambril. L’Assumpció al cel i la coronació de la Mare de Déu, que resem com a darrers misteris de glòria en la pregària del rosari, ens diuen senzillament que Déu és fidel i permanent, i que l’elecció de la Mare de Déu en la seva Immaculada Concepció, en la seva virginitat, en la seva maternitat, la manté fins al final, sempre relacionada a la seva missió de ser la portadora de la divinitat de Jesucrist i la transmissora de la seva humanitat. 

Voldríem avui participar d’aquesta joia de Santa Maria per la seva Pasqua acomplerta. Ella que comparteix la plena resurrecció de Jesucrist i ens assenyala el lloc definitiu on ens vol Déu.

Precisament aquest moment de glòria ens fa contemplar també la seva vida, discreta i humil, per veure’n l’exemple del pas de Déu i esdevenir encara més un exemple per a nosaltres. 

L’Evangeli d’avui, parlant-nos d’aquesta vida, combina un marc molt quotidià:  la casa d’Elisabet, la cosina, la visita de dues parentes embarassades, l’ajuda mútua; amb un altre pla diferent, marcat per les paraules dites per les dues  dones que recolzen i proclamen la nostra fe. A partir d’aquesta escena de la visitació, podríem ben bé dir que Santa Maria se’ns presenta en tres dimensions respecte Déu: la primera en la seva essència, com la teo-fora, la que porta Déu, el Crist; la segona com una teòloga,  algú capaç de dir una paraula de Déu i la tercera com una teo-pràctica, és a dir capaç d’actuar aquesta Paraula que s’ha acollit i s’ha proclamat.

Aprofitant que l’Evangeli d’avui  conté el fragment més llarg i important del Nou Testament, dit per Santa Maria, us proposo contemplar-la en aquesta dimensió de teò-loga. No mancaran ocasions per comentar les altres dues. 

No intentaré la tasca impossible de fer que la Mare de Déu faci teologia acadèmica, especulativa, i fer-li dir el que no diu, afició per cert força comuna en els teòlegs, sinó més aviat penso en aquelles paraules d’Evagri Pòntic, un monjo del desert del segle quart, que deia: “Si pregues de veritat, ets un teòleg i si ets un teòleg, pregaràs de veritat”. Dir una paraula sobre Déu esdevé quelcom que sorgeix de la nostra vida de pregària, de la de tots.

En la seva dimensió de teòloga, la paraula concreta que ens diu avui la Mare de Déu és la pregària del Magnificat. Repetit cada dia per nosaltres en l’hora de vespres, aquest cant parla de la fe i no seria possible sense una molt profunda experiència de Déu que Maria té com cap altra criatura.

L’inici del Magnificat és autobiogràfic. La Mare de Déu és precursora de totes les idees que donen importància a la pròpia vida com a lloc de l’acció i del reconeixement de Déu. Sant Agustí n’és l’exemple avançat en l’antiguitat, en les seves Confessions, però ella, Maria,  comença el Magnificat amb el reconeixement personal d’allò que el Senyor ha obrat en ella. Al mateix temps, tot i la seva centralitat total en el misteri de Crist, manté amb Déu la distància necessària que ens posa cadascú en el nostre lloc. Déu és el Tot -Altre, l’Inefable, i cal que nosaltres també ho tinguem present. Ell és sempre el subjecte actiu del Magnificat. 

També en aquest inici. Maria ens transmet la joia de la seva fe, del reconeixement de l’acció de Déu en ella. És en això mestre d’optimisme pels cristians d’avui. Abans d’ahir, l’arquebisbe de Milà ens deia a la comunitat que tenim el repte d’evangelitzar irradiant la joia de ser cristians. De fer tot el que fem d’obres i d’activitats però sense perdre la identitat i especialment aquesta joia de creure en Crist i en totes les veritats de la fe. No és gens fàcil quan vivim immersos en conflictes i problemes de tots tipus, però com en el Magnificat, és una qüestió de confiança en Déu. De fer-se conscients  que la “bona acció de Déu en nosaltres” i la seva paraula són més forts que tots els reptes. És quelcom bo de recordar quan som testimonis de sofriment, sovint ben a prop nostre, sovint lluny, a vegades sofriment a dojo que sembla no tenir final.

La Mare de Déu continua, però, sense por de definir qui  és Déu: “El seu nom és sant”. Parla d’ell: “l’amor que té als seus servents s’estén de generació en generació”,  i del seu record:  “d’Israel el seu servent i de la seva descendència per sempre”. 

Amb aquestes paraules ens ensenya a romandre en la riquesa d’una tradició de creients. D’un Déu sant i que estima. Que des de la diferència amb nosaltres ens crida a la comunió i ho ha fet així des de sempre. 

La teologia de la Mare de Déu també arrela en la realitat.

És en l’amor d’aquest Déu en el qual Santa Maria reconeix la forta dimensió social, d’equilibrar l’orgull, el poder i la riquesa, amb el regne fet a imatge de la voluntat de Déu. Hi ha tantes situacions en les quals avui podríem aplicar el Magnificat! Té tanta correspondència amb el l’anunci de Jesucrist i l’Evangeli! L’Església és també mariana perquè en moltes circumstàncies és executora de les paraules de la Mare de Déu, en la seva atenció a tantes necessitats, a la pobresa, a la manca d’educació, als qui són a les presons, a les guerres. Vegem-hi la resposta generosa i tan sovint joiosa a tot aquell sofriment del qual parlava abans. Vegem-hi un autèntic acte de fe que col·loca aquesta ajuda generosa en el marc de Magnifica i exulta en el Déu que ens salva i es recorda de nosaltres.

La Paraula sobre Déu que ens diu la Verge Maria empeny la instauració del seu Regne i passa per tots nosaltres que n’hem de ser en la quotidianitat de les nostres diverses escenes  els instruments.
 

També nosaltres hem acompanyat Santa Maria avui amb els nostres cants, portats per la joia que inunda aquesta solemnitat. La Mare de Déu, present en aquesta eucaristia com ho era realment en les de la primera comunitat, ens guia cap al cel. Com ella en el mosaic del cambril obrim humilment els braços per acceptar el do que Jesucrist ens fa en el seu cos i la seva sang que ara compartirem en el pa i el vi de l’eucaristia.