Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (19 juliol 2026)

Saviesa 12:13.16-19 / Romans 8:26-27 / Mateu 13:24-43



“Per avançar més i més cap a Déu”. Així acaba la pregària de conclusió de la renovació dels vots que ara resarem.

Volem que les nostres vides tinguin una direcció, que vagin cap a algun lloc. Em sembla que és un sentiment molt compartit. La feina, les relacions humanes, la maduració personal i espiritual, tenen molt més sentit quan ens marquem un horitzó. Aquesta línia té moments molt diferents durant la vida, però ens situa d’una manera concreta en el món, en una visió que mira endavant sempre.

Aquesta dinàmica passa, pels qui creiem en el Déu de Jesucrist, per voler caminar amb Ell tota la vida. Passa, prenent les paraules de la Mare de Déu que  el P. Xavier Morell ha volgut posar en el recordatori d’aquests 75 anys de professió per: “Fer tot el que ell ens digui”.

Cada cristià avança d’una manera molt concreta, la seva. El P. Xavier Morell va titular un llibre autobiogràfic: “El sentit d’una vida. Un monjo atípic”. Sense treure cap mèrit al seu recorregut vital, certament interessant, quan aterrem en la realitat de les persones, hi ha algú típic?

D’aquí poc repetirem la frase, “Rebeu-me Senyor, segons la vostra paraula, i viuré. Que no em vegi confós en la meva esperança” El “Rebeu-me” és una confessió de fe i d’esperança i ens diu com viure-les en tant que monjos.

En el “Rebeu-me, Senyor” hi reconeixem Déu que ens ha dit una Paraula, una promesa. Ell és capaç de rebre’ns, d’acollir-nos, per tant, de ser al costat nostre en aquest camí. El nucli espiritual d’aquesta frase és aplicable a tothom qui creu, per això us demano que no penseu que només parlo per als monjos, o els oblats.

Els nostres dies estan emmarcats en Déu. La primera paraula de l’ofici diví resat en llatí era “Domine”. Ara en català: “Obriu-me els llavis, Senyor,” és la cinquena, comptant pronoms i articles, però la idea és la mateixa. Al final del dia també ens encomanem a Déu per demanar-li una nit tranquil·la i una fi benaurada. És un tret de tota la pregària cristiana de les hores. Tots els qui la coneixeu ho sabeu prop.

Entre aquest principi i aquest final del dia, la fe hi és cada vegada que anomenem a Déu. Però, amb quin Déu creiem?

Inspirat en la litúrgia de la Paraula d’avui, només diré que creiem en un Déu de misericòrdia que, tot i tenir tota la força i tota l’autoritat com ens deia la primera lectura, la irradia per la seva moderació i pel tracte humà amb les persones.

Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom,

Unes paraules tenen el seu ressò en la paràbola del blat i el jull, en la qual Jesús, prefereix que els mossos no es precipitin a arrancar allò que és dolent i dona temps al temps, per a veure-hi més clarament i per deixar l’execució de les valoracions a qui correspon, finalment a Déu.

En la nostra vida personal tots hem experimentat la misericòrdia de Déu.  Després de 75 anys de professió, segur que el P. Xavier ens en podria parlar molt. Has vist el Déu compassiu i benigne, que ens perdona i que perdona els altres, i has vist també el poder de l’odi que arrenca el jull amb criteris que no són els del Regne, com en el genocidi de Ruanda que visqueres directament en aquell país.  Però mai aquesta maldat podrà posar un vel o tapar la veritable naturalesa de Déu. Per això, la fe ens fa dir amb el salm responsorial d’avui.

Vós, Senyor, sou indulgent i bo,

ric en l'amor per a tothom que us invoca.

La “paraula” segons la qual demanem l’acolliment del Senyor, és la que se’ns diu cada dia, en cada evangeli, en cada pregària, en cada lectura, a nosaltres monjos i a tots els qui perseveren en el camí de Jesucrist.

El “Rebeu-me” és també una afirmació d’esperança, tota ella continguda en el “viuré". Si ens hi aturem, dir “viuré” en tota la seva plenitud és fort. Significa anar més enllà de les dificultats i problemes, per a donar un sentit i una direcció a l’existència personal que sigui realment de vida.

L’esperança impregna les altres dues paràboles de l’Evangeli d’avui. El gra de mostassa creix i es converteixi en un arbre. El llevat fa augmentar la pasta.  La paciència ens permet veure-ho. Així, ambdós resultats esdevenen útils, per tal que els ocells s’hi ajoquin o perquè la pasta es converteixi en pa.

A l’esperança hi correspon la paciència. Ambdues s’escauen molt bé en una vida que camina amb Jesucrist al costat, fent “tot el que Ell ens diu”.

Potser aquesta direcció ens demana viure el temps d’una manera una mica més reposada, quelcom molt alternatiu avui en dia, en l’acceleració quotidiana i contemporània. Aquí, la vida del monjo i crec que de tot cristià, hauria de participar d’aquesta dinàmica que intenta donar als processos el temps que els cal. La recerca de Déu i del seu Regne esdevé, en alguns, artística, com ho ha estat la del P. Xavier, en tantes dimensions.

Tot i que els jocs de mans i la màgia, i que has utilitzat per parlar del Regne i per entretenir, l’esperança i la paciència no són màgiques. El gra de mostassa i el llevat amagat només necessiten esperar i confiar que finalment hi haurà un arbre i un pa.

May say some words for you, singers of the Cambridge  Queen’s College. According to the monastic jubilee that we are celebrating, I have tried to explain how faith and hope are present in the central phrase of the monastic profession: “Receive me, O Lord, as you have promised, and I shall live; and do not disappoint me in my hope”. Let me use the titles of the pieces you had sung yesterday and will sing today to propose a Christian path, a life directed by and to Jesus Christ and the Gospel.

We can begin in the Brahms “Why? in the four times repeated “Warum” that asks God for an answer amidst the nonsense of the existence, using words of Job, but Bach and Brahms himself give us a way out because the Spirit helps, “Der Geist hilft”, to create in us a pure heart able to welcome Him (“Schaffe in mir Gott ein reines herz”).

Living in this Christian direction we could be with Standford among the happy ones, the “Beati quorum via integra est, qui ambulant in lege Domini” of today’s offertory, able to confess with Tallis the real meaning of every eucharist, like today’s that you are fully sharing with us monks, and pilgrims of Montserrat. “Verily, verily, I say unto you, He that believeth on me hath everlasting life. I am that bread of life”.

And finally, nothing could be better for our monastic Jubilee that to finish again with the Stanford singing the Te Deum, giving thanks to God that allow us all to be accepted in this family of faith and hope.

Donem gràcies a Déu, P. Xavier, per haver-te mantingut en la fe, en l’esperança, en la paciència per a la construcció del seu Regne, per aquest camí que en el seu amor i misericòrdia ha passat principalment per Montserrat, on arribares aquell llunyà 1943, molt abans fins i tot de professar, per formar part de l’Escolania, per Alemanya, per Guindamuyaga, per Ruanda i pel Miracle.

Això és el que agraïm avui: que Déu ens rebi a tots segons la seva paraula perquè puguem viure. Un acolliment que arriba a la plenitud quan Ell mateix se’ns dona perquè compartim el pa i el vi de l’eucaristia.