Homília del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (24 de juny de 2026)
Solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista i commemoració dels 100 anys del naixement de l'Abat Cassià M. Just.
Redacció
26 de juny de 2026
.jpg)
Isaïes 49, 1-6 / Fets dels Apòstols Fets 13,22-26 / Lluc 57, 66.80
“Què serà aquest noi?” es preguntaven els familiars de Zacaries i Elisabet que foren testimonis dels fets extraordinaris que acompanyaren el seu naixement.
La pregunta ens la podem fer tots sobre qualsevol persona i sobre nosaltres mateixos: Qui som nosaltres? Qui és aquest que tinc a la vora? Qui soc jo? Potser no hi haurà fets extraordinaris que envoltin les nostres vides, però la resposta final de l’Evangeli sobre aquell nadó, que calia que es digués Joan, ens va bé a tots. Va ser un profeta.
I què és un profeta segons les lectures d’avui?
Un home que va reconèixer l’acció de Déu en la història i en la vida. Com l’autor del salm que hem escoltat, Joan va veure que en l’entramat del seu interior el qui teixia era el Senyor, i per tant podia dir: “Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable”, no posant l’accent en les qualitats personals sinó en el seu donador i promotor. La primera condició d’un profeta és la consciència de Déu. En nom de qui parlaria, si no? Joan vol dir: Déu és ple de gràcia, Déu s’aboca als homes i dones.
L’experiència d’aquest Déu permet que les accions i les paraules siguin confessió de fe. Una confessió que és gradual i que creix, que ens acompanya, que ens desafia davant del nostre entorn. Les lectures d’avui parlen de processos i són realistes.
O bé es refereixen al messies del llibre d’Isaïes, que va evolucionant des de la primera crida de Déu fins a la seva vocació de ser llum per a tots els pobles;
O a les paraules del salm 138
Us era tot jo ben conegut,
res de meu no us passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra.
O al silenci de Zacaries que ha de madurar la missió que Déu dona al seu fill Joan i que ell i Elisabet faran concreta en el nom inesperat i inspirat que li posaran.
Tots són processos on reconeixem la mà del Senyor que ens empeny a la fe i al testimoniatge i per això podem fer-nos-els nostres, tot i la distància que tinguem amb un profeta com Joan Baptista. A la pregunta: “Què serà aquest noi?”; !Què serem nosaltres?”, tots podem respondre i caminar cap a l’afirmació de Sant Pau: “és un home com el desitja el meu cor, ell durà a terme tot el que em proposo".
Sovint ens pot fer vergonya, ens pot portar a dubtar que en nosaltres es pugui produir aquest procés que ens fa profetes, que ens porta a ser “homes com desitja el cor de Déu”. És en aquests moments en els quals ens ajuda tant el record d’homes i dones que s’han apropat als nostres ideals humans, cristians, monàstics.
Con he dit al principi, recordem avui l’Abat Cassià M. Just i Riba en el centenari del seu naixement. Crec sincerament i li agraïm que fos un home, un monjo, un prevere i un abat “com desitja el cor de Déu”. Podríem explicar anècdotes infinites tant jo, com encara més alguns dels meus germans de comunitat que vau conviure amb ell molts anys.
Només diré dues coses, que personalment li vaig sentir dir i em van impactar:
La sensibilitat de reconèixer el treball de Déu en la gent. Li recordo l’expressió: “Viuen amb naturalitat les coses de Déu”, com expressió d’un moment desitjat de maduresa personalment.
I la capacitat d’acollir tanta gent pel do d’una empatia natural que el feia proper, molt proper. Fins al punt de sentir-te privilegiat i únicper una amistat i confiança, que, de fet, comparties amb centenars d’altres persones.
Dues virtuts si em permeteu en el nucli de la vocació monàstica a Montserrat.
En les lectures d’avui també trobem la missió de tot profeta de portar el poble i la gent cap a Déu. I com a comunitat no podem sinó agrair que l’Abat Cassià fos durant els vint-i-dos anys de seu abadiat, el pare que assenyalà el camí en circumstàncies no sempre fàcils en el post concili, en els darrers anys del franquisme i de la transició a la democràcia, en una comunitat no exempta de tensions. Més enllà del mestratge monàstic i de l’estima personal de tantes persones (no em puc imaginar les històries personals dels qui ens escolteu, i dels tants que s’hi van relacionar i que ja no hi són); aquest “ser un home com desitja el cor de Déu”, es traduïa en moltes opcions socials i solidàries que sempre li fores reconegudes, fins a la seva mort, el 12 de març del 2008, dinou anys després d’haver deixat l’abadiat. La seva memòria resta especialment lligada a la Fundació Cassià Just per a la integració laboral de persones amb capacitats especials mental. Tot i la resistència personal que una entitat portés el seu nom, ho fa acceptar en l’esperit d’ajudar i d’afegir possibilitats a la mateixa acció social.
Si ser una bona persona, si buscar ser algú com desitja el cor de Déu, si assenyalar cap a Jesucrist com feu sempre Joan Baptista són un objectiu per a qualsevol cristià, no voldria aquest darrer dia del curs, pensant en vosaltres escolans, deixar de presentar-vos l’Abat Cassià Just com un gran músic i un exemple a seguir. Compositor i sobretot organista, heu cantat una de les seves salves moltes vegades i avui cantareu “l’Angelus Domini”. El treball va forjar el seu talent natural, des del mestratge del seu pare, el Mestre Joan Just d’Igualada, també antic escolà, passant per la seva estada a l’Escolania just acabada la guerra a la qual seguí amb una breu interrupció el noviciat i el lliurament a Montserrat, on la seva formació fou sobretot musical. A Roma i a París, on fou apreciat per un compositor com Messiaen. Però la seva profunditat humana i espiritual li va fer dir un dia a un organista més jove, que la veritable llibertat era no obsessionar-se per una nota desafinada. En un músic de la seva categoria no era poca cosa. I no us ho agafeu si us plau, els escolans, com un encoratjament a desafinar, sinó els directors em renyaran!
De fet l’Abat Cassià tocava la Passacaglia de Bach dues setmanes abans de morir, als 81 anys i no fallava una nota.
El càntic de Zacaries, la resposta de lloança que el pare de Joan Baptista proclama, diu que ell ve a preparar els camins del Senyor, els camins de Jesucrist. És una proposta per a tots, que dona ple sentit a la nostra vida, que ens porta a estimar i conèixer Déu a intentar tenir aquesta naturalitat i bonesa que es desprenen d’ell i de l’Evangeli. Procurem-ho tots i que ens hi ajudi la comunió amb el seu cos i la seva sang, que ara compartirem.
“Què serà aquest noi?” es preguntaven els familiars de Zacaries i Elisabet que foren testimonis dels fets extraordinaris que acompanyaren el seu naixement.
La pregunta ens la podem fer tots sobre qualsevol persona i sobre nosaltres mateixos: Qui som nosaltres? Qui és aquest que tinc a la vora? Qui soc jo? Potser no hi haurà fets extraordinaris que envoltin les nostres vides, però la resposta final de l’Evangeli sobre aquell nadó, que calia que es digués Joan, ens va bé a tots. Va ser un profeta.
I què és un profeta segons les lectures d’avui?
Un home que va reconèixer l’acció de Déu en la història i en la vida. Com l’autor del salm que hem escoltat, Joan va veure que en l’entramat del seu interior el qui teixia era el Senyor, i per tant podia dir: “Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable”, no posant l’accent en les qualitats personals sinó en el seu donador i promotor. La primera condició d’un profeta és la consciència de Déu. En nom de qui parlaria, si no? Joan vol dir: Déu és ple de gràcia, Déu s’aboca als homes i dones.
L’experiència d’aquest Déu permet que les accions i les paraules siguin confessió de fe. Una confessió que és gradual i que creix, que ens acompanya, que ens desafia davant del nostre entorn. Les lectures d’avui parlen de processos i són realistes.
O bé es refereixen al messies del llibre d’Isaïes, que va evolucionant des de la primera crida de Déu fins a la seva vocació de ser llum per a tots els pobles;
O a les paraules del salm 138
Us era tot jo ben conegut,
res de meu no us passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra.
O al silenci de Zacaries que ha de madurar la missió que Déu dona al seu fill Joan i que ell i Elisabet faran concreta en el nom inesperat i inspirat que li posaran.
Tots són processos on reconeixem la mà del Senyor que ens empeny a la fe i al testimoniatge i per això podem fer-nos-els nostres, tot i la distància que tinguem amb un profeta com Joan Baptista. A la pregunta: “Què serà aquest noi?”; !Què serem nosaltres?”, tots podem respondre i caminar cap a l’afirmació de Sant Pau: “és un home com el desitja el meu cor, ell durà a terme tot el que em proposo".
Sovint ens pot fer vergonya, ens pot portar a dubtar que en nosaltres es pugui produir aquest procés que ens fa profetes, que ens porta a ser “homes com desitja el cor de Déu”. És en aquests moments en els quals ens ajuda tant el record d’homes i dones que s’han apropat als nostres ideals humans, cristians, monàstics.
Con he dit al principi, recordem avui l’Abat Cassià M. Just i Riba en el centenari del seu naixement. Crec sincerament i li agraïm que fos un home, un monjo, un prevere i un abat “com desitja el cor de Déu”. Podríem explicar anècdotes infinites tant jo, com encara més alguns dels meus germans de comunitat que vau conviure amb ell molts anys.
Només diré dues coses, que personalment li vaig sentir dir i em van impactar:
La sensibilitat de reconèixer el treball de Déu en la gent. Li recordo l’expressió: “Viuen amb naturalitat les coses de Déu”, com expressió d’un moment desitjat de maduresa personalment.
I la capacitat d’acollir tanta gent pel do d’una empatia natural que el feia proper, molt proper. Fins al punt de sentir-te privilegiat i únicper una amistat i confiança, que, de fet, comparties amb centenars d’altres persones.
Dues virtuts si em permeteu en el nucli de la vocació monàstica a Montserrat.
En les lectures d’avui també trobem la missió de tot profeta de portar el poble i la gent cap a Déu. I com a comunitat no podem sinó agrair que l’Abat Cassià fos durant els vint-i-dos anys de seu abadiat, el pare que assenyalà el camí en circumstàncies no sempre fàcils en el post concili, en els darrers anys del franquisme i de la transició a la democràcia, en una comunitat no exempta de tensions. Més enllà del mestratge monàstic i de l’estima personal de tantes persones (no em puc imaginar les històries personals dels qui ens escolteu, i dels tants que s’hi van relacionar i que ja no hi són); aquest “ser un home com desitja el cor de Déu”, es traduïa en moltes opcions socials i solidàries que sempre li fores reconegudes, fins a la seva mort, el 12 de març del 2008, dinou anys després d’haver deixat l’abadiat. La seva memòria resta especialment lligada a la Fundació Cassià Just per a la integració laboral de persones amb capacitats especials mental. Tot i la resistència personal que una entitat portés el seu nom, ho fa acceptar en l’esperit d’ajudar i d’afegir possibilitats a la mateixa acció social.
Si ser una bona persona, si buscar ser algú com desitja el cor de Déu, si assenyalar cap a Jesucrist com feu sempre Joan Baptista són un objectiu per a qualsevol cristià, no voldria aquest darrer dia del curs, pensant en vosaltres escolans, deixar de presentar-vos l’Abat Cassià Just com un gran músic i un exemple a seguir. Compositor i sobretot organista, heu cantat una de les seves salves moltes vegades i avui cantareu “l’Angelus Domini”. El treball va forjar el seu talent natural, des del mestratge del seu pare, el Mestre Joan Just d’Igualada, també antic escolà, passant per la seva estada a l’Escolania just acabada la guerra a la qual seguí amb una breu interrupció el noviciat i el lliurament a Montserrat, on la seva formació fou sobretot musical. A Roma i a París, on fou apreciat per un compositor com Messiaen. Però la seva profunditat humana i espiritual li va fer dir un dia a un organista més jove, que la veritable llibertat era no obsessionar-se per una nota desafinada. En un músic de la seva categoria no era poca cosa. I no us ho agafeu si us plau, els escolans, com un encoratjament a desafinar, sinó els directors em renyaran!
De fet l’Abat Cassià tocava la Passacaglia de Bach dues setmanes abans de morir, als 81 anys i no fallava una nota.
El càntic de Zacaries, la resposta de lloança que el pare de Joan Baptista proclama, diu que ell ve a preparar els camins del Senyor, els camins de Jesucrist. És una proposta per a tots, que dona ple sentit a la nostra vida, que ens porta a estimar i conèixer Déu a intentar tenir aquesta naturalitat i bonesa que es desprenen d’ell i de l’Evangeli. Procurem-ho tots i que ens hi ajudi la comunió amb el seu cos i la seva sang, que ara compartirem.
Etiquetes
General Ara a portada
21 de juny de 2026
El més llegit