Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat, (26 juliol 2026)

1 Reis 3:5.7-12 / Romans 8:28-30 / Mateu 13:44-52



Hi ha tres paràboles en l'Evangeli d'avui que parlen del Regne dels cels, però que en realitat parlen de nosaltres. El tresor amagat al camp i la perla de gran valor ens diuen que hi ha alguna cosa que val més que tot el que tenim, alguna cosa per la qual val la pena deixar-ho tot. Però la tercera, la de la xarxa que arrossega de tot, ens diu quelcom que solem preferir no escoltar: que no tot el que la xarxa arreplega és bo. Que hi ha una tria. Que hi ha un final.

He triat comentar aquesta tercera perquè és la més incòmoda. I les coses incòmodes, quan provenen de Jesús, solen ser les més necessàries. I Sé que el que ara diré no agradarà a alguns del que m’escolteu, però ho he de dir: L’infern existeix.

Sé que hi ha persones que es confessen creients i neguen la seva existència amb metàfores intel·lectuals: "l'infern és aquest món", "l'infern és una projecció psicològica", "l'infern és un mite pedagògic per als simples". I hi ha qui, sense negar-lo del tot, s'hi acosta amb un somriure tranquil·litzador i assegura que, en qualsevol cas, deu estar buit.

Entenc la temptació. Creiem en un Déu bo i misericordiós, i certament ho és. Però de vegades, per no voler assumir les nostres equivocacions i per tranquil·litzar la nostra consciència, arribem a construir-nos un Déu a mida: tou, comprensiu, que deixa passar tot. I oblidem que el mateix Jesús que diu "Déu és amor" diu també: "Vosaltres sou els meus amics si feu el que us mano". El mateix que proclama les benaurances demana en el Sermó de la Muntanya: "Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare del cel". El mateix que perdona la dona adúltera li diu: "Ves i no pequis més".

Jesús no és un guru de l'autoestima. És algú que ens estima prou per dir-nos la veritat. I la veritat que diu avui és aquesta: a la fi del món, els àngels sortiran i destriaran els dolents dels justos i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. No és la paràbola: és l'explicació que Jesús fa d'ella. Podem discutir si aquestes paraules van ser dites exactament així o van ser adaptades en la redacció de l'Evangeli. Però no podem ignorar que les Escriptures, de dalt a baix, estan plenes de referències a l'infern, al Seol, a la Gehena, al foc etern, a l'abisme. No podem quedar-nos només amb les pàgines de la Bíblia que ens agraden i arrencar les que ens fan sentir incòmodes. Tota la Revelació sembla advertir-nos que la condemna, com la santedat, és una possibilitat real i propera per a cadascun de nosaltres.

Però aquí és on cal no precipitar-se cap a una conclusió equivocada. L'infern no és una amenaça de Déu. És la conseqüència lògica i tràgica de la llibertat que Ell mateix ens ha donat. Déu no pot salvar-nos si no estem disposats a ser salvats. No pot entrar en una vida que li té la porta tancada. No pot obligar ningú a estimar-lo, perquè l'amor obligat no és amor. I aquí rau tota la gravetat i tota la bellesa d'aquest misteri: que Déu ha posat en les nostres mans quelcom tan gran i tan perillós com la llibertat de dir-li que no.

Tots tenim alguna idea de com podria ser l'infern. Segurament cap s'ajustarà a la realitat. Però sí que podem tenir una cosa per certa: a l'infern no hi ha Déu. No perquè Ell s'hagi retirat amb indiferència, sinó perquè aquells que hi són van triar, de mil maneres petites i grans al llarg de les seves vides, no fer-li lloc. L'infern és l'absència de Déu feta definitiva per elecció pròpia.

Germans i germanes, Sí, l’infern existeix, i no està buit perquè molts no han permès fer lloc a Déu en els seus cors. Però els qui creiem no hem de desesperar, la tria entre els qui es mereixen la vida de la glòria i els que no, només es farà a la fi dels temps, i és el Crist l’encarregat de fer-la. Ell que va morir a la creu perquè tota persona sigui salvada.  Això no hauria de portar-nos a la relaxació, però sí a la confiança. No ens sorprenguem, doncs, si ell ve a sacsejar les nostres vides.