La primera Serra d’Or de l’any comença fent un repàs a la història eremítica de Montserrat

• Ho fa amb un article del G. Vicenç Santamaria, monjo de Montserrat, on posa de manifest la rellevància que ha tingut l’eremitisme per la Muntanya de Montserrat.

Divendres 24 de gener de 2025.- El número de gener de la revista Serra d’Or estrena el nou any 2025 dedicant les primeres pàgines a fer un repàs històric a l’eremitisme de Montserrat. L’article s’engloba dins dels que la revista, amb motiu del Mil·lenari, està dedicant a l’aportació cultural que ha fet Montserrat al llarg de la seva història.

En l’article, escrit pel G. Vicenç Santamaria, monjo de Montserrat, es fa un repàs de totes les ermites de les quals es té coneixement al Massís de Montserrat. Tanmateix, la història eremítica del massís segurament neix molts anys abans del que podem saber pel “fort desvetllament religiós que desperta Montserrat en les persones”.





En aquest sentit, el repàs també recorda dos moments dels últims mil anys que han marcat la història de les ermites a Montserrat. Per una banda es remunta a l’any 1493 quan l’arribada de García de Cisneros va marcar un punt d’inflexió per tal que l’eremitisme hi visqués un gran esclat. Per contra, també dibuixa un dels pitjors escenaris en la història de la muntanya, com va ser el pas de les tropes napoleòniques al segle XIX, que van enderrocar una part important de les cel·les eremítiques i van assassinar tres dels ermitans.

Tanmateix no va ser-ne la fi i 150 anys després, als anys 60 del segle XX, la vocació eremítica del P. Estanislau Llopart va retornar la tradició anacorètica a Montserrat.

Un retorn que el G. Vicenç Santamaria evoca perquè en un futur torni a “lluir als sants cimals el gran llegat eremític”. Un llegat i una tradició que fou “reconeguda i admirada aquí i arreu”.

Un llegat que també es posa de manifest en el text recuperant uns versos escrits per Jacint Verdaguer sobre les ermites de Montserrat:


D’una a una me les han preses

les dotze perles del meu collar,

les dotze llànties per Déu enceses,

ai!, ja no cremen en mon altar.


Oh Catalunya, so ta patrona;

torna’m, si et plau,

les dotze estrelles de ma corona,

que de més pures no en té el cel blau.