Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (5 juliol 2026)

Zacaries 9:9-10 / Romans 8:9.11-13 / Mateu 11:25-30



Les lectures d’aquest diumenge ens presenten una manera de ser de Déu que sovint ens desconcerta… Nosaltres acostumem a associar la força amb el poder, la grandesa amb l’èxit, i el coneixement amb la saviesa. Però Déu actua d’una altra manera. El profeta Zacaries anunciava un rei que no entraria victoriós damunt d’un cavall de guerra, sinó «muntat humilment en un ase», i que no vindria a imposar-se per la força, sinó a anunciar la pau; nosaltres ja coneixem el compliment d’aquesta profecia i sabem com Jesús va entrar a Jerusalem, però els qui escoltaven Zacaries devien preguntar-se: “Com podia un rei anar muntat en un ase?”. Sant Pau, a la segona lectura, ens recordava que la vida nova tampoc no neix de les nostres capacitats, sinó de l’Esperit de Déu que habita en nosaltres; i això també ens pot costar d’entendre, perquè sovint confiem només en les nostres pròpies forces. I, finalment, Jesús acaba de completar aquest retrat donant gràcies al Pare perquè ha revelat els secrets del Regne als senzills més que no pas als savis i als entesos. No ho diu perquè Déu rebutgi la intel·ligència, sinó perquè el cor autosuficient difícilment sent la necessitat de deixar-se ensenyar; i, humanament, és una frase que ens pot costar de comprendre. I encara ho completa amb una altra invitació: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». El repòs que promet no és el d’una vida sense feina ni dificultats, sinó el d’una vida viscuda des de la confiança. El seu jou és lleuger perquè ell mateix el porta amb nosaltres. I encara que tot això ens costi d’entendre, Déu és així. Per ell la humilitat, la senzillesa i la confiança no són actituds secundàries de la vida cristiana, sinó que justament són el camí pel qual Déu es deixa trobar, encara que d’entrada ens pugui semblar contradictori.

I aquest camí és el que precisament recorrem cada diumenge quan venim a Missa. Aquí ens reunim perquè, amb humilitat i senzillesa, volem continuar aprenent del Mestre. L’Eucaristia és la nostra Pasqua setmanal, el lloc on el Crist ressuscitat es fa present i continua revelant als senzills —que som nosaltres— els secrets del seu Regne. La Paraula que escoltem de la boca de Jesús no és només un record del passat, sinó que és una paraula viva que ens consola, ens corregeix, ens anima i ens transforma. I el Pa que rebem és el signe que el Senyor no ens deixa caminar sols. Aquí venim amb les nostres preocupacions, les nostres il·lusions, les nostres fatigues i també amb les nostres alegries, i aquí descobrim que Déu continua sostenint-nos. Cada diumenge és una invitació a tornar a posar la nostra vida sota el seu guiatge, perquè només ell pot donar aquell repòs profund que el món no sap oferir.

Aquesta imatge de Déu i aquest evangeli en el qual Jesús ens convida al repòs ens arriba, a més, quan molts comencen uns dies de vacances o un temps una mica diferent. I això ens pot ajudar a entendre millor què vol dir Jesús. El repòs que ell promet no depèn només de tenir més hores lliures o de deixar de treballar. Hi ha persones que aquests dies continuaran treballant intensament; d’altres dedicaran el seu temps a fer voluntariat, a cuidar familiars, a servir els altres, o fins i tot a afrontar situacions difícils —com tants professionals i voluntaris que aquests dies estan arriscant les seves vides lluitant contra els incendis per protegir persones i pobles. I, tanmateix, també ells podran experimentar aquest repòs de què parla Jesús. I és que “repòs” no és el contrari de “treballar molt”, sinó que és el contrari de viure pensant que tot depèn exclusivament de nosaltres. Quan una persona viu només pendent dels seus resultats, del seu rendiment o del seu èxit, difícilment troba la pau. En canvi, qui posa els seus dons al servei dels altres, qui treballa amb esperit de servei i confia que Déu acompanya el seu esforç, descobreix una alegria més profunda, fins i tot enmig del cansament. Aquesta és la paradoxa de l’evangeli: el jou de Crist és lleuger no perquè elimini les responsabilitats, sinó perquè les omple de sentit. Per això aquests dies poden ser una bona ocasió per revisar el ritme de la nostra vida, recuperar espais de pregària, de silenci i de trobada amb Déu, o simplement per preguntar-nos si vivim recolzats només en les nostres forces o si deixem que sigui el Senyor qui porti amb nosaltres la càrrega. Demanem al Senyor, en aquesta Eucaristia, que ens doni un cor senzill, però capaç de confiar, perquè així descobrirem que el seu jou és realment suau i que la seva càrrega, portada amb Ell, esdevé lleugera.