Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (28 juny 2026)

2 Reis 4:8-11.14-16a / Romans 6:3-4.8-11 / Mateu 10:37-42



La filòsofa Raïssa Maritain, en els seus diaris, explica que en els primers anys del seu matrimoni amb Jacques va comprendre una cosa que la va sorprendre: que estimava el seu marit més lliurement des que havia après a estimar Déu. Com si l'amor humà, en lloc de disminuir, s'hagués eixamplat. Aquella intuïció és exactament el que Jesús vol dir avui.

Perquè Jesús, en l'Evangeli d'avui, diu una cosa que de primeres sembla dura, gairebé cruel: “qui estima el pare o la mare més que a mi no és digne de mi”. I nosaltres, educats en la sensibilitat moderna, ens hi posem en guàrdia. Sembla que Jesús estigui demanant una elecció entre l'amor als nostres i l'amor a Déu, com si fossin dues coses que es fan competència. Però Jesús no és gelós. No funciona així.

El que Jesús diu és una cosa molt més radical i molt més bella: que un amor que no té un fonament més gran que ell mateix, tard o d'hora, s'ofega a si mateix. Els qui han estimat de debò saben que l'amor humà, quan es fa absolut, quan es converteix en l'única cosa, comença a pesar. Comença a exigir. Comença a consumir. No perquè l'altre sigui dolent, sinó perquè cap ésser humà pot suportar el pes de ser l'absolut d'algú altre.

Jesús no demana que estimem menys els nostres. Demana que els estimem millor. I estimar millor significa estimar-los en Ell, des d'Ell, a través d'Ell. Significa que quan miro la meva mare, el meu pare, un familiar, els veig amb uns ulls que van més enllà dels meus, uns ulls que han après a mirar des d'un lloc més fondo. Això és el que canvia tot.

Però llavors Jesús afegeix una altra cosa que fa vertigen: qui no agafa la seva creu i em segueix no és digne de mi. I aquí la paraula clau no és "creu". La paraula clau és "seva". La seva creu. No la que ens agradaria tenir. No la que hem triat. La nostra. Aquella que porta el nostre nom, que té la forma exacta de la nostra vida, dels nostres límits, de les nostres ferides.

Hi ha una temptació molt estesa que consisteix a voler portar la creu dels altres per no haver de portar la pròpia. Ens oferim, ens sacrifiquem, ens buidem per als altres, i mentrestant defugim allò que és l'únic que Déu ens ha demanat: acceptar qui som, amb tot el que no hem triat, amb tot el que no ens agrada de nosaltres mateixos. La creu pròpia és sempre, en el fons, l'acceptació de ser finits. Limitats. Necessitats.

I llavors, al final, la frase que ho conté tot: qui trobi la seva vida la perdrà, i qui perdi la seva vida per mi la trobarà. Jesús no parla de mort física. Parla d'aquella manera de viure que consisteix a aferrar-se, a controlar, a protegir-se, a tancar-se dins d'un projecte de vida que jo mateix he dissenyat i del qual vull ser l'únic artesà. Qui viu així, diu Jesús, en realitat no viu. No ha entès res. Agafa la vida i la guarda, i precisament per guardar-la la perd.

Perdre la vida per Ell. Lliurar-la. Posar-la a disposició. No d'una manera heroica i espectacular, sinó en la petitesa de cada dia: en el moment en què escolto quan tindria ganes de parlar, en el moment en què cedeixo quan podria imposar-me, en el moment en què em faig petit perquè l'altre pugui créixer. Això és perdre la vida. I és exactament en aquest moment quan es comença a trobar.

La segona part de l'Evangeli parla de rebre. Qui us rep a vosaltres em rep a mi. Qui em rep a mi rep el que m'ha enviat. Hi ha una cadena de presències aquí que és gairebé vertiginosa. En cada persona que acollim, en cada foraster, en cada petit, hi ha algú que s'amaga i que espera ser reconegut. I Jesús diu que fins i tot un got d'aigua fresca donat en el moment just no quedarà sense recompensa.

Un got d'aigua fresca, germans i germanes, no un sermó. No una obra extraordinària. Un gest humil, concret, silenciós. Perquè al final la fe no es mesura en grans renúncies sinó en la qualitat de la nostra atenció als qui tenim al costat. En la nostra capacitat d'estar presents de debò, sense pressa, sense agenda, sense necessitat de ser els protagonistes. Perquè és en aquests detalls aparentment insignificants on es manifesta, de manera gairebé amagada, la presència de Déu.