Diumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 de juliol de 2023)

Isaïes 55:10-11 / Romans 8:18-23 / Mateu 13:1-23

 

Isaíes ens afirmava en la primera lectura que “així com la pluja no torna al cel sense fecundar la terra i fer-la germinar, també la Paraula que surt dels llavis de Déu no hi torna sense haver donat fruit”. En l’Evangeli, però,  Jesús matisa aquests efectes.

Jesús, en la paràbola, suposa que Déu sembra generosament, des del començ de l’existència, la seva Paraula per tot el món. Però, cal una condició: que l’home escolti, l’aculli. I amb això, aquí estem topant amb la llibertat de l’home. I ho explica, distingint els diferents terrenys on cau aquesta paraula: 1º  en el camí, on no pot arrelar perquè és terra trepitjada i endurida. Els ocells, – el Maligne -, li arrabassen la llavor. 2º També en cau en terreny rocós, on la terra no hi té profunditat. Aquí s’hi acull la llavor, però, com que no té arrels profundes, l’asseca el sol. Aquests, són els oients que han escoltat joiosament la paraula, però, superficialment, sense massa convicció, i sucumbeixen a les proves i les exigències. 3º La tercera terra acull la llavor, sí, però cau entre cards i espines, i aquestes l’ofeguen. Els oients són els qui defalleixen pels atractius terrenals i les riqueses, que els esclavitzen. La Paraula exigeix llibertat, netedat, bon cor per a ser acollida. I  per això, només i ha la terra mena de terra, bona, ben disposada, que rep de bon grat la llavor, perquè s’ha treballat, s’ha desherbat i netejat de pedres i terrossos,  i  produeix el 30, el 60 i el 100×100.

Jo encara hi afegiria dues menes de terres més, constatant el que avui passa en la nostra societat: a) els terrenys abandonats per falta de pagesos, on només hi creix l’herba i el bosc. Jo diria que aquests son els gnòstics que han escoltat, però com que han sentit altres opinions i no les han resolt,  abandonen la fe, per incomprensible o fabulosa. b) Finalment, hi ha altres terres on avui s’hi han construït urbanitzacions o barris perifèrics. Aquí ja no hi ha ni terra fèrtil, l’urbanisme l’ha ocupada. Els qui poden caracteritzar, religiosament aquesta terra son els ateus que s’han fet plenament sords a la Paraula revelada. (Segons una enquesta son ja el 43%). Aquests diuen tenir raons filosòfiques per viure, tenen arguments racionals per rebatre la fe, qualifiquen de faula inacceptable les veritats revelades. Però, es troben encerclats en un carreró sense sortida. Llegia, fa poc, que un s’expressava afirmant  que el món és fràgil i cal acceptar la fragilitat , perquè res no és segur. Fins l’amor pot fallar. I jo crec, però, que això és equivocat, ja que tenim molts exemples que ho neguen. I també deia que l’únic que ens consola i fa feliç, és l’amistat. Sense fer cap referència a Déu, germans, no hi pot haver sentit a la vida, ni sortida a l’existència, ens trobem en un món que no respon a l’exigència de vida plena. Ni respon a la pregunta:¿què hi fem en aquest mon? ¿per què fer-lo créixer, poblar-lo i dominar-lo? Els homes seríem com les bèsties engabiades. Toparíem contra la paret com en una presó. O bé seríem com comediants, ¿per a quins espectadors?

Això no és l’esperança que ens porta la Paraula del Pare. Crist ens diu que el Pare ens estima perquè creiem en ell, i que el qui guarda la seva paraula, el Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell. ¿Quina garantia ens dóna? “Jo he ressuscitat, i tot el qui m’acull a mi, te vida eterna. Jo he vençut el món i m’he assegut a la dreta en el tron de Déu”. I St. Pau ens assegura que “tots els qui hem estat batejats en Crist, som fills de Déu, hereus de Déu, cohereus amb Crist, i ressuscitarem amb ell per a la vida eterna”.

“Aquesta és la Paraula que hem rebut des del principi: nosaltres l’hem vist, l’hem palpada i us assegurem la vida eterna que se’ns ha revelat”. Però no podem deixar morir aquesta Paraula, cal treballar- la diàriament perquè  no sigui ofegada pel soroll del món, enemic de Déu, que vol atreure’ns. Cadascú sap què ha de fer: quedar-se a les fosques o acceptar aquesta llum.

Abadia de MontserratDiumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Sant Benet (11 de juliol de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2023)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Sant Agustí comença el llibre de les Confessions, dient: “Ens heu creat per a Vós, Senyor i el nostre cor està inquiet fins que reposi en vós” i aquesta cèlebre i citada frase el que vol és fer-nos memòria de la nostra capacitat de Déu i de la inclinació de tot el nostre ésser cap a Ell. 

Els homes i les dones com capaços de Déu. La tradició cristiana ens ensenya que aquesta relació espiritual entre persona i transcendent és possible i que pels deixebles de Jesucrist pren forma en una participació de la nostra humanitat en la vida de Déu, a través de l’Esperit Sant i en comunió amb Jesucrist. Per això la fe ben entesa mai no destrueix la humanitat sinó que la potencia.  Hi ha una veritable col·laboració entre el creixement dels dons personals i la fe. 

Aquesta idea és pròpia de la humanitat creient i per això la trobem ja en els llibres de l’Antic Testament com el Llibre dels Proverbis al qual pertany la primera lectura. 

El text ens convida a enfortir, a elevar a la màxima potència totes les nostres qualitats personals. I és precisament perquè en elles hi trobem la petjada de Déu, que ens ha creat, que el trobem a Ell quan cerquem, acollim i conreem la virtut de la intel·ligència. Res no ens posa tan al seu nivell com això. La lectura ens convida a reconèixer en Déu la font i l’origen de la saviesa. I després la lectura fa un gir: si comprenem i coneixem, la nostra vida canvia: apareixen l’honradesa, la rectitud en els camins, la justícia i la bondat. Sembla que passem a un dimensió més vital, més activa.  Conèixer Déu per l’ús de la saviesa i de la intel·ligència té efectes reals a les nostres vides. 

Per alguns és més que sabut que avui, 11 de juliol celebrem la memòria de Sant Benet de Núrsia com a Patró d’Europa. Altres potser us heu trobat amb aquesta celebració una mica més solemne de la que es pot esperar els dies de cada dia a Montserrat. Celebrem el fundador del nostre orde benedictí, la memòria del qui va escriure la Regla per a monjos que des de fa quinze segles i encara avui inspira la vida de milers d’homes i dones al món, monjos i monges i també laics.

No és estrany que la litúrgia proposi aquest fragment del llibre dels proverbis com a primera lectura d’avui, solemnitat del nostre Pare Sant Benet. Tot i que literalment no trobem les paraules de la primera lectura a la Regla, el llibre dels Proverbis és un dels més citats, per tant un llibre estimat per a Sant Benet. L’estil és semblant. El mestre parla al  deixeble i procura dir-li paraules de saviesa vital, paraules que l’encarin a ell mateix i a Déu. Aquest mestre  participa d’aquesta dinàmica bíblica que, com més es preocupa de cercar Déu, més veu també com creixen les qualitats humanes. 

La Regla de Sant Benet és un instrument de creixement personal, un pla de vida centrat, per la fe, en Jesucrist i en la seva imitació. Aquesta identificació es fa sobretot per l’obediència i el reconeixement de la capacitat personal de canviar, que en el llenguatge monàstic i eclesial en diem conversió, un paraula que s’ha fet sinònima de vida monàstica. El coneixement de Déu, la intel·ligència del món i la saviesa de les quals ens parlava el Llibre dels proverbis, s’adquireixen en el propòsit de la vida monàstica vivint en un esperit obedient i de  conversió. 

Viure en esperit de canvi i d’obediència és ben extensible i proposable a tothom, també a vosaltres que avui m’escolteu. Més d’una vegada he escoltat a persones que no han fet professió monàstica dir que la vida familiar i matrimonial els obliga també a ser molt obedients, no en el sentit de submissió d’un a l’altre, sinó en el de treballar i viure en un esperit que necessita una fidelitat a uns compromisos, renunciant moltes vegades a moltes coses. N’estic convençut.

Des de l’esperit  la conversió, del canvi, els monjos i els cristians voldríem ser exemple d’homes que en primer lloc es reconeixen imperfectes, no acabats, pecadors també. Que contracultural és això en el mon d’avui en dia, en el qual tots els models que se’ns presenten són perfectes. Heu sentit mai un jugador de futbol o una estrella de l’espectacle reconeixent algun defecte personal? No. No està de moda. Espero que no ho diguin però que almenys se’ls reconeguin. És l’única manera d’avançar en la vida. 

Sant Benet ens posa sovint davant de nosaltres mateixos per tal que avancen en la conversió. No ho fa amb grans interioritzacions, reflexions o meditacions. Gosaria dir que l’Espiritualitat de Sant Benet és una espiritualitat pràctica, de les que proposa créixer,  per la senzilla obediència de la vida de cada dia, referida sempre a Déu. En aquesta espiritualitat la humilitat és la virtut essencial i no ens demana que la practiquem amb heroïcitats sense sentit, sinó acceptant allò que anem trobant cada dia. 

Ho fa d’una manera molt concreta pels monjos en la vida de cada dia del monestir, en el menjar, en el parlar, en el vestir, en el silenci, però ho descriu en un marc que seria perfectament proposable a qualsevol persona que vulgui viure centrada. 

Sant Pau VI, en una famosa homilia pronunciada l’any 1964 en el monestir de Montecassino, que podria ser perfectament un programa per a la vida monàstica d’avui, utilitza l’expressió “l’home recuperat per a Ell mateix” com un model que la vida monàstica vol proposar a tothom. Aquesta recuperació per a un mateix es fa per la fe, per la pregària, pel silenci, per la pau. Com el mateix Papa deia, “en una paraula, per l’Evangeli”. 

Viure recuperat per un mateix, acceptat amb totes les fragilitats personals és una dinàmica, és un camí. També la Regla té clara aquesta característica d’anar avançant per un camí. Si es va endavant d’una manera equilibrada, l’obediència a la realitat i la humilitat per acceptar-la et fa capaç d’una comprensió molt gran del món i te n’adones que Déu amb la seva perfecció i omnipotència se serveix de medis molt senzills i s’obren possibilitats de canviar seguint l’Evangeli. 

Tant de bo que visquéssim sempre així les diverses dimensions de la nostra existència: la nostra pregària, les nostres idees i actituds morals i el nostre fer, moguts per aquesta consciència de Déu. Quina mena de descans trobar en la història de l’Església homes i dones que han viscut d’aquesta manera i ens n’han deixat testimoni.

Sant Benet és un d’aquests homes que il·lumina el món i ens proposa el repte de continuar el seu carisma i transmetre el tresor de virtuts a tots els homes i dones del món.

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2023)

Diumenge XIV de durant l’any (9 de juliol de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (9 de juliol de 2023)

Zacaries 9:9-10; 13:1 / Romans 8:9.11-13 / Mateu 11,25-30

 

Com és, Déu? Què en sabem, d’Ell? Com podem fer-ho per conèixer-lo millor? Són preguntes, germanes i germans, que es poden respondre de moltes maneres, i que en les lectures d’avui podem trobar pistes que ens ajudin a fer-ho. 

A l’evangeli, Jesús deia que «ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». Jesús, doncs, és l’únic que sap com és el Pare. I des d’aquest coneixement, ens ha dit encara  dues coses més: que ha volgut obrir aquesta revelació als “senzills” més que no pas als “savis” i als “entesos”, i que són “els cansats” i “els afeixugats” els qui poden trobar el repòs —podríem entendre: els qui poden trobar més fàcilment una resposta. Jesús va dir tot això perquè en el seu temps les classes dirigents s’havien “apropiat” d’alguna manera de tot el que feia referència al coneixement de Déu, i ho havien traduït en una sèrie d’innombrables preceptes i manaments que obligaven a complir a la gent més senzilla. Havien convertit la suposada voluntat de Déu en un jou molt feixuc de portar per als humils, que no era el que Déu realment volia per al seu poble. Per això Jesús es va esforçar per transmetre una altra imatge de Déu dient que ell tenia “un altre jou”: era “un jou suau”, una “càrrega lleugera” més senzilla i fàcil de dur. I d’aquesta altra manera més planera d’entendre com era Déu, en va donar exemple amb la seva forma de fer: en la primera lectura el profeta Zacaries profetitzava que Jesús entraria a Jerusalem «muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera». Continuant amb aquesta profecia, Jesús fou un Messies que va adreçar «paraules de pau» i no manaments feixucs. Va ser un Senyor «compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor», com també definia el salmista. I no ens va deixar una llei feixuga i difícil de complir sinó que ens va enviar el seu Esperit perquè “habités en nosaltres” i es convertís en una llei viva que poguéssim dur sempre al cor, com llegíem en la carta als Romans. Tots aquests elements continguts en les lectures d’avui, ens poden ajudar a comprendre una mica la imatge de Déu que Jesús ens volgué transmetre.

I tot aquest coneixement que el Senyor volgué revelar als senzills, avui ens el revela a nosaltres. La seva crida als “cansats i afeixugats” del seu temps es pot fer perfectament extensiva a nosaltres, que avui hem vingut un diumenge més a l’Eucaristia per acostar-nos a ell. Perquè tots portem una càrrega o altra, tots duem a les espatlles la nostra creu, i a tots ens cal una paraula de pau i de felicitat que ens ajudi a recobrar l’alegria interior que seria desitjable mai no haver perdut. La celebració dominical és el millor lloc per sortir del nostre dia a dia i apropar-nos a Déu per escoltar-lo, i deixar que la seva paraula pacifiqui i transformi el nostre interior. L’Eucaristia és el lloc on el Crist ressuscitat se’ns fa present i ens parla; però per entendre el què ens vol dir, cal que ens hi acostem amb senzillesa, amb humilitat, i amb voluntat de deixar-nos guiar per ell.

Començàvem aquesta homilia preguntant-nos com devia ser Déu, i com podíem fer-ho per conèixer-lo millor. Però Jesús, que és qui millor el coneix, no ens ha instruït amb un coneixement tècnic sinó que ens ha convidat simplement a acostar-nos a ell i deixar-nos portar. I per això ens ha dit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar […] feu-vos deixebles meus». Perquè més important que parlar de Déu, és parlar amb Déu. Per reeixir en les nostres vides no es tracta tant d’aconseguir un coneixement amagat o aprofundir en uns conceptes teòrics, sinó d’establir una relació personal amb ell, una amistat, i deixar-nos conduir per ell. És una amistat que s’ha d’anar forjant cada dia a través del diàleg amb ell, un diàleg que podem trobar en la pregària, escoltant cada diumenge la seva paraula. És un diàleg que ens anirà conduint poc a poc, perquè Déu no és un pare autoritari que busqui una obediència cega, sinó que és un pare que vol que creixem, que ens impliquem en el seu projecte, que avancem amb ell. I aquesta imatge que ens dóna Jesús d’un Déu proper, “bo i salvador”, amable i senzill, no ens la dóna perquè saciem la nostra curiositat, sinó perquè, fent un pas més, la reproduïm en les nostres vides: tots estem cridats a viure en primera persona aquestes qualitats de Déu que les lectures d’avui ens transmetien. 

No sabem si és casualitat o no que aquesta invitació de Jesús a acostar-nos a ell per trobar repòs ens sigui proclamada justament en un temps en què la majoria comencen uns dies de vacances, o si més no, poden tenir uns dies diferents. En qualsevol cas, és bo que aquests dies que no sentim tan forta la pressió de la quotidianitat, dediquem estones a reflexionar sobre aquesta imatge de Déu que Jesús ens ha donat, la d’un Déu que vol el millor per nosaltres, que vol que ens impliquem en el seu projecte, i que ens convida a reproduir en nosaltres les seves qualitats perquè l’ajudem a fer créixer el seu Regne, cadascú des d’allà on sigui. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi.

Abadia de MontserratDiumenge XIV de durant l’any (9 de juliol de 2023)

Diumenge XIII de durant l’any (2 de juliol de 2023)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (2 de juliol de 2023)

2 Reis 4:4-11.14-16a / Romans 6:3-4.8-11 / Mateu 10:37-42

 

Benvolguts Germans i Germanes:

El monjo professor de Sagrada Escriptura de Montserrat, ens remarcava sempre de controlar, mirar i subratllar les paraules que eren repetitives en un text Bíblic i així  distingir-ne els diferents significats, els protagonistes, i els seus blocs, per tal estudiar-los en la seva estructura i en un sentit general de tota l’obra de l’autor Bíblic. 

Personalment, l’Evangeli d’avui és relativament fàcil perquè hi tenim dues paraules claus repetitives, la primera: “No és bo per venir amb mi qui estima més…la Família, els fills, qui no pren la seva Creu i m’acompanya”. I la segona: “Qui acull el Crist, qui acull un profeta, qui acull un just, o doni un vas d’aigua fresca, no quedarà sense resposta”.  Vocació, d’agafar la Creu, d’ésser Cristià ferm, ací i avui. Acolliment de tot cor dels altres, sense distinció, ni condició. Un petit gest d’amor val per a tot un gran tresor. “Els petits canvis que són molt poderosos”. 

El nostre Pare sant Benet, en el capítol 53, de la seva Regla, ens diu als monjos Benedictins: “Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment del pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist”. Jesús posa en pràctica els dos manaments més grans de la Llei de Moisès : “Estimar el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. I estimar el proïsme com a tu mateix” . (Mateu 22:34-40) 

Seguir el Crist és cosa molt exigent, i avui dia és molt difícil seguir-lo, amb una societat contraria, que adora desgraciadament : El tenir, el diner, el físic i el currículum vitae. Però ens cal a nosaltres estimar-lo a Ell més que ningú, més que els teus familiars , més que la pròpia Vida, més que les nostres petites seguretats personals. 

Els deixebles són enviats a portar la Bona Nova i tots hem d’acollir-los amb més gran caritat, amb més amor, perquè un vas d’aigua no quedarà mai sense una recompensa justa del Mestre i Senyor Nostre Jesucrist.

Tots tenim unes grans preocupacions i problemes, personals, familiars, monetaris i domèstics. Tots portem una Creu, gran o petita! Però la portem amb una gran diferència, perquè ara Jesús, amb la seva mà dreta ens sosté el pal travesser, Ell, és el nostre Josep d’Arimatea personal, que ens diu: “Sóc aquí, amb Tu, ara i sempre, el teu costat, deixeble meu, avui, més que mai, sóc  aquí present, siguis qui siguis”. 

Jesús ens convida a seguir-lo, amb la nostra petita Creu, en el dia a dia de la Vida Humana Terrenal i Mortal.  I ser deixeble Seu, vol dir, senzillament dues simples paraules: “Radicalitat i Confiança”. Estar disposat a donar-lo tot, per així trobar-lo tot, amb la il·lusió del nen petit que espera amb ànsia un regal desitjat. Els Cristians no podem aïllar-nos de les necessitats consumistes dels qui ens envolten, però, cal estar oberts a compartir i acollir. Qui estima de veritat els seus, sap respectar i estimar la societat que ens demana a crits, més amor, més pau i més justícia a tota la terra. El tancament, l’aïllament i el passotisme en general, són formes desgraciades d’antitestimoni Cristià dins la societat actual.

Acollir, qualsevol, “per petit que segui”, reconeixent amb Ell el Crist que en la petitesa hi ha la suprema grandesa. 

Donar un petit vas d’aigua fresca, pot aparèixer, un res i no res, als ulls humans, i semblar un gran tresor els Ulls de Déu que és Amor total.

Per a ser deixeble de Jesús no es requereix cap aptitud personal i especial, cap Màster, cap Doctorat, sols ens cal correspondre amb més humilitat, més perdó i sobretot amb més estimació els uns els altres.  Portar la teva petita Creu al coll.

Com diu Sant Ignasi de Loiola, gran pelegrí del nostre Santuari de Montserrat: “Confiar… i en tot servir i estimar”.

En tot estimar i collir més, i en tot servir més els altres. Paraules repetitives que avui ens porten el nucli més profund de tot el missatge Cristià. 

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (2 de juliol de 2023)

Sant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2023)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

“Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva església i les portes del reialme de la mort no li podran resistir” (Mt 16,18)   

Déu ho pot tot. Confessar Déu és confessar que la vida té més poder que la mort, que el bé venç el mal. La vida i el testimoni de l’apòstol Sant Pere ens ho confirmen. En la seva biografia, en tot allò que l’ateny directament, aquest poder de Déu es manifesta tant en esdeveniments extraordinaris com en la quotidianitat de la  vida, en la guarició i resurrecció de malalts i morts, com en la seva transformació interior, tot són signes de la capacitat de la vida per a resistir la mort que ell testimonia. Simó, el fill de Joan, Pere, és el resistent davant d’aquestes portes del reialme de la mort que cedeixen davant de Déu.  Per això ens és un model inspirador, de qui podem aprendre molt. I crec que una bona perspectiva per a apropar-nos a Sant Pere és precisament la d’observar les seves lluites personals, aquestes resistències que va haver de practicar davant les  portes del reialme de la mort.

Si comencéssim cronològicament a l’inrevés, pel final de la seva vida, trobaríem la resistència davant d’un Imperi Romà, a qui molestava profundament aquella secta cristiana que proclamava que hi havia un sol Déu, que un home crucificat era el seu Fill i el Messies, les paraules del qual  defensaven uns valors que posaven  els éssers humans al mateix nivell, amb una mateixa dignitat, que deia que calia perdonar, posar l’altra galta quan et pegaven, que les riqueses eres efímeres i totes aquestes coses tan antipàtiques pels que sempre s’han beneficiat dels comportaments violents, explotadors i egoistes. L’estructura de poder de Roma, podia ser tot això però no era ingènua i per tant no hi ha cap dubte que va intuir que tots aquells predicadors no eren ni innocents ni inofensius i que per tant més valia acabar-ho ràpid, eliminant-los. I ho van fer. 

La resistència a l’evangeli que continuem vivint avui en el món, ens fa evident que el missatge cristià és vàlid i que l’exemple de l’opció de Sant Pere, per resistir la pressió i amb la seva paraula mantenir-se fidel a Jesucrist, acceptant-ne totes les conseqüències, obre un veritable camí de transformació en el món, que dura des d’aleshores. Tot i no haver eliminat el mal i totes les seves manifestacions socials, l’ha resistit i transformat en milers d’ocasions. Lliçó per avui: Les resistències a l’evangeli de l’inici, no estan tan lluny de les d’ara, però les portes del reialme de la mort no ens han mai superat: Déu ho pot tot i ho veiem en la història de la humanitat. 

Si avancem desfent la seva vida, veurem com Sant Pere també va trobar la  resistència d’una tradició religiosa i política en el judaisme que no podia permetre tot aquell missatge tan provocatiu. Primer perquè venia de fonts no autoritzades: això és d’homes senzills, no formats, que recolzaven en el testimoniatge d’un rabí molt alternatiu que reconeixien nogensmenys com el mateix Messies. És molt interessant però veure com hi ha una lectura de la fe cristiana capaç de recuperar tot el nucli de la tradició jueva anterior i portar-la a compliment, i que per tant no hem d’oblidar la capacitat del judaisme per obrir-se al missatge de Jesús i dels apòstols. Aquest fou el primer gran àmbit d predicació de Sant Pere. En aquesta tradició, tot se centra a reconèixer la centralitat de Jesucrist. Quin dubte tenim que la referència vital de Pere fou Jesús de Natzaret: viu, mort i ressuscitat. Simó no sense errors ni negacions, sempre va tornar a Ell. Quina biografia espiritual no podríem escriure a partir dels diàlegs de Jesucrist i de Sant Pere: 

Començant per la primera trobada i citant breus fragments de diversos evangelis, en els quals Jesús pregunta i Pere respon, trobem aquests moments: 

“Tira les Xarxes (Lc 5,4)”. 

“Aparteu-vos de mi que soc un pecador (Lc 5,8)”.

“Qui dieu que soc jo?” 

“Vos sou el Messies el Fill de Déu viu (Mt 16,15-16)”. 

“Vosaltres també em voleu deixar? (Jn 6,66)” 

“Senyor a on aniríem, només vos teniu paraules de vida eterna (Jn 6,68)”.

O quan Pere Pregunta i Jesús respon:

“Senyor, vos em voleu rentar els peus? (Jn 13,6)”

“Si no et rento, no tens part amb mi (Jn 13,8)”

“Senyor. Perquè no us puc seguir ara mateix? Donaré per vos la meva vida (Jn 13,37).”

 “¿Tu vols donar la vida per mi? En veritat, en veritat t’ho dic: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades (Jn 13, 38)”.

Fins arribar a la pregunta final, 

“Simó Fill de Joan, m’estimes?”

“Senyor, vos ho sabeu tot. Vos sabeu que us estimo (Jn 21,17)”

No ens pot sorprendre que amb aquest fons, amb aquesta relació personal, Pere resistís qualsevol immobilització religiosa i es convertís en fonament de la nova fe en Crist. La lliçó per avui: tornar a Jesucrist. Déu ho pot tot i sempre troba el seu camí en els homes i les dones. 

Però finalment i aquests breus diàlegs que he citat en són una bona mostra, en Sant Pere, les resistències més il·luminadores són les interiors. Totes les que els evangelis ens expliquen i que acompanyen la seva relació personal amb Jesús de Natzaret. La resistència que neix de la consciència d’estar molt lluny d’aquell que amb una sola paraula li fa canviar d’idea. Estaven pescant: què sabia un fuster de pescar? Però per alguna cosa, Pere hi confia i apareix el peix on no n’hi havia. I d’això neix un sentiment de superació, de voler-se allunyar, de por. Però en aquest moment apareix sempre la crida de Jesucrist, de tornar, de mantenir-se fidel. Potser aquesta mateixa consciència d’indignitat superada sempre per la Paraula del Senyor ens dona una clau per a entendre la vida de Pere, i tindrà el seu moment últim en la negació durant la passió, quan la força de voler allunyar-se de tot, passa per davant de totes les declaracions de fidelitat, i on definitivament ja no cal cap altra paraula que la seva pròpia consciència recordant-li que ha traït el mestre i amic. Perquè després de la negació en la nit de la passió, les paraules que escoltarà Sant Pere seran ja les del ressuscitat, que no canviaran, que continuaran essent les paraules que confirmen aquella crida que hem llegit a l’Evangeli: tu ets Pere. Però en canvi, en el moment de la resurrecció, al costat del Llac de Genesaret, en l’evangeli que la solemnitat d’avui proposa per a la missa de la vigília, el Senyor preguntarà tres vegades a Pere: m’estimes? I la resposta serà la de deixar-se anar totalment en Crist, sense cap resistència, dient finalment: vós ho sabeu tot, vós sabeu que us estimo. Lliço per avui: Déu ho pot tot, perquè perdona allò que ni nosaltres ens gosaríem perdonar a nosaltres mateixos.

D’aquesta manera la missió de Sant Pere en la història recolza en la confessió que fa de Jesucrist com a Senyor i Messies i en l’amor que finalment li demostra incondicionalment, en la pedra i en el cor. Per la seva vida, ens demostra que ell és la pedra contra la qual s’estavellen totes les lluites socials, religioses i personals, però que això només pot ser així si la referència del seu cor és Jesucrist. Petra autem era Christus. La pedra realment és Crist. És una frase escrita en aquest altar. I l’Església es manté unida en Crist i en aquells que participen amb amor i amb fe, com sant Pere, de Crist. El fonament i la pedra no podia ser cap altre.  Tot nosaltres també estem convidats avui a participar com el primer dels apòstols en la fe i en l’amor, en l’eucaristia que ha estat sempre el sagrament de la unitat.

Abadia de MontserratSant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2023)

Diumenge XII de durant l’any (25 de juny de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (25 de juny de 2023)

Jeremies 20:10-13 / Romans 5:12-15 / Mateu 10:26-33

 

No tingueu por.

Benvolguts germans i germanes:

A l’Evangeli que acaba de proclamar el diaca, hem sentit les paraules de Jesús que ens deien a cadascú i cadascuna de nosaltres: “Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats”. 

Pors. Tots portem les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres fantasmes. Tots ens podem veure aclaparats per aquestes pors en fan viure a mitges, pors que ens impedeixen de gaudir de la vida, i que fan que tot el veiem de color gris o negre, o sense sabor. I podríem trobar-nos en situacions que ens portin a dir com el salm 42 (Vg 41): “les llàgrimes són el pa de nit i de dia, i tota hora em diuen: On és el teu Déu”, i podem preguntar-nos amb el salmista: “per què aquesta tristor ànima meva? Per què aquest torbament?” I fins i tot podríem cridar amb Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?”. 

Pors. Tots tenim la nostra motxilla més o menys pesada. Però cal enfrontar les pors amb la resposta que proposa el mateix salm: “Que el Senyor confirmi cada dia l’amor que em té. I cada nit adreçaré el meu cant, faré una pregària al Déu que m’és vida”. No es tracta d’acudir amb una actitud infantil a pregar un Déu que soluciona tots els problemes, esperant en un Déu que actuï al nostre gust quan nosaltres l’invoquem amb unes paraules màgiques en forma de pregària, o quan nosaltres intentem comprar Déu amb un cert intercanvi comercial: jo faig això i Tu, Déu, fas això. Aquest déu no és Déu, sinó una fantasia; aquest déu comerciant, no és Déu, és una quimera. Això no vol dir que la pregària no sigui eficaç: és com un Déu que demana dolços o xocolata a la seva mare i la seva mare no sempre li dona, sinó que li donarà allò que més li convé.  

Déu és una altra cosa: Déu és un Déu-Amor. I del que es tracta es tenir confiança en Déu i de ser conscients del seu Amor que no falla mai. Així, per poder viure el “no tingueu por”, cal que siguem conscients de que Déu ens estima, que té comptats cada un dels cabells, no perquè hagi d’actuar al nostre caprici, quan diem unes paraules màgiques o fem una determinada invocació. Déu ens estima i vol el nostre bé i el de tota la humanitat. I això significa que de vegades ha de permetre cert mal per poder treure un bé més gran. Com quan un nen que comença a caminar, se li ha de deixar llibertat per tal que pugui començar a fer alguns passos sols, malgrat pugui caure. I si un estima de veritat, cal que respecti la llibertat de l’altre, encara que de vegades estigui equivocat. Si no hi ha llibertat, no hi ha amor.

Déu ens estima, no és un déu que ens va estimar en un passat i ens ha deixat abandonats en un món buit i sense cap ordre, sinó que és un Déu que ens segueix estimant ara i aquí, i ho seguirà fent en el futur, perquè “perdura eternament el seu amor”.

Germans i germanes: No tingueu por: podem estar segurs de que perdura eternament el seu amor, la seva misericòrdia, el seu hesed, amb un amor lleial i fidel. Sí, és un Déu que estima, que ens acull, que està al nostre costat, que vol el nostre bé i la nostra felicitat. Aquest és el Déu de veritat, que ara i sempre estarà prop nostre perquè perdura eternament el seu amor. 

I per ser conscients d’això no hi ha un altre camí que sovintejar el tracte amb Déu i anar-lo coneixent: a través de la pregària que sempre és eficaç per moure els cors de les persones, a través de la participació en l’Eucaristia, a través de llegir i fer nostre la bona nova del seu Evangeli. Així, podran ressonar  dins nostre les paraules de Jeremies a la primera lectura: “el Senyor em fa costat com un guerrer invencible. (…) Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal” o també el que hem cantat al salm responsorial: “El Senyor escolta sempre els desvalguts, no té abandonats el seus captius”.

Si confiem en Déu no ens paralitzarà la por, malgrat les nostres febleses, malgrat el que puguin dir, malgrat les persecucions o la mort. No tingueu por perquè podem confiar en un Déu-Amor, que està al nostre costat, que ens comprèn, que ens estima i respecta la nostra llibertat. Només cal que ens sentim estimats per Déu i que siguem conscients del nostre valor incalculable, més gran que tots els ocells plegats, no pels nostres mèrits sinó perquè som fills i filles de Déu. 

No és un “no tingueu por” i ens oblidem perquè ja ho farà tot Déu, sinó que cal que siguem responsables, sinó que també cal el nostre esforç com ens deia el mateix Jesús a l’Evangeli d’avui: “a tothom qui en reconegui davant els homes, també el reconeixeré jo davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel”. Llibertat significa responsabilitat, sinó és infantilisme.

Germans i germanes. Som lliures de correspondre o no l’amor de Déu. Amor amb obres, no només de paraules. Si voleu ser feliços: no tingueu por i trieu l’amor de Déu, que perdura eternament… i actueu en conseqüència.

Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge XII de durant l’any (25 de juny de 2023)

Sant Joan Baptista. Missa Nova del P. Anton Gordillo (24 de juny de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (24 de juny de 2023)

Isaïes 49:1-6 / Fets 13:22-26 / Lluc 1:57-66.80

Alegria, alegria, alegria

Benvolguts germans i germanes:

Avui és un dia que convida al goig i a l’alegria. Els textos que ens proposa avui la litúrgia d’aquesta Eucaristia ens parlen de goig i de llum, tot celebrant un naixement: el de Joan Baptista, el profeta que va anunciar la imminència de la vinguda de Jesucrist, el nostre Salvador com ens recordava fa un moment sant Pau en la lectura dels Fets dels Apòstols. Un naixement sempre és motiu d’alegria, i en aquesta ocasió especialment. L’oració del final de la Missa, la pregària de postcomunió demana a Déu que “l’Església, joiosa pel naixement de Joan Baptista, reconegui que aquell que el Precursor va anunciar, és el que l’ha regenerada”.

També és motiu d’alegria el fet de que estem als voltants del solstici d’estiu, quan els dies són més llargs i les nits més curtes. Especialment avui en que tenim ben presents encara els focs de Sant Joan que ahir il·luminaven la nit i van ser motiu de festa, de llum i de soroll. Aquesta nit tan curta (només 7 segons més llarga que la més curta de l’any, la del 21 de juny com llegia l’altre dia en un diari digital). Aquesta nit tan curta però tan estimada en el imaginari col·lectiu mediterrani i també de la tradició cristiana. 

Per l’evangelista Lluc sabem que Zacaries celebra la naixença del seu fill Joan, el qual senyala la línia d’un nova època: es tracta d’una frontera que separa l’Antic Testament del Nou, com diu Sant Agustí. És el naixement del precursor el qual fa de frontissa entre les promeses amagades de l’Antic Testament (mudes com el pare Zacaries), amb les del Nou (on a la llum de Jesucrist, els escrits antics s’obren a un nou significat, a una nova dimensió més plena). 

Zacaries, que s’alegra del naixement de Joan i es plenament conscient de la intervenció divina, esclata de joia en el seu càntic, tant estimat pels monjos i que es canta a la Litúrgia de les hores, esclata en lloança a Déu tot anunciant la imminència del naixement de Jesucrist. I diu: “ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar als qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”. Un sol que ve del cel. Si el solstici d’hivern està tocant el naixement del Crist, en el solstici d’estiu se situa un altre naixement: el de Joan Baptista.

Hem sentit a l’evangeli com Elisabet i Zacaries van dir que el seu fill s’havia de dir Joan, que significa “Déu ha fet gran misericòrdia”. Lluc ens recorda que Déu ha fet una gran misericòrdia a uns pares sense descendència, cosa mal vista en la societat jueva d’aquella època, però també podem afirmar que Déu també ha fet una gran misericòrdia envers nosaltres. Déu no s’oblida de nosaltres i ja des dels temps antics va preparant la salvació de la humanitat, de tots els homes i dones,  preparant la vinguda del Salvador; amb el naixement de Joan que ens diu que una cosa gran està a punt de passar, ens està anunciant i apuntant el significat de la vinguda del Salvador, el nostre Salvador. Així, és motiu d’alegria que Déu segueix estant al costat de tot home i de tota dona, per acompanyar-nos, per estimar-nos i perquè siguem feliços. Joan anuncia aquest Jesús que ha vingut al món, no per imposar-nos una càrrega feixuga, sinó perquè puguem arribar a ser feliços en Déu. 

De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases, diu una dita antiga (amb la variant de Joans, Antons i ases). Així és: en totes les cases cristianes hi ha la possibilitat de que Déu ens faci misericòrdia, de que ens ajudi a cadascú i a cadascuna de nosaltres. Però també és motiu de que nosaltres esdevinguem un nou Joan, una nova Joana. I ha la possibilitat de que siguem, com el Baptista, missatgers de l’alegria del que significa la Bona Nova de l’Evangeli, de que siguem repartidors de somriures al nostre voltant i d’alegria autèntica, perquè neix del fons del nostre cor perquè ens sentim estimats per Déu i repartim d’aquesta estimació: aquesta és la manera d’identificar-nos com a autèntics cristians, amb el manament nou que ens donà Jesús: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Certament que hi ha dificultats a la vida, certament que la felicitat està arrelada en la creu i que cal que posem el nostre esforç, però la nostra vida té un sentit ple i un sentit d’alegria i felicitat si, malgrat els obstacles, les nostres febleses i incoherències, si som capaços d’intentar estimar a la manera de Déu.

Pels escolans també és motiu d’alegria: aquesta setmana acaba el curs escolar a Catalunya, i al final d’aquest matí començaran les seves vacances d’estiu fins a la seva tornada finals d’agost on podran gaudir de la família i dels amics. En acabar aquesta celebració tindrà lloc la cerimònia de comiat dels escolans de segon: a ells i a les seves famílies agraïm la seva estada i el servei que han fet aquí a Montserrat. 

I finalment crec aquests dies són també motiu d’alegria per la Comunitat de monjos i per l’Església a Catalunya per la meva ordenació sacerdotal. I no puc deixar d’agrair públicament el suport de tantes persones que han fet possible el que sóc en el meu llarg itinerari vital: primerament els meus pares (amb la meva mare aquí present), a tota la meva família, als monjos i també tants d’altres amics i amigues que he tingut el privilegi de conèixer i de compartir al llarg dels anys, molts d’ells que s’han fet presents aquests dies de diferents maneres: GRÀCIES.

Què Déu, que sempre va actualitzant la seva misericòrdia, ens faci avançar en el sentit autèntic de la felicitat i de l’alegria, ben arrelats en Crist, i que aquesta alegria traspuï per la nostra pell envers els altres, per intentar construir un món millor tant per a nosaltres i com per tota la humanitat: perquè els cristians sabem que “ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar als qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”.  

Que així sigui.

Abadia de MontserratSant Joan Baptista. Missa Nova del P. Anton Gordillo (24 de juny de 2023)

Ordenació Presbiteral del P. Anton Gordillo (23 de juny de 2023)

Homilia del Cardenal Joan Josep Omella, Arquebisbe de Barcelona (23 de juny de 2023)

Jeremies 1:4-10 / 1 Pere 1:8-12 / Lluc 1:5-17

 

Benvolgut P. Abat,

Benvolguts monjos d’aquest monestir, 

Benvolguts familiars i amics del Germà Anton, 

Benvolguts germans i germanes en el Senyor, 

Estimat Germà Anton, si mires enrere, contemples en primer lloc, amb gratitud i emoció, haver rebut el do de la vida humana. La vida és un do meravellós, un regal de Déu i en aquest regal estan directament implicats els teus pares. I avui és un bon moment per agrair a Déu i als teus pares el do de la vida i tot el que han fet per tu al llarg de la teva existència.

I en aquesta mirada enrere, contemples també, amb més emoció i gratitud, el teu naixement a la vida divina per mitjà del Baptisme. A través d’aquest magnífic sagrament, vas rebre la llavor de la fe i vas ser submergit en Crist Mort i Ressuscitat, el nostre Salvador. Per la seva Mort i Resurrecció estàs ja salvat. I la vida de cada batejat s’insereix per sempre en la vida de Crist, en la seva manera de ser i d’actuar. Després vas rebre la primera comunió, la confirmació, l’entrada en la vida monàstica… i l’ordenació diaconal. Quants i quins immensos dons t’ha concedit el Senyor!

Recorda’ls, contempla’ls avui, ple d’emoció i agraïment. Fem nostres les paraules de santa Clara d’Assís: «Gràcies, Senyor, perquè em vas pensar, perquè em vas crear, gràcies!». La nostra ànima, plena de joia, proclama amb Maria: «El Totpoderós obra en mi meravelles».

I avui el Senyor, que ja et va triar en el si matern, et concedeix un nou i bellíssim regal, que cap de nosaltres mereixem. A través del sagrament de l’orde sacerdotal, el Senyor comparteix amb tu la seva més profunda identitat, el seu etern sacerdoci a favor de tots els homes. Avui el Senyor et concedeix participar en allò més entranyable i radical de la missió que Ell va rebre del Pare. Per la imposició de les meves mans i per la unció de l’Esperit Sant, que es vessarà sobre tu, seràs veritablement sacerdot de Jesucrist, participaràs del seu únic i etern Sacerdoci.

¿Què implica aquesta participació en la missió sacerdotal de Crist, aquest preciós do, carisma i ministeri?

S a c e r d o t 

El sacerdoci ministerial exigeix una relació íntima i profunda amb el Senyor, sacerdot, víctima i altar. Ell ens diu: «Ja no us dic servents […] A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». El prevere, pel do de la lectio divina, ha d’arribar a viure l’alegria de Jesús amb els senzills, els petits, els últims, els pecadors. Ha de meditar incansablement el camí de les Benaurances i entrar amb freqüència en la joia de l’Esperit Sant amb la qual ens vol omplir Jesucrist. El sacerdot ha de ser algú que tracta i coneix íntimament el cor de Jesucrist i, com Ell, ha de ser sensible a l’alegria i als sofriments dels qui l’envolten, com ens exhorta sant Pere: «Jo, prevere com ells i testimoni dels sofriments de Crist». 

El sacerdot viu amb una intensitat especial el camí que va de Getsemaní al Calvari. És l’Evangeli del seu amor més enllà de tot, de la seva Passió «voluntàriament acceptada», de la seva vida entregada a la Creu per nosaltres i per tots els homes, de la seva gloriosa Resurrecció i Ascensió als cels. Aquestes escenes contemplades assíduament i amb amor marquen la carn i l’esperit del sacerdot amb una marca indeleble. El sacerdot diu, cada dia i cada nit, amb el salmista: 

«Senyor, heretat meva i calze meu, tu m’has triat la possessió. La part que m’ha tocat és deliciosa, m’encisa la meva heretat». D’aquí ve que el sacerdot ha de ser home de pregària, un home veritablement «religiós», en paraules del papa Benet XVI. És llavors quan podem dir, com sant Pau: «Sé bé de qui m’he fiat» (Cf. 2Tm 1,12). 

V í c t i m a

Compartir la mateixa missió sacerdotal que Jesucrist implica una nova valoració de les coses, un anar creixent en sensibilitat davant la dimensió victimal i reparadora del nostre ministeri. Tal com ens ensenya Crist en l’Evangeli, el que compta en la vida no és l’autorealització ni l’èxit; no és construir-se una existència interessant o una vida bella, ni alimentar una comunitat d’admiradors. L’objectiu final de la vida d’un seguidor de Crist és obrar en obediència al Pare i en favor dels altres, en obediència d’amor, un amor a la mesura de la Creu; en obediència sofrent i, al mateix temps, decidida, ràpida; en obediència, moltes vegades fosca i ignorada, sempre pròxima a les víctimes d’aquest món, als maltractats, singularment a les víctimes del pecat, la més profunda desgràcia de tot ésser humà. 

Anem al sacerdoci a ser víctimes amb Crist, a incorporar els nostres sofriments a la seva Passió. Anem al sacerdoci amb l’ofrena del nostre propi cos, per posar-lo amb Crist a l’altar per la salvació de la humanitat, perquè ens fa mal el pecat del món, de cada home, de cada dona; perquè ens fa mal la vida sense Déu de tants germans nostres, ens fa mal tant de sofriment i tanta mort sense Déu. Ser sacerdots i víctimes amb Jesucrist és gastar-se i desviure’s pels altres, a exemple seu; és viure una vida de constant oblit de si mateix per  donar-se a Crist i als altres, per a glòria del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. El sacerdot ofereix i lliura la seva vida a Déu per la salvació de la humanitat.

Podem dir, en paraules del papa Benet XVI, que “si avui els sacerdots se senten estressats, cansats i frustrats [i això val també per als monjos], és degut a una cerca exasperada de rendiments. La fe es converteix en un pesat farcell que amb prou feines s’arrossega, quan hauria de ser una ala per la qual deixar-se portar” (La Iglesia. Una comunidad siempre en camino. Edit. San Pablo, pàg.119). Diu el salmista: «Qui tingués les ales del colom! D’una volada aniria a aixoplugar-me. Fugiria errant, ben lluny, i em quedaria al desert».

Tant de bo sàpigues, estimat germà Anton, tant de bo sapiguem sempre, tots nosaltres, volar amb les ales de la fe, volar al desert, a la solitud amb Déu, tot sols amb el seu amor, sense que ho impedeixi res ni ningú, sense que la fe se’ns converteixi en un farcell pesat. 

Preguem a Déu amb confiança que ens concedeixi volar lleugers, treballar amb total generositat, sense perdre l’alegria, no mirant els resultats, sinó sent fidels a l’amor primer, a l’amor diví que ha fet amb nosaltres Aliança nova i eterna, a l’amor que t’ha portat al desert per a parlar-te al cor i perquè li parlis dels homes i de les seves solituds i necessitats. I al desert, que Déu et converteixi en un oasi capaç de donar els fruits de l’Esperit: amor, alegria, pau, paciència, afabilitat, bondat, fidelitat, mansuetud, domini de si. 

L’important, doncs, és ser amics forts de Déu, transformats per l’Esperit en ofrena que s’immola amagada en Crist per a lloança de la seva glòria, ofrena permanent de l’Església estesa per totes les nacions.

A l t a r

Compartir la missió de Crist implica també participar en l’amor que Ell té per tota la humanitat, i en la seva voluntat de salvar-la i d’ajudar-la. Per això, seràs, per Crist, amb Ell i en Ell, no només sacerdot i víctima, sinó també altar. En tu, en el teu cor, tindran un lloc les ofrenes de tota la humanitat, les seves vides i els seus treballs, les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes. 

Compartir el sacerdoci de Jesucrist ens fa altar de l’univers, únic altar on l’home posa l’ofrena de la seva pobresa i on el foc de l’Esperit ho purifica tot, ho “cristifica” tot, per a glòria de la Santíssima Trinitat, consubstancial, indivisible, vivificadora. 

Només a l’altar d’aquesta joiosa comunió amb Crist pot arribar a plenitud l’alegria de tota la creació i de tota la humanitat. Per això, no podem guardar per a nosaltres la medicina de la fe que hem descobert, que ens ha curat a nosaltres de tants mals i que ens ha proporcionat tants béns. El foc missioner, la passió pels altres, «pro eis», ha d’omplir d’ofrenes l’altar: l’ofrena dels qui no coneixen encara Déu, dels qui viuen com a ovelles sense pastor, dels qui, com aquells que el van crucificar llavors, ara mateix, en el nostre temps, no saben el que fan.

Sant Gregori Magne diu bellament: «Quina altra cosa són els homes sants sinó rius… que reguen la terra seca? No obstant això… s’assecarien si… no tornessin al lloc del qual han brollat. Perquè si no es recollissin en l’interior del cor i no encadenessin el seu anhel d’amor al Creador… la seva llengua s’assecaria.».

Li demano al Senyor que et concedeixi viure així: estant en qualsevol lloc o en qualsevol servei al Monestir. Sí, tant és un lloc com un altre, tant és estar amb molts que amb pocs germans. L’important és ser on ens posa el Senyor. I allí ser altar, ser riu que brolla cada dia de l’altar, del costat dret, riu que brolla de la bretxa del seu costat, riu que rega la terra seca, encara que mai vegis els fruits.

Com diu sant Benet practica el bon zel, com ho fan els bons monjos: honora els altres, suporta amb paciència les seves febleses, no busquis el profit propi, sinó el bé comú, practica desinteressadament la caritat fraterna, estima el teu abat amb un afecte sincer i humil, no anteposis res a Crist, tingues cura dels malalts, preocupa’t amb tota sol·licitud dels infants, dels hostes, dels pelegrins i dels pobres. Reconforta els desvalguts (Regla de Sant Benet).

Que santa María, Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, present en cos i ànima al cel, des de l’Assumpció, mare de tots els sacerdots, dolçor de vida, t’ajudi a romandre en l’alegria espiritual. No ho dubtis mai: Ella, mare i mestra, t’ajudarà cada dia en la teva vocació, perquè siguis fidel al ministeri rebut. Ella, la Mare de Déu, et consolarà en tots els teus dolors i obtindrà del Pare la força i els dons de l’Esperit, perquè siguis sacerdot, víctima i altar amb Jesucrist. Amén.

Abadia de MontserratOrdenació Presbiteral del P. Anton Gordillo (23 de juny de 2023)

Diumenge XI de durant l’any (18 de juny de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (18 de juny de 2023)

Èxode 19:2-6a / Romans 5:6-11 / Mateu 9:36-10:8

 

L’evangeli d’avui, germans i germanes, ens presenta els inicis de la missió evangelitzadora de Jesús. Hi podem distingir tres moments. Primer ens diu quina n’és la raó. Jesús veu davant seu la multitud de gent i s’adona que està malmenada i desesperançada. Que no té ni horitzons clars ni dirigents capaços de guiar-la positivament. I això porta les persones a la desesperança i a la postració. Compara aquesta situació de la multitud a les ovelles sense pastor, que estan abandonades a la seva sort, que no saben on anar, que es dispersen per trobar pastures i abeuradors que satisfacin les seves necessitats vitals. Jesús veu aquest panorama i se’n compadeix, i decideix enviar unes persones que atenguin les mancances de la gent i l’ajudin a sortir de la manca d’esperança.

La missió cristiana és, doncs, fruit de l’amor compassiu de Jesús davant les necessitats de les persones. Les necessitats de l’esperit i les del cos. Ell vol portar tothom a la plenitud personal, segons el do que cadascun ha rebut en ser cridat per Déu a l’existència.

Després l’evangelista ens parla del segon moment dels inicis de l’evangelització. És l’enviament dels dotze deixebles; un grup molt variat per la seva formació, per la seva cultura, per la seva professió, per les seves idees polítiques. Tots ells, però, reben la confiança de Jesús i són cridats a compartir la seva missió d’atendre les persones i de fer costat a la gent en nom de Jesús i segons la seva manera de fer. Aquests dotze són els primers d’una gran multitud d’obrers enviats al camp del món al llarg dels segles. Sempre per continuar la missió de Jesús que és d’amor, de servei i d’alliberament. Ell mateix ens diu que hem de pregar perquè l’amo dels sembrats hi faci anar més segadors. És a dir, que Déu encengui en la intimitat de les consciències el desig de ser col·laborador de la missió de Jesucrist a favor dels germans i germanes en la fe i a favor de tota la humanitat per oferir-li la Paraula de vida, cridar-la a l’esperança, i ajudar-la a superar els problemes que l’afecten.

Acabat, en un tercer moment, l’evangelista ens deia quina és la tasca concreta d’aquests enviats. Tant els dotze primers com tots els altres, han d’anunciar el Regne de Déu i, per tant, han de donar vida i esperança, han d’alliberar del mal que oprimeix les persones i guarir les malalties del cos i de l’esperit. Al inicis, Jesús envia només a exercir aquesta missió dintre el poble d’Israel. Després, s’estendrà a tot el món, perquè tots els homes i dones són fills de Déu i tenen un destí etern; el Pare del cel els estima tots individualment i vol que visquin sense opressions ni angoixes. A l’origen, doncs, de la missió evangelitzadora de l’Església hi ha –com ja hem vist- l’amor misericordiós i compassiu de Jesucrist, que fa visible l’amor misericordiós i compassiu de Déu. Aquesta missió evangelitzadora, que començà amb els dotze entorn de Jesús, en els temps de l’Església té una gran diversitat de funcions, de serveis, de carismes (1C 12, 4-6). I no és exclusiva dels bisbes, els preveres i els diaques. Tot cristià és enviat a contribuir a la missió de Jesucrist a favor de la humanitat. Tot batejat és cridat a anunciar el Regne de Déu i a anar-lo fent present aquí a la terra perquè transformi les realitats humanes, per fer un món més solidari, pacífic i fratern.

També nosaltres, doncs, hi som cridats. També nosaltres som enviats en missió per Jesús, i la tasca ha de començar al nostre entorn per arribar fins allà on puguem. I això gratuïtament, generosament, segons els model de Jesús. La tasca és immensa, basta tenir presents les notícies de cada dia: emigrants que surten dels seus països per buscar millors condicions i molts moren pel camí i d’altres són rebutjats, violència en les famílies, agressivitat en moltes de les relacions familiars i socials, depressions i suïcidis, guerres i tortures en diversos punts de la geografia, pobresa i marginació en creixement, i tantes altres situacions. El diagnòstic que feia Jesús a l’evangeli continua essent ben actual en l’any 2023: hi ha una multitud de gent, malmenada i desesperançada, com les ovelles sense pastor. I ell continua apiadant-se’n i cridant-nos a la responsabilitat de ser col·laboradors seus per transformar aquestes situacions en bé de les persones. 

Els cristians, però, no ens podem limitar a l’acció social, com una ONG humanitària. Ho hem de fer des de la fe i de l’amor, veient el Crist present en l’altre. I això en una doble dimensió, però de manera simultània i inseparablement unida. D’una banda, els hem de fer conèixer l’amor que Déu els té amb els horitzons d’esperança que això comporta. I d’altra banda, hem de treballar per resoldre els problemes personals i socials que fan patir les persones. I hem d’ afavorir que tinguin un encontre personal amb Jesucrist, que dóna esperança i transforma la vida. A més, seguint la paraula de Jesús, preguem perquè siguem molts els qui ens dediquem a treballar en el seu camp del món i a comunicar el goig de l’Evangeli.. 

L’amor compassiu de Jesucrist, que és reflex del del Pare del cel, l’ha portat a quedar-se entre nosaltres per ajudar la nostra missió en el món. En l’eucaristia ell ens guareix i ens dóna esperança, ell fa eficaç la nostra acció missionera i evangelitzadora.

Abadia de MontserratDiumenge XI de durant l’any (18 de juny de 2023)

El Cos i la Sant de Crist (11 de juny de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juny de 2023)

Deuteronomi 8:2-3.14b-16a / 1 Corintis 10:16-17 / Joan 6:51-58

 

Avui, estimats germans i germanes, en aquest diumenge de Corpus, Jesucrist ens demana allò que ens ha demanat sempre: que creguem en Ell, que no ens quedem en la superfície, en l’anècdota, o en els fets de la història, sinó que el reconeguem vivent i present en el món. 

Honestament podem preguntar-nos  si les nostres vides són tant, més o menys complicades que la del poble d’Israel travessant el desert del Sinaí, però d’allò no dubtem que tots som pelegrins i que la nostra vida és caminar enmig d’un ambient on hi ha alegries però també problemes i dificultats. 

El llibre del Deuteronomi és el cinquè de la Llei jueva, la Torah i en bona part és una reflexió sobre els fets fonamentals de la fe d’Israel, en la qual el pelegrinatge és molt important. En  tots aquests primers llibres de la Bíblia queda clar que el poble tenia tres elements importants:

  • un destí promès per Déu, una terra, a la qual calia arribar i això no era fàcil, 
  • tenia sobretot l’ajuda de Déu. 
  • A més hi havia algú que era capaç d’interpretar el sentit de la història, els esdeveniments que passaven, la vigència de la promesa i sobretot algú que sabia explicar el sentit que Déu donava a tot això, de manera que les dificultats mai no podien destruir l’esperança que emana de la promesa de Déu.

En la primera lectura, aquest algú és Moisès, que se situa ja al final del pelegrinatge pel desert i en la visió que li dona la història, interpreta el camí com el lloc on Déu ajuda sempre i on la set, la fam i  el perill de les serps verinoses i els escorpins,  són contrarestades amb l’aigua de la roca i el pa del cel, el mannà. Però a més, Moisès també defensa el valor pedagògic d’aquesta experiència de dificultat, perquè és aquí on referir-nos a Déu ens fa conscients que som provats, que som capaços de conèixer els nostres sentiments i jo a més m’atreveixo a dir que el text també demana als israelites si són prou honestos per a reconèixer que com diu el salm:  l’ajuda ens ve del Senyor, del Senyor que ha fet el cel i la terra.   

L’inici d’aquest camí fou la Pasqua, el pas del Senyor en la nit abans de començar l’alliberament d’Egipte. Un alliberament ben curiós si pensem en la història immediata que seguí aquella nit i tota la resta de la història, una història de moltes deserts, d’exilis, de genocidis i de drames personals com els que sofreix qualsevol home o dona des de que el món és el món. L’alliberament no va ser ni màgic ni immediat. Però la memòria d’aquell moment és el fonament de tota la identitat col·lectiva de la tradició jueva, a la qual va pertànyer el mateix Jesús de Natzaret. 

 Precisament Jesucrist, celebrant aquesta memòria en la Pasqua també va voler marcar una continuïtat i un trencament. 

La continuïtat del pla d’alliberament de Déu que passava per un Messies, que ell va afirmar ser, tal com ens diuen els evangelis. Déu continuava ajudant, continuava prometent, continuava present en la història i ens exhortava a fer-nos col·laboradors d’Ell, confessant-lo i actuant en conseqüència. 

El trencament perquè ell mateix Jesucrist, culminant la lògica de la seva Encarnació, la d’un Déu tot transcendent que es fa home, va voler posar la seva humanitat, el seu cos i la seva sang, com el fonament d’una altra Pasqua, com l’inici d’un poble nou, d’una altra aliança i d’un pelegrinatge que hauria de passar necessàriament per d’ell. Amb això, el Crist instituí la necessitat d’una altra memòria i transformà els tres elements que marcaven la vida del poble: 

Una nova promesa: l’alliberament ja no és el d’Egipte, la promesa no és només la terra que ens dona la vida material.  La unió irrenunciable del moment del Sant sopar amb el de la Passió i la resurrecció, ens fan present que la nova promesa és la seva vida, vèncer la mort i entrar en la plena comunió amb Déu i amb Crist per la participació  donada pel baptisme i renovada pels altres sagraments. 

Una nova ajuda pel do de poder compartir la seva humanitat en els seus elements més bàsics, el cos i la sang, que ens ha deixat com a eucaristia, com a acció de gràcies. 

I una mediació que fa que que qualsevol que pretengui ser intèrpret de la voluntat de Déu, haurà de referir-se sempre a Jesucrist i a l’Evangeli.  

Tot això que estic dient, encara que us sembli estrany els escolans us ho sabeu tots de memòria: estic segur que podríeu cantar i recitar sense partitura més d’una versió del motet Oh Sacrum Convivium, que canteu sovint i que també cantareu avui.  La lletra ens diu que aquesta eucaristia conté els elements de la memòria del messies, del qui ens interpreta la vida: passionis eius recolitur; hi recordem la seva passió; també conté l’element de l’ajuda que ens dona Déu, això vol dir mens impletur gratia; ens hi omplim de la seva gràcia i finalment també ens deixa clara quina és la promesa: futurae gloriae nobis pignus datur, se’ns hi dona la penyora de la glòria que esperem. 

Com deia al principi d’aquestes paraules, avui només ens cal continuar creient i confessant que Ell, Jesús de Natzaret, el Crist, el Fill de Déu fet home està al centre de la memòria, de la promesa i de l’ajuda. Recordeu-ho quan canteu aquest motet. Molts de vosaltres heu rebut sagraments importants en aquesta Pasqua, especialment la confirmació.  Fa només dues setmanes: espero que us en recordeu, encara!  Recordeu sempre que Jesús és el centre dels sagraments i amb ell hi ha sempre l’evangeli i les seves exigències. 

Potser ara seria el moment de preguntar-nos si en cada eucaristia: som nosaltres prou conscients que estem en la possibilitat més gran de comunió, de memòria, d’ajuda i d’esperança que ens hagi pogut donar mai Déu?  Ens quedem com us deia en començar en la superfície de la fe? Allò important però, no és on estem o on ens quedem sinó on ens convida Crist a anar que és a la profunditat de la fe i del do. Un do que en l’eucaristia inclou tothom, no ho oblidéssim mai i que per tant ens obliga a l’acolliment incondicional. 

El recordat i estimat per tants, bisbe Antoni Vadell, em deia uns deu anys després de ser ordenat prevere, que de tota la seva experiència, es quedava amb la celebració de l’eucaristia. Tots els qui el coneguéreu sabeu perfectament que si alguna cosa no li mancava eren capacitats pastorals i empatia amb tot tipus de persones, però la font i el cimal de la seva vida estava en la comunió amb el Crist present en el pa i el vi de l’eucaristia, en aquesta fe que com un tresor hem rebut durant  generacions i generacions i que agraïm a Déu, procurant de tornar amor amb amor a Ell i a tots els germans i germanes. 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sant de Crist (11 de juny de 2023)

La Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (4 de juny de 2023)

Èxode 34:4b-6.8-9 / 2 Corintis 13:11-13 / Joan 3:16-18

 

Una tradició medieval explica la següent anècdota: Un dia Sant Agustí passejava per la vora del mar, barrinant moltes de les doctrines sobre la realitat de Déu, una d’elles la doctrina de la Trinitat. De sobte, alça la vista i veu un infant, que està jugant a la sorra, a la vora del mar. L’observa més de prop i veu que l’infant corre cap al mar, omple la galleda d’aigua del mar, i torna on era abans i buida l’aigua en un forat.

Així l’infant ho fa una vegada i una altra. Fins que ja Sant Agustí, sumit en gran curiositat s’acosta i li pregunta: “Escolta, nen, què fas?” I aquest li respon: “Estic traient tota l’aigua del mar i la posaré en aquest forat”. I Sant Agustí diu: “Però això és impossible”. I l’infant respon: “Si això és impossible, més impossible encara és que tu entenguis el misteri de Déu…”

En la mateixa línia, com bé saben els estudiants de teologia, el mateix sant Agustí diu en un dels seus comentaris: “Si ho entens, no és Déu”. Davant aquests precedents, fer una homilia el dia que celebrem la Santíssima Trinitat és tot un repte. La Trinitat és un gran misteri i cada paraula no fa més que tancar allò que està obert, posar un límit, encara que sigui involuntari i només lingüístic, a allò que és en si mateix l’infinit per excel·lència.

Per això, la millor manera de considerar aquest gran misteri és el silenci. Però això no és possible en una homilia, tot i que ja sabem que és millor parlar amb Déu, que parlar de Déu. Per tant, us proposo celebrar la Trinitat prenent-nos temps per contemplar la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra. I com podem contemplar les obres que Déu -Pare, Fill i Esperit Sant- realitza? Comencem per les lectures que acabem d’escoltar.

A la primera, al llibre de l’Èxode, el Senyor es presenta a Moisès, i ho fa anomenant-se pel seu nom: “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. Aquest és el seu nom. A la segona lectura, Sant Pau, escrivint als Corintis, no té dubtes i parla d’un Déu d’amor i de pau, d’un Déu que a la gràcia oferta pel Fill, a l’amor compartit del Pare i a la comunió atorgada per l’Esperit es converteix en benedicció. Finalment, l’Evangeli posa un punt definitiu, per si en quedava algun dubte: “Tant va estimar Déu el món que va lliurar al seu Fill únic”.

Déu va enviar el seu Fill perquè la humanitat deixés de creure en un Déu inabastable i terrible i comencés a creure en aquest Déu que des del primer moment, quan res no era, res existia, va voler que la vida fos i estigués en etern esdevenir, mai igual, mai repetitiva, mai estancada. Déu va enviar el seu Fill perquè recordéssim que el seu nom i el seu rostre són misericòrdia, amor, tendresa, fidelitat.

Perquè el Déu de la Bíblia és un Déu proper, no únicament filosòfic i “tot Altre”. És un Déu que és Pare, que s’ha volgut apropar a nosaltres i ha entrat en la nostra història, que ens coneix i que ens estima. Un Déu que és Fill, que s’ha fet Germà nostre, ha volgut recórrer el nostre camí i s’ha lliurat per la nostra salvació. Un Déu que és Esperit i ens vol omplir en tot moment de la seva força i la seva vida.

A la llum de la Paraula que la litúrgia ens ha ofert avui, ¿com contemplar, doncs, la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra? Déu té a veure amb l’amor, amb la bellesa, amb la fidelitat, amb la vida en totes les seves transformacions, amb allò inacabat, allò indeterminat, allò dinàmic.

Així que avui prenem-nos un temps per contemplar què té a veure a les nostres vides amb tot això. Perquè on hi ha amor, bellesa, vida, fidelitat, autenticitat, allà hi ha Déu. I no un Déu monolític, sinó un Déu plural; no un Déu llunyà, sinó un Déu proper; no un Déu inamovible, sinó un Déu en moviment etern, perquè això és l’amor.

Germans i germanes, avui no és un dia per intentar explicar el misteri de la Trinitat, sinó de recordar com Déu ha actuat i continua actuant en el nostre bé, i com tota la nostra vida està marcada i orientada pel seu amor. Hem estat batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i així tenim la possibilitat concreta de fer entre nosaltres la santa i bella comunió que fa de la nostra vida una festa.

Sant Pau ens exhorta a viure i manifestar aquesta alegria: “Estigueu alegres, refermeu-vos, animeu-vos els uns als altres, tingueu els mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau estarà amb vosaltres”. Aquest ha de ser el nostre testimoniatge del Déu Trinitat, que ens estima i ens omple del seu propi amor, perquè ho visquem en aquest món tan necessitat de Déu.

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

Diumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (28 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / 1 Corintis 12:3b-7.12-13 / Joan 20:19-23

 

Estimats i germanes, l’Esperit Sant té una lògica que se’ns escapa! Observem com va apareixent sempre i per tot arreu: Des de la Creació del món fins a l’Encarnació. Jesús mateix el promet en el darrer sopar, en l’Evangeli d’avui hem llegit com és donat als deixebles el mateix dia de Pasqua, i com després torna a venir sobre un grup molt més gran i més internacional en el dia de Pentecosta. Diem que està en el Pare i en el Fill, i també en nosaltres, diem que avui vindrà especialment sobre els qui us confirmeu. Sant Lleó en deia d’això abundància de manifestacions. Però potser ja està bé que del misteri de Déu hi hagi alguna cosa, que ens costi sistematitzar, posar en un esquema i definir! Aquesta és la gran riquesa de l’Esperit Sant, ser la llibertat de Déu, aquesta llibertat que se’ns escapa. 

Com veieu he començat dient moltes coses. Potser és un dels nostres defectes amb l’Esperit Sant: parlar molt i escoltar poc. Expressar això en començar una homilia quan de fet hauré de parlar uns deu minuts seguits no és que sigui el més coherent… Espero que ell, l’Esperit hi faci més que jo i us parli i inspiri a  cadascun de vosaltres

Quan la comunitat cristiana s’aplega per celebrar l’eucaristia sempre fa memòria, sempre recorda. Tots tenim present que en el cor de la missa, en el moment de la consagració repetim les paraules de Jesús “Feu això, per celebrar el meu memorial”. En molts altres moments també recordem els fets i les idees importants de la nostra fe. Ho fem especialment en les lectures. L’Esperit Sant en aquesta seva llibertat ens recorda que això que celebrem no és només un exercici de memòria de les nostres arrels creients, d’identitat col·lectiva, una exhortació moral del predicador, amb una música molt bonica, sinó que estem realment confessant i creient que Déu és aquí amb nosaltres, aquest matí de primavera.  

I com que celebrem un sagrament, diem que estem fent alguna cosa que no només recorda sinó que és eficaç, que vol dir que té efecte, que canvia, que transforma. Si això sempre és veritat en cada eucaristia, en celebrar avui  també el sagrament de la confirmació per alguns escolans i germanes d’escolans, encara ho podem viure molt més intensament. La confirmació és el sagrament de l’Esperit Sant, per això és tan adequat i ens ajuda a viure la festa de Pentecosta poder-lo celebrar en aquesta missa conventual. 

Les lectures d’avui ens parlen de Esperit Sant enviat per Déu i per Jesucrist. Voldria comentar tres punts sobre l’Esperit: la seva discreció, la seva capacitat de transformació i la seva llibertat. 

L’Esperit Sant és normalment la discreció de Déu. No sabem que realment hagi tornat a passar quelcom com allò que llegíem en els Fets dels Apòstols, que de discret no en va tenir res. No deuria ser una reunió molt diferent a la nostra. Per la quantitat de persones de llocs diferents, per les llengües que parlaven podem deduir que eren molts i diversos, com nosaltres avui. En les nostres celebracions, L’Esperit Sant, que pot fer el que vulgui, ve normalment amb discreció, enmig de la nostra litúrgia, als nostres cors, no com aquell dia de Pentecosta. Però l’efecte és el mateix: Ens constitueix en una única comunitat i ens dona la força del Senyor ressuscitat. Aquell moment inicial, ens ha deixat de fet la seguretat que quan l’invoquem com a Església  creient, ve a ajudar-nos. Per això avui, delegat pel Sr. Bisbe de Sant Feliu, que és a qui pertocaria aquesta invocació de l’Esperit sobre els qui us confirmeu, reunits en comunitat tal com es reunien els deixebles en els primers dies després de la mort i la resurrecció de Jesús, podem pregar i estar certs que el Sant Esperit de Déu ve sobre vosaltres: Bet, Isona, Rita, Arnau, Quim, Jacob, Miquel, Oriol, Blai, Gerard, Eric, Jan, Jaume, Roger, Xavier, David i Albert.  I també ho fa amb discreció,  amb gestos i paraules que la tradició ens ha anat transmetent. Aquesta discreció no vol dir ni poca importància ni poca efectivitat… Al revés: entrem aquí en l’àmbit d’allò que és eficaç tot i no veure’s, com són la gran majoria de les coses i dels canvis, tranquils i lents! 

Les lectures d’avui també ens parlen de la capacitat que té l’Esperit de transformar, de canviar, de convertir. Els deixebles de la primera lectura es converteixen. Podem pensar que eren en una celebració una mica trista, on molts no entenien què es deia. Eren jueus piadosos, hi havia fe i convenciment però potser mancava comprensió, alegria i comunió. La irrupció d’aquest vent violent, d’aquestes llengües de foc, dona immediatament un sentit molt més fort d’unitat, tot i el respecte a cadascun. Tothom s’entén. I d’aquí neix tot allò que mancava, especialment la joia de cantar les meravelles de Déu i una gran força per a proclamar l’evangeli i la bona nova de Jesucrist, ressuscitat. 

Què ens ensenya avui aquest poder transformador de l’Esperit Sant? Ens diu que tots som capaços de canviar. Que la realitat tot i semblar-nos a vegades trista, apagada, buida, pot revifar-se. Ens diu que aquesta conversió personal és el fonament de tota altra transformació social que vulgui apropar el món a la realitat de la pau i de la justícia que és el Regne de Déu. Una realitat col·lectiva que no podem mai oblidar. En aquest text que hem cantat i que es diu la Seqüència li demanàvem que rentés allò que està brut i que curés tot allò que està malalt. Fins i tot li demanem que regués allò que està sec! Que actual, no? 

A vosaltres que us confirmeu l’Esperit Sant pot realment transformar-vos i ajudar-vos a viure millor com a cristians. Acabada l’homilia respondreu unes preguntes i fareu uns compromisos que no són cap broma. Tots els qui ens hem confirmat, sabem que són el principi d’un camí personal de transformació que dura tota la vida. És el camí que va dels dubtes a la fe i de l’egoisme a l’amor. I l’experiència ens fa conscients que vam rebre l’Esperit Sant per poder continuar caminant sempre en la confiança que avançarem en el sentit d’allò que prometem. Però us caldrà recordar-ho i esforçar-vos-hi. Per això ser testimonis d’aquest confirmació avui  és per a tots nosaltres record agraït i compromès del do de l’Esperit Sant. 

Finalment, he dit que l’Esperit Sant és la llibertat de Déu. Sabent una mica d’història del pensament cristià, trobaríem que sempre ha estat l’inspirador de canvis i reformes. Ens cal deixar que ens guiï per tal de saber què hem de fer, una tasca que només podem fer cadascun de nosaltres. La llibertat de l’Esperit Sant només podia fer-nos també lliures a nosaltres. Fixeu-vos que en l’Evangeli d’avui, el dia de la seva mateixa resurrecció, Jesús donà l’Esperit Sant i just després donà als deixebles la possibilitat però també la llibertat de perdonar els pecats: “A qui perdoneu quedaran perdonats i a qui no els perdoneu, quedaran sense perdonar”. L’Esperit Sant no és un logaritme que ens programa com la Intel·ligència Artificial perquè tot funcioni automàticament. L’Esperit Sant respecta profundament allò que nosaltres decidim fer, en el benentès que no tot li és igual. Per això avui, tots els qui us confirmeu, rebreu l’Esperit de llibertat i lliurement us comprometreu en aquest camí de fe, que vosaltres mateixos o els vostres pares i mares van escollir per a vosaltres en el baptisme i direu dues coses especialment boniques i interessants: que voleu ser imitadors de Jesús i que confiareu en Déu en qualsevol circumstància de la vida. Tant de bo que el record d’aquest dia us hi ajudi sempre. I que tots els altres escolans que heu fet la confirmació o la fareu algun dia visqueu sempre amb aquest bon propòsit.

L’eucaristia és per a tots un do de l’Esperit Sant que transforma els dons en el cos i la sang de Crist per alimentar-nos i fer-nos viure en cada celebració el goig de la unitat. A aquesta unitat eucarística estem contents d’acollir en Joan (Esteban Galmés) que hi participarà per primera vegada. Joan, que també tu, puguis avançar pel camí de la fe al costat de Jesús, de qui estaràs a partir d’ara molt més a prop, com tots nosaltres cada cop que el rebis en el seu cos i la seva sang. 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

L’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Homilia de Mns. David Abadias, bisbe auxiliar de Barcelona (21 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 1:17-23 / Mateu 28:16-20

 

Voldria començar, primer de tot, agraint al P. Abat i a la Comunitat de Montserrat la seva invitació a compartir avui amb ells, i amb vosaltres, l’Eucaristia d’aquest diumenge, festa de l’Ascensió del Senyor. Montserrat, que en molts sentits la podem anomenar la parròquia de Catalunya, on tantes comunitats cristianes i tantes persones es troben i celebren la fe, als peus de Maria, en el goig d’aquesta natura que ens envolta, i com ara en l’escolta atenta e la Paraula i la feliç participació en la Taula de la vida. Agraeixo de tot cor el poder estar avui aquí amb vosaltres.

Celebrem avui la festa de l’Ascensió del Senyor: en la primera lectura hem escoltat el relat dels Fets dels Apòstols on se’ns explica com el Crist “s’enlairà davant d’ells i un núvol se l’endugué” (Fets 1:9). A l’Evangeli de Joan, Jesús parlant amb Nicodem ens diu: no podia pujar al cel sinó aquell que en baixà (cf. Joan 3:13). I aquest és el punt clau que avui voldria aprofundir amb vosaltres. Aquest moviment -aquest pujar, aquest baixar-aquest moviment trinitari. Aquest dinamisme de l’Amor. Perquè l’amor és dinàmic, l’amor no es queda mai quiet.

L’Amor va venir a nosaltres, baixà del cel, s’encarnà, es feu home com nosaltres. Vingué a nosaltres, perquè nosaltres el coneguéssim. Aquesta kenosis, aquest “abaixament” és un acte d’amor. Ve a nosaltres perquè ens estima. Sant Joan ens ho resumeix perfectament en la seva primera carta: Déu ens ha estimat primer (1 Joan 4:19). Déu ve a nosaltres per amor. El cor de la Trinitat es mou vers nosaltres per Amor.

I per aquest mateix amor, el Crist ens obre el camí vers el Pare. Ell, el primer de tots, puja al cel, obrint aquest camí: jo sóc el camí, la veritat, la vida; ningú no arriba al Pare si no hi va per mi (Joan 14:6).

Per tant, avui contemplem el dinamisme de l’Amor, que ve a nosaltres, que ens porta cap al Pare.

És un moviment que esdevé també una catequesi, un ensenyament per nosaltres: Déu ens surt a l’encontre per amor, i que per amor ens mostra el camí, ens convida també a nosaltres a viure aquest dinamisme en el nostre cor, aquest sortir a l’encontre de l’altre, aquest anar a trobar a l’altre per amor. 

El nostre cor hauria de viure aquesta mateixa força; ho hauria de fer en les paraules, en les accions i en els sentiments, en tot hauríem d’aconseguir que el motor de la nostra vida fos el dinamisme de l’amor. És, en definitiva, el manament que Jesús ens dona a nosaltres, els seus deixebles: estimeu-vos tal com jo us he estimat (Joan 13:34). Ens demana que estimem amb el seu mateix amor. No amb un amor fraccionat, condicionat, recelós, no… El Senyor ens demana que l’amor amb que Ell ens estima a nosaltres, que ens mogui el mateix amor que l’ha mogut i el mou a Ell. No parla d’actes d’amor aïllats, sinó d’un amor que tot ho uneix i perfecciona. Un amor que des de les entranyes, ens configura. 

La vida del cristià no ha de ser diferent de la del Crist: el deixeble ha de fer com el mestre. A la primera lectura hem escoltat com els àngels pregunten i també ens pregunten de vegades a nosaltres què feu aquí parats, “per què us esteu mirant al cel?” (Fets 1: 10). Si Déu és dinàmic, nosaltres també estem cridats a ser-ho. El cristià no es queda quiet, no bada!. És cristià està cridat a viure aquest mateix dinamisme de l’amor que el fa sortir a l’encontre del Pare i que el fa anar a l’encontre dels germans.

Crist ens convida a fer d l’amor a Déu i als germans el motor de la nostra vida. És en el fons, el mateix de sempre, ja des de l’antigor: Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament (Deuteronomi 6:4), i estima els altres com a tu mateix (Levític 19:18; Mateu 22:37).

Se’ns demana doncs un cor que s’alça vers Déu i que alhora va al costat dels germans, abaixant-se fins allà on convingui, i especialment dels que més ho necessiten. Però vet aquí, i això ho sabem tots per experiència, que aquest moviment del cor és difícil, molt difícil, fins i tot de vegades sembla impossible. Sí que cerquem d’estimar, al Senyor i als germans, sí que ho fem sincerament: avui tenim el goig d’alguns germans que celebren els seus aniversaris de matrimoni. Ho fem sincerament, ho fem amb totes les forces, tan bé com sabem, però tots per experiència sabem que el nostre amor és fraccionat, és fràgil, és feble, i fins i tot de vegades sense voler-ho, perquè no estimem bé, ens fem mal els uns als altres. Ens podria venir el dubte, ho escoltàvem a les lectures que alguns dubtaven, de si sabrem mai d’estimar així i possiblement la resposta més sincera i honesta és que no sabem estimar així. Més ben dit: no sabem estimar així SOLS. No podem estimar així SOLS. No podem fer de l’amor el motor de la nostra vida SOLS. SOLS no podem.

I és ara, quan de nou escoltem la veu del Crist que ens diu: als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot (Marc 10:27). I continua el mestre dient-nos: “Jo us enviaré el Defensor, l’Esperit Sant, i Ell us ho farà entendre” (Joan 14:26), “un Defensor que es quedarà amb vosaltres per sempre“ (Joan 14:16).

Ho escotàvem també a la primera lectura: “d’aquí a pocs dies sereu batejats en l’Esperit Sant” (Fets 1:5).

Aquesta és el punt clau: el dinamisme de l’Amor sols podrà ser real en nosaltres -malgrat les nostres limitacions i febleses-, si acollim en el cor l’Esperit Sant. Sols la presència de l’Esperit en nosaltres pot fer de l’Amor autèntic motor dels nostres cors. Sols amb Ell, des d’Ell puc estimar de veritat, perdonar de veritat, servir al germà de veritat.

Jesucrist que ens ho ha donat tot: ens ha donat les seves paraules, les seves accions, els miracles, la seva persona, el seu Cos, la seva Sang; ara ens dona també el seu Esperit perquè de veritat puguem estimar com Ell ens estima, i puguem de veritat entrar en la comunió trinitària.

I així, realment, en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, batejar aquest món amb l’aigua viva de l’Amor, que comença brollant en els nostres cors, com una font d’aigua viva, i que des d’aquests cors s’irradia i comunica al cor de la humanitat sencera.

Aquesta és la nostra missió. Creure en aquest Amor, entrar en el dinamisme d’aquest Amor, fer-lo real acollint l’Esperit del Crist en nosaltres; i així, -amb generositat, amb humilitat, amb profunda i autèntica alegria- ser testimonis seus: a Jerusalem, a tot el país del jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.

Demanem, avui a les portes de la Pentecosta, el do de l’Esperit, però demanem-lo també cada dia, per poder estimar de veritat, tal com el Crist ens estima.

Fem nostra la pregària de Pau als efesis: Prego al Déu de nostre Senyor Jesucrist, que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses ens té reservades. I que coneguem la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força (cf. Efesis 1:17-19).

I jo m’atreveixo a afegir: una força que té un nom: l’AMOR. La força més poderosa que mai ha conegut l’univers. Deixaràs que sigui el motor del teu cor?

Que Maria, Mare de Déu de Montserrat, Mare de l’Amor, de la Fe i de l’Esperança, ens obri el cor a la força de l’Esperit Sant, ens ajudi com Ella a dir Sí al projecte de Déu en nosaltres, i com Ella, que sapiguem ser instruments de la seva Gràcia, portadors del Crist al nostre món, per cantar cada dia les meravelles que Ell ha obrat en nosaltres.

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Diumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (14 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 8:5-8.14-17 / 1 Pere 3:15-18 / Joan 14:15-21

 

Oració col·lecta: Déu totpoderós, concediu-nos de celebrar amb fervor aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

El text de l’oració col·lecta d’aquest diumenge apunta a un aspecte central del fet de ser cristians: em refereixo a la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. Demanem a Déu que ens concedeixi de celebrar amb fervor el temps pasqual, aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, per tal que això que es el contingut de la fe es manifesti en la nostra manera de viure, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

Cal tenir present que el verb recordar remet a un verb que en hebreu vol dir que allò que es recorda també es fa present, es a dir que no es tracta d’un record passat, de l’evocació d’un fet que ja no tornarà més, sinó que es refereix a fer memòria d’un fet, en aquest cas de la passió, mort, resurrecció i ascensió del Senyor Jesús, que per l’acció de l’Esperit Sant esdevé present i eficaç avui i aquí, per a cada un de nosaltres.

La participació en la redempció que ens ve de Jesucrist per obra de l’Esperit, comporta el començament d’una vida nova. En la resurrecció de Crist, Deu, ens ha creat de nou per a la vida eterna, llegíem en l’oració col·lecta del dimarts passat (V del temps pasqual).

Arribem així al l’element central que comentava al principi: la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. L’oració diu: que es manifesti sempre en les nostres vides el misteri que anem recordant.

Per tant, allò que s’ha d’expressar en la nostra manera de viure, allò que hem de predicar amb les obres, es el misteri pasqual de Nostre Senyor Jesucrist, o sigui, la seva passió, mort, resurrecció i ascensió, amb el do de l’Esperit Sant que hi va associat, per a la nostra salvació i la de tota la humanitat.

A la primera lectura vèiem un exemple d’això en la persona del diaca Felip, un dels primers deixebles. El llibre dels Fets dels Apòstols diu que Felip predicava i feia prodigis: els esperits malignes sortien de mols posseïts (…) molts invàlids o paralítics recobraven la salut, i la gent d’aquella contrada se n’alegrà molt. Podem identificar ja alguns trets característics del viure cristià: la predicació amb la paraula, es a dir: anunciar Jesús de Natzaret Déu i Home, salvador i redemptor, Fill de Déu i Fill de Maria; el guariment, la curació, el fet de portar la salut als qui estan malalts, i finalment la joia, la joia veritable.

A la segona lectura, sant Pere exhorta els primers cristians a estar sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu. Es una manera de concretar la predicació amb la paraula. Però feu-ho serenament i amb respecte. En un altre fragment que també es podria llegir avui, el mateix autor de la primera carta de sant Pere fa referència a una altre aspecte de la vida cristiana: es tracta del sofriment. Diu: Estimats, alegreu-vos de poder compartir els sofriments del Crist (…) Feliços vosaltres si algú us retreu el nom de cristians. Haver d’afrontar dificultats i contradiccions pel fet de ser cristians, com passa avui encara a molts dels nostres germans en la fe arreu del mon, no ens ha d’avergonyir ni de desanimar ni d’entristir, al contrari, perquè quan passa això vol dir que l’Esperit de la glòria que és l’Esperit de Déu, reposa sobre vosaltres (son paraules de la 1ª carta de St Pere).

A l’evangeli segons sant Joan, Jesús mateix fa referència a dues realitats mes que manifesten en la nostra vida el seu misteri de salvació. Un consisteix a guardar o tenir els manaments del Crist, que son els manaments del Decàleg perfeccionats amb les Benaurances, viscuts per amor al Crist present en el proïsme. Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. El qui m’estima es aquell que te els meus manaments i els compleix. L’altre es refereix a la glòria de Déu. Ells (els seus deixebles, diu Jesús) son la meva glòria. I per això, quan vivim la vida nova que ens ve per la resurrecció de Crist, donem glòria a Déu.

Tota la vida cristiana esdevé, per obra de l’Esperit Sant, un cant de lloança al Creador i Redemptor de la humanitat. Quan ens reunim a l’església per celebrar els sagraments o per pregar junts l’Ofici Diví, quan prediquem Jesús ressuscitat, quan fem el bé, portant vida, consol, ajuda i salut als altres, quan ens toqui sofrir perquè som cristians, quan vivim tot això, glorifiquem Déu juntament amb el Crist, i ens preparem per rebre el do de la vida eterna. I la vida eterna es que us coneguin a vós, l’únic Déu veritable, i aquell que vós heu enviat, Jesús, el Messies.

https://youtube.com/watch?v=Hi4j0JiKGO8

Abadia de MontserratDiumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Hospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes (13 de maig de 2023)

Homilia de Mns. Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona i Primat (13 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimat Poble Sant de Déu. Benvolguts mossens. Benvolguts i benvolgudes presidents i membres de les Hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes de les diòcesis catalanes que avui heu pujat a Montserrat. Estimades germanes i germans tots en el Senyor Ressuscitat.

Aquest dissabte del temps de Pasqua, dia de Maria, celebrem l’Eucaristia aquí, al casal Montserratí, tot posant els ulls i el cor en la figura de la Mare de Déu, sota l’advocació de Lourdes (i, tot just, ho fem en el dia que hom celebra l’advocació de Fàtima). Una bonica coincidència que reforça el sentiment marià de les nostres comunitats, de la nostra terra i de l’Església sencera. Tot plegat, avui, és acció de gràcies per les vostres activitats, les vostres iniciatives, les vostres peregrinacions anuals i els vostres projectes de futur. I, en aquest cas, de forma especial, és acció de gràcies pels 50 anys de pelegrinatges que l’Hospitalitat de Tarragona ha dut a terme. El moment central de l’efemèride serà, òbviament, el mes de juliol, quan anirem a Lourdes portant a terme, si a Déu plau, un any més la peregrinació diocesana. Però la peregrinació de Tarragona, les peregrinacions de totes les diòcesis, són el moment central de totes les vostres Hospitalitats, cadascuna al seu moment. I ja que us parlo dels 50 anys de les peregrinacions tarragonines, voldria compartir amb vosaltres les paraules del meu recordat predecessor, l’arquebisbe Pont i Gol, que deia: «A Lourdes, s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit, fins a un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes, fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé a les persones».

I el que feu vosaltres des de les Hospitalitats, és, des de la mateixa senzillesa de la que parlava el bisbe Pont i Gol, estar al costat de la fragilitat i estar amatents al servei a les persones que tenen necessitats especials i la mateixa dignitat que qualsevol ésser humà. I, sense cap mena de dubte, que acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement en l’àmbit de l’escola de Jesús. Les dificultats humanes, com ho és la malaltia, la minusvalidesa, les dificultats de mobilitat, les mancances a la vida… tot això, com a experiència, posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. Vosaltres feu sagrat el vostre servei a les persones. Parlar de tot això en temps de Pasqua, és tenir a prop la resposta: El Senyor ha ressuscitat! I ja tot és nou.

Repassem les lectures d’avui. De la primera, dels Fets dels Apòstols, destaca el somni de Pau i la seva reacció immediata: «vine, i ajuda’ns. Després d’això vam sortir, convençuts que Déu ens hi cridava per evangelitzar-vos». Vet aquí el que és l’exemple de les hospitalitats, de tots vosaltres que esteu avui, aquí a Montserrat. I, en vosaltres, l’amor de Déu perdura eternament, com cantàvem al salm. L’Evangeli de Joan, per la seva banda, us ha beneit, ens ha beneit. Vosaltres, tots nosaltres, portem el nom de Jesús, el Crist i coneixem a aquell qui l’ha enviat, el Pare.

I aquest Jesús, el Fill, el Mestre, el Ressuscitat, ha estat el fruit beneït del ventre de Maria. I Maria ens demana que ens ajuntem al seu cant de lloança a Déu, que promou l’amor total i que ella, amb el seu sí, va propiciar. Tots fem cap a la nova vida de ressuscitats. Darrera Maria, la fidel, la mare, l’educadora, la deixeble. Ella, com ningú, ens explica com de nou és tot, ho deia al començament. La seva vida va canviar amb la visita de l’àngel, la seva vida va ser tota ella nova. El sí de Maria li va dur la novetat a la vida i ens va dur la Vida a tota la Humanitat. I qui millor que ella, Maria, per explicar-nos quan de nova és la vida amb Jesús ressuscitat al nostre costat. És la Bona Nova. Heus aquí la novetat de l’Evangeli. Heus aquí la Bona Nova de Jesús.

Benvolgudes i benvolguts. Cal prestar atenció perquè la vida segons Jesús, no la podrem viure si ens quedem en el pla merament humà. Fer allò que Jesús ens demana supera les nostres possibilitats. I vosaltres, que us sabeu molt bé la vida i l’espiritualitat de Santa Bernardeta, sabeu que si Jesús ens demana d’estimar fins i tot per sobre de les nostres forces, és perquè Déu ha estat el primer d’estimar-nos d’aquesta manera. De la Santa de Lourdes n’heu après la senzillesa i la serenor, la humilitat i el defugir la notorietat. Era una noia del camp, deixeu-m’ho dir, una noia del poble, com ho era Maria. Delerosa del seu sí a Déu, com Maria. I gràcies a ella, porta d’entrada a la fe de moltes persones que, al llarg del temps, han rebut, amb entusiasme, aquella revelació.

Amb aquest esperit, seguim ara la nostra Eucaristia, la nostra Acció de Gràcies. Per les Hospitalitats, per la seva gent, per la seva donació, per l’exemple de Santa Bernadeta, pels guariments, les pregàries, les peregrinacions…  Que la Mare de Déu, la dona de les benaurances, la Mare que estigué al peu de la creu al costat del seu Fill Jesús, ens estimuli a donar i a donar-nos a mans plenes. Demanem avui, especialment, la seva intercessió sota la seva advocació de Lourdes, aquí a Montserrat, en la festa de la Mare de Déu de Fàtima. Demanem-li, també, la intercessió per a la pluja abundosa, generosa i vivificant.

 

https://youtube.com/watch?v=eDI80Kreh6Y

 

 

Abadia de MontserratHospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes (13 de maig de 2023)

Diumenge V Pasqua (7 de maig de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (7 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 6:1-7 / 1 Pere 2:4-9 / Joan 14:1-12

 

Des del diumenge de Pasqua en què celebràvem amb goig que Jesús és viu, hem anat, cada diumenge descobrint que el missatge de Jesús que van donar als seus deixebles, també és un missatge per a cadascun de nosaltres. Per tant no és mirar un passat, sinó escoltar l’evangeli com el fet que ens afecta a tots ara. Per això, quan hem escoltat l’evangeli d’avui, no hem escoltat unes paraules que l’evangelista Joan ens les situen en el darrer sopar, sinó que són unes paraules que, escoltades des de la perspectiva de la pasqua, avui són vigents.

Si mirem al nostre entorn, quan l’experiència religiosa és cada vegada més absent, podem tenir la sensació que estem molt sols, i que Jesús que ens ens diu adéu. Tot un trasbals. Però també Ell ens ha transmès, des del baptisme que va rebre de Joan, va sentir que era profundament estimat pel Pare: «Aquest és el meu Fill, l’estimat». I hem aprés d’Ell que també cadascú de nosaltres és estimat per Déu. I avui quan ens ha dit: «Que els vostres cors s’asserenin» l’hem d’escoltar, des d’aquesta perspectiva, amb amor incondicional. Vol que la seva experiència en l’amor sigui la nostra. Malgrat que potser el nostre entorn viu molt allunyat d’aquest profunda experiència, també ens ha dit que no ens desanimem en l’experiència de soledat i d’incomprensió.: «Confieu en Déu, confieu també amb mi» Com havia de ser important, ja en els primers temps de l’Església,  recordar profundament aquestes paraules; sobretot quan alguns ja havien experimentat el menyspreu de la persecució, i ara potser experimentem la indiferència o la brometa, o la burla, sobre allò que creiem i els valors que considerem importants. Nosaltres hem de viure intensament aquest sentir-nos estimats, fins el final. Perquè ens ha dit que: «a casa el meu Pare hi ha lloc per a tots» i Jesús ens prepara l’estada amb Ell. Més ben dit, amb Ell i el Pare. Així, amb quina força ara ressona dins nostre escoltar: «us prendré a casa meva, perquè vosaltres visqueu allà on jo estic».

Tomàs i Felip li fan dues preguntes, i fixem-nos que li ho han fet en aquest context de comunió com és compartint l’àpat del darrer sopar amarat de la comunió d’amor; com ara nosaltres ho podem viure. Perquè l’eucaristia que celebrem fem memòria del darrer sopar. Tomàs que ha sentit que Jesús feia servir la imatge del camí, li pregunta per l’itinerari, «com s’hi va»? La resposta de Jesús quan li diu: «Jo sóc el camí, la veritat, i la vida» no es refereix a un itinerari, sinó a una identificació; no és quelcom fora de mi, sinó que «jo sóc el camí». És la mateixa persona, és l’experiència transmesa de sentir-se estimat, i encara de poder viure: jo sóc l’amor. Aquest és el camí- experiència que Jesús s’esforça per transmetre als primers deixebles i és el que ens transmet ara a nosaltres.

També ha fet servir la paraula «veritat». En el món bíblic el concepte veritat no és una idea, sinó una realitat que es fa, que es realitza, que es posa en pràctica. Quan diu que és veritat, vol dir que és presència. D’aquí que l’experiència de l’amor, és l’experiència de Déu. Alguns fan servir, en comptes de la paraula veritat, la paraula fidelitat en el sentit que l’amor de Déu envers els homes i les dones és des de sempre i per sempre. I això és el que van poder viure els deixebles en comunió amb Jesús.

Sembla que la pregunta de Felip és més pràctica: «Mostreu-nos el Pare i no ens cal res mes» Però fent aquesta pregunta desviava el sentit central i indispensable que té Jesús per als deixebles. Per això la resposta de Jesús és: «Qui em veu a mi, ha vist el Pare». Aquest veure no és quelcom extern a la persona, sinó que la paraula “veure” la podem substituir per creure, que vol dir fiar-te, confiar radicalment. En l’evangeli de Sant Joan ens demostra que no hi ha cosa més real, més veritable i més fidel, que l’amor, perquè l’amor demana una relació estreta que agafa tota vida, una comunió profunda, un lligam indestructible. No hi ha pre-judicis, sinó incondicionalitat. Aquesta és la relació de Jesús amb el Pare. I insisteix Jesús amb una resposta que no s’adreça a Felip, sinó a tots els deixebles, quan diu: «Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi».

També hi som; amb aquest plural: creieu-me, estem inclosos tots nosaltres en l’experiència de l’amor de Déu. Diguem-ho una vegada  més: som estimats per Déu. Jesús és el nostre mestre. I aquesta ha de ser la nostra veritat, la nostra fidelitat. Segurament que si ens mirem el nostre interior sentirem que estem lluny, a vegades, de viure-ho així. És la nostre limitació, la nostre pobresa. I malgrat tot, l’amor incondicional de Déu, per Jesucrist ens diu: jo crec en tu, em fio de tu. Et vull viu, perquè no deixa de dir-nos: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig» Un repte, un compromís, la proposta per ser feliç i per fer feliç. Quin goig, quin consol, quina meravella podem viure!

https://youtube.com/watch?v=cN4XE2X7Gp4

 

Abadia de MontserratDiumenge V Pasqua (7 de maig de 2023)

800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-56

 

Dèiem estimats germans i germanes en una de les antífones de laudes d’aquesta setmana, amb paraules de Sant Joan, “quan us tornaré a veure el vostre cor s’alegrarà” ( Jn  16,22) i jo pensava: “Que bé reflecteixen aquestes paraules el cor de la nostra devoció a la Mare de Déu de Montserrat”, perquè és en la mirada perenne, constant, i immutable de la nostra estimada Moreneta que tots i cadascú de nosaltres hem viscut la joia del retrobament. 

“Quan us tornaré a veure el meu s’alegrarà” és de fet una paraula de Jesucrist en aquell moment pasqual del darrer sopar, del discurs de comiat al seus amics íntims, però em permeto avui, ja que sempre Maria és mitjancera de l’amor de Jesucrist i per tant la seva mirada és la del seu fill, dir que ara és la Mare de Déu que ens diu que ens alegrem perquè la tornem a veure. 

Santa Maria continua al bell mig de la nostra Església tal com ho va estar al principi enmig dels apòstols. La primera lectura d’avui començava amb la frase: “Després de veure com Jesús era endut al cel…” Certament la visió de l’ascensió és la darrera dels deixebles, es la que clou les moltes vegades que Jesús va mirar, va parlar i que els deixebles van veure, fins i tot després de ressuscitar. El temps Pasqual que estem celebrant és el temps de la visió. És el moment de tenir els ulls oberts. Hem d’obrir els ulls i en això Maria ens és mestra com ho ha estat sempre.

No es tracta només de mirar, sinó que cal veure una mica més enllà. Potser ens cal estendre els nostres ulls a altres sentits, i fer-nos deixebles del Crist amb tot el cor, amb tota l’ànima amb totes les forces, i en això tenim en la Mare de Déu un model a seguir.

Ella ens és mestra per tal que obrim els ulls de la fe. Per la fe Maria fou capaç de confiar enmig de les situacions més desesperades. Per la fe fou capaç de comprendre allò que racionalment no podia ser, hem de creure que per la fe va poder passar de la foscor del sepulcre on havien posat el seu fill, a la llum de la nit i del matí de Pasqua que aquest ciri ens recorda durant tot aquest temps. Quin repte, quin estímul, quina gràcia tenir Santa Maria per exemple!

Ella ens és mestra per tal que obrim també els ulls a les necessitats dels altres. L’Evangeli de la visitació que hem llegit és l’evangeli en primer lloc de la consciència de les necessitats dels altres, de la cosina gran que espera un fill. Quin exemple tan poc complicat, tan proper. Que bé que deveu comprendre això tantes de vosaltres que en un moment de la vida heu ajudat i/o heu estat ajudades per una germana, una amiga, una mare en el moment de l’embaràs. L’evangeli d’avui ens diu en primer lloc que en aquesta senzillesa de l’ajuda hi ha el primer reconeixement d’un Déu, que es fa molt proper en Jesucrist.  

L’evangeli de la Visitació està profundament arrelat en la història del nostre santuari. El llegim el dia de la solemnitat titular de la Basílica, el dia 8 de setembre, el llegim el dia de la Visitació naturalment, a final d’aquest mes de maig, el dia de Sant Joan, el dia 21 de desembre. En totes aquestes ocasions, l’evangeli ens recorda que  som com Maria pelegrins, però que és també a ella a qui venim a visitar, per a ser en el fons visitats i acollits pel seu amor, per la seva gràcia, per la seva mirada. És Déu en tot cas qui dona a tots els nostres sentiments de pietat una intensitat diferent aquí, a Montserrat, on a vegades, almenys a mi em passava de nen i de jove, sembla més fàcil creure, més fàcil estimar, més fàcil ser feliç.

Els ulls de la imatge de la Moreneta estan oberts des de sempre, acollint les pregàries, les joies i les esperances de tots els pobles, i molt especialment de la nostra gent  catalana que li diu “Vós sou l’honor del Nostre Poble” i fa d’aquesta frase el lema de Montserrat. És la força de la seva mirada que ens captiva i us fa tornar, i us fa voler tenir-la també present en les vostres parròquies i institucions, en cada lloc on arrela aquesta fraternitat d’amor i d’estimació mariana i montserratina que és la nostra confraria, i de la qual avui celebrem aquests vuit-cents anys. 

Des del seu tron de Montserrat ella ens diu: “el vostre cor s’alegrarà perquè  us tornaré a veure, i la vostra alegria ningú no us la prendrà”. La promesa de Santa Maria de Montserrat és sempre la promesa del retorn aquí, a casa. De l’enyor d’aquest lloc que els nostres poetes i músics han cantat: com Mossèn Cinto Verdaguer quan va escriure a l’Emigrant:  “on trobaré tes cimes Bell Montserrat”; O el “Recorda Mare divina, recorda al qui s’allunya, amb el cor a Catalunya, tot pregant mentre camina” de Pau Casals que la nostra escolania continua cantant tot sovint. 

Les vostres delegacions mantenen viu aquest noble sentiment que primer us vincula a Jesucrist, Déu fet home, i a la seva mare, en el desafiament personal de la fe cristiana i del seguiment de l’evangeli, després us uneix a la comunitat que prega a Montserrat, monjos, escolans i pelegrins, i per aquestes dues raons també us agermana entre vosaltres. 

El monestir, promotor des de l’inici fa vuit-cents anys de la Confraria ha volgut aquests darrers anys animar una vegada més aquesta germanor i molt especialment amb la dedicació del P. Joan M. Mayol, rector del santuari, l’ha vista reflorir, flamejar les brases encara ben roges d’una devoció que ha ajudat a encendre altres fogueres noves, en pobles i parròquies on no havia arribat abans.  

Però des de sempre, Déu ens ha fet la gràcia que l’advocació de Montserrat vagi més enllà de Catalunya, i la Confraria també se n’ha fet exemple. La Confraria agermanada de Sevilla, avui present, les delegacions de Caspe, i les més llunyanes de Chile i Brasil són la mostra que hem tingut la gran joia de veure ampliar la confraria fins als extrems de la terra. I encara hi podríem afegir molts més llocs on venerem la memòria i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Junts estem convocats a anar a celebrar aquest aniversari en el cor de l’Església, per presentar al Papa Francesc aquesta realitat de fe, de pietat popular i que també voldríem que fos de solidaritat.

Ens cal tenir doncs els ulls oberts, els de la fe i els de la caritat, com ja he comentat però també els de l’esperança. L’alegria que ningú no ens prendrà, té quelcom de diví, d’etern. L’esperança que som capaços de transformar la terra i de lluitar per l’amor, però que finalment tot pertany a Déu. La mirada de la Moreneta ens fa pensar que ella fa realitat la pregària del Cant Espiritual de  Joan Maragall: “I quan vingui l’hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, doneu-me’n uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa”. Aquest és el nostre desig més a profund, el que milions de vegades confiem a la Moreneta quan en el Virolai li diem amb fe, guieu-nos cap al Cel, que Ella, l’Estel de Montserrat ens hi condueixi mentre caminem per aquesta vida. 

 

Abadia de Montserrat800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Diumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (30 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 / 1 Pere 2:20b-25 / Joan 10:1-10

 

Davant l’estorament dels jueus presents a Jerusalem, en sentir que els deixebles de Crist parlaven en diverses llengües, Pere els explica el que significava aquell fenomen. I ho fa, citant salms de l’Escriptura, que ja predeien el que estaven veient. 

I, per animar-los a la conversió, afirma que ja ho anunciava el S. 109: “Diu el Senyor al meu Senyor, seu a la meva dreta”, i també el S. 16, que diu:”No deixereu que el teu sant conèixi la corrupció”. I és això és el que va suscceir a Jesús, que Déu l’exalçà a la seva dreta, i ara, no hi ha cap altre nom en qui hi hagi la salvació. I ara ens ha vessat el seu Esperit.

En aquestes paraules hi tenim resumida tota l’argumentació de la predicació apostólica, recolzada en l’Escriptura. I això ens pot sorprendre a nosaltres, acostumats a usar arguments racionals. Però cal saber que, per a la tradició jueva, les afirmacions de la fe tenen com a primers, els arguments de la tradició revelada, acceptada com Paraula de Déu. I així ho trobarem en totes les pàgines de l’Evangeli, on el mateix Jesús argumenta sempre amb textos de l’Escriptura, sigui en les tempacions al desert, o com a resposta a la sinagoga de Natzaret, i en les argumentacions en les polèmiques amb els jueus. 

Avui trobem un tema, que serveix de base a la predicació: ‘La porta del corral’. Primer diu que, el qui entra per la porta es el pastor, mentre que el qui entre per un altre lloc, es lladra o bandoler. Les ovelles només reconeixen la veu del pastor, perquè aquest els parla un llenguatge conegut: les Escriptures. I, encara, fa Jesús una afirmació més agosarada: “Jo soc la porta”.

És adir, jo soc la veritable interpretació de l’Esciptura. Els predicadors anteriors, no ho eren. Només jo he vingut a completar la Llei, a descubrir-hi tota la profunditat i la veritat, que no es altra que la voluntat de Déu. Abans de mí  havíen cosificat la Llei, s’havíen quedat en l’escorça. Havíen carregat pesos feixucs que ningú no podía soportar. Jo, en canvi, he vingut a alliberar-vos-en. Ving a dir-vos que la meva càrrega es lleugera i us fa lliures. Perquè l’amor, que és el cor de la Llei, us fa actuar lliurement, no us fa servents, sino fills. I això és agradós, però, mol més exigent que no acomplir unes normes. D’aquí que, els anteriors que us predicaven abans, eren lladres i bandolers, a qui no importaven les ovelles, i els arrebassaven la vida, les feien esclaves. Jo, en canvi, us faig lliures, perquè us porto a prats deliciosos, i al repòs vora l’aigua, on jo us hi dono la vida. Perquè només el qui estima té vida plena, i aquesta es la que jo li dono. Però, així com jo he donat la vida per amor, lliurement, així també, el qui em segueixi ha d’estar disposat a carregar la seva creu i a donar també la vida per mi, perquè la salvi. Tal com jo he donat la vida, y el Pare m’ha ressuscitat, i m’ha exalçat a la seva dreta, i m’ha donat tot poder al cel i a la terra. He lliurat el meu cos mortal, però n’he rebut un d’immortal, he deixat la terra, però he guanyat el cel, era com orfe en aquest món, i ara he rebut el títol de Fill estimat, i m’he assegut en el tron, a la seva dreta.

Ara, he estat constituit la pedra fonamental d’un edifici, i tot aquell qui s’uneixi a mí, formarà un edifici espiritual, un temple de l’Esperit, la morada de Déu, on Déu hi será glorificat.

Feliços, doncs, els qui segueixen la veu del Bon Pastor, perque ell els conduirà a les fonts de l’aigua de la vida eterna.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2023)

Homilia de Mns. Agustí Cortés, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat (27 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Benvolguts germans bisbes. P. Abat, monjos de la comunitat. Preveres, religiosos i religioses.Germans tots, aplegats aquí atrets per la fe i l’afecte a la Mare de Déu

La nostra celebració avui a Montserrat té uns motius específics i valuosos. Portem al cor la nostra vida particular, la vida de l’Església i la vida de Catalunya, per lloar Déu que ens fa un regal tan preuat en la seva Mare i per reviure les vicissituds de la nostra existència davant la seva mirada.

Però al costat de la solemnitat d’avui que afegeix motius propis, ens preguntem què ens motiva venir a Montserrat. Sovint venim carregats amb la nostra motxilla plena de necessitats, que es tradueixen en pregàries de petició a la Mare de Déu. Això és plenament legítim: som contingents i limitats i tractem la Mare de Déu també com a mare nostra. Sabem que Ella ens compren i mereix als nostres ulls tota la nostra confiança.

Però alhora intuïm que un fill no pot limitar el seu tracte amb la mare a la satisfacció de les seves pròpies necessitats. Fa un temps una senyora se’m queixava que li havia demanat insistentment a la Mare de Déu un determinat favor per al seu fill i la Mare de Déu no li havia fet cas. Espontàniament, sense pensar-ho massa, li vaig respondre: ¿ha pensat què li pot demanar ella a vostè?, ¿què vol dir-li?, ¿quina paraula tindrà ella per a vostè? Va seguir un silenci ple de dubtes.

Convé que vinguem a Montserrat amb els ulls ben disposats a la contemplació i les orelles ben obertes per escoltar. I un cor franc per acollir el testimoniatge que ens arriba de la Mare de Déu.

Per això, hem de mirar el fons de la nostra imatge de la mare de Déu. ¿Qui és doncs Maria per a nosaltres? ¿Què significa per a la nostra l’Església? ¿I per al nostre poble?

Potser tot respon només a una devoció o una pietat afectiva i sensible, a una necessitat d’intercessió o a un compromís d’imitació moral de les seves virtuts. Potser que també amb aquests sentiments es barregin altres, com el gust per la tradició i la consciència de poble. 

Tanmateix avui és oportú que ens apropem a la Mare de Déu en tant que membres del Poble de Déu, fidels que portem al cor les vicissituds d’una Església en un moment històric no fàcil. 

La tradició més antiga, els Sants Pares i el mateix Nou Testament, mantenia ben viu el vincle Maria i l’Església. Maria, la Mare de Jesús, és l’Església perfectament realitzada, el paradigma de l’Església, l’Església més pura. Ella és la primera deixebla, el primer membre del Poble de Déu, i hi és al seu bell mig, garantint a l’Església la seva autenticitat, el seu veritable rostre.

Tornar a aquesta veritat de la nostra fe ve exigit pel moment que vivim com Església: necessitem recuperar justament el que som. Resulta, per això, ben oportú el lema que ha escollit la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat per orientar el pelegrinatge a Roma amb motiu dels 800 anys de la seva fundació: tot subratllant la dimensió eclesial de la devoció mariana, aquest lema diu, “On la nostra Església s’emmiralla”. Així s’encapçalava la pregària que va néixer l’any 2007 amb la proclamació del patronatge especial de la Mare de Déu a la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.

En efecte, la Mare de Déu és per a l’Església un veritable mirall. No un mirall del que de fet som como Església, sinó del que hem de ser. Ella és per a nosaltres un mirall perfecte, que ens torna sempre el rostre més autèntic del que som i hem de ser.

Hi ha situacions on sembla que l’Església és sacsejada des d’enfora i des de dins, quan els fidels tenen la sensació que ha desaparegut l’Església tal com sempre l’han vista, com si hagués perdut la seva identitat. Una sensació provocada davant, per exemple, d’una varietat tant gran d’estils i maneres, o davant fracassos de sistemes que sempre havien estat eficaços en l’evangelització… Aleshores cal tornar a la Mare de Déu. No per què ens doni lliçons d’organització pastoral, sinó perquè Ella no deixa de ser-hi, a la vora, testimoniant allò que és essencial a l’Església, és a dir, la seva relació d’amor amb Jesucrist, com a Esposa i com a Mare. Amb Ella tornem un cop i altre a Jesucrist, de qui ens ve tota llum i força.

Aquesta recuperació del rostre marià de l’Església ens permetrà recobrar dues vivències ben importants: el gaudi de ser Església i la resposta a qui no l’accepta. 

Avui sembla estrany que hom arribi a dir que per a ell l’Església és veritable goig, un do de Déu que ens omple d’alegria i acció de gràcies. Estem lluny d’aquell entusiasme de St. Pau VIè, que, tot i haver patit tant a l’Església, l’anomenava “experta en humanitat” i li va dedicar el millor càntic de lloança. Justament una de les raons d’aquest entusiasme eclesial era que per a ell, fidel a la tradició i al Concili Vaticà II, l’Església sempre contenia al seu si la Mare de Déu.

Veure’ns en Maria com Església ens permet de recuperar el goig d’ésser membres seus, si mai els nostres pecats l’han adulterada. Perquè ella no és enfora del nostre poble, sinó més aviat al bell mig seu, prestant-nos el que ens manca i suportant les nostres càrregues.

Per altra banda, de vegades trobem algú que no sap, no entén, o no creu en l’Església, fins i tot contraposant-la a Jesucrist, com un factor que impedeix accedir a Ell. Aleshores no tindrem altra imatge millor que oferir de l’Església que el seu rostre marià, el d’esposa de Crist, creient i amant. Ben entès que no cal posseir el carisma de la visió mística (com ara el P. Francesc Palau) per contemplar i viure aquesta imatge. Basta amb una mirada atenta i orant que es tradueixi en una vivència concreta.

Això sí: qui sap com Maria esdevingué Mare de Jesús, haurà de fer quelcom semblant, en la mesura de les seves possibilitats. Em refereixo a aquell moment en el qual Maria es veié davant Déu i, conscient de la seva pobresa, va fer de sí mateixa una veritable ofrena, un acte profund de donació i disponibilitat.

Estem davant el misteri que il·lumina el nostre ésser més profund d’Església. El misteri que hem vist al llarg de la història: Déu sempre ha cercat el lloc i l’espai humans adients per tal de fer-se present a la humanitat i fer-los servir com instrument de salvació. El va trobar en la humanitat humil i disponible de Maria… ¿Pensem que avui Déu assumirà altres instruments de salvació més eficaços, més ben planificats, més organitzats, per fer-s’hi present i alliberar aquest món nostre, com sembla que ens demanen els experts en sociologia i en estratègies?

S’entén que no menystenim les aportacions de les ciències instrumentals en la nostra tasca pastoral. Però precisament avui, davant la Mare de Déu, portant al cor la vida real de la nostra Església, tenim ben clar que tot resultarà inútil si no reflectim personal i comunitàriament el que Maria va fer i viure com a serventa fidel de Déu al costat del seu Fill Jesucrist: posar el que som, la nostra pobresa, com ofrena a disposició de la seva voluntat.

Voldríem una Església benaurada: l’Església de les Benaurances. Però ja coneixem quina concreció va fer d’elles Maria. ¿Cóm podríem proclamar les Benaurances prescindint del llenguatge de Maria en el Magníficat i de l’experiència profunda que transmet? Avui, als peus de la Mare de Déu de Montserrat, desitgem recuperar el que som per gràcia de l’Esperit i, amb Ella reviure alhora l’alegria d’ésser Església. 

Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2023)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2023)

Homilia de l’Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas (26 d’abril de 2023)

Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11; 4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27

 

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimada comunitat benedictina. Pare Abat. Autoritats. Benvolgudes i benvolguts en el Senyor ressuscitat.

Ho acabem d’escoltar de boca de Jesús, el Senyor, a qui sabem, vivim i confessem com a ressuscitat: «Aquí tens la teva Mare». Ho repeteixo: «Aquí tens la teva Mare». I això és ben cert, i no ho dubtem ni per un instant: Aquí tenim Maria, la nostra Mare. Ho hem repetit tantes vegades en mil pregàries, en mil rosaris, en mil crits d’auxili i en mil confessions d’amor i d’agraïment. Sí, estem aquí confessant, com a comunitat, el nostre amor individual i col·lectiu a Maria, perquè aquí tenim la nostra Mare. Vet aquí la grandesa: Mare humana de Jesús, el Fill de Déu, i, per Ell, Mare de cadascú de nosaltres i Mare de l’Església, és a dir, Mare col·lectiva. En plena primavera i embolcallats pel joiós missatge pasqual, domina el goig del Ressuscitat, sempre present en la comunitat reunida. Nosaltres, avui, ens hem reunit com aquella primera comunitat, al voltant de Maria, i ens confessem, com ella, seduïts per l’Esperit de Jesús, que crida en els nostres cors: “Abbà, Pare!”. Ja ho tenim tot, oi? Fins i tot n’hem rebut l’herència, com hem escoltat de Sant Pau. Hem rebut una gran herència, i aquesta és una herència que ve de lluny. I aquesta herència s’anomena Salvació.

Les lectures de l’Antic Testament ens han relatat l’alba d’aquella salvació que arribaria quan els temps fossin madurs, que arribaria en la plenitud dels temps. Vet aquí: totes les benediccions de Déu a l’antigor, culminen en Crist, el fill de Maria. I Maria possibilità, amb el seu sí, la culminació de la Història de la Salvació. Déu va mirar la senzillesa de Maria i li va demanar permís. I Maria amb aquell sí a Déu va obrir les portes a la maduresa dels temps. Beneïda siguis, Maria!

I ara som a l’avui de les nostres vides, del nostre camí de persones creients, del nostre maldar per seguir els ensenyaments de Jesús, del nostre esforç per esdevenir, fidelment, bons i bones deixebles. I com a comunitat creient formem alguna cosa més que un grup humà lligat pels vincles d’una llei o uns manaments. Formem un poble, el Poble sant de Déu» ―com afirma el Concili Vaticà II (LG 12)―, i ens sentim en unió i comunió  amb els altres, amb la comunitat que coneixem i estimem, amb la mateixa natura que ens envolta i amb Jesús que tot ho relliga. I som, també, un poble arrelat a una terra, a una cultura, a una història. I és cert. Els pobles tenen ànima, els estreny un afecte i els dóna vida una saba d’amor. Com un arbre viu. De vegades, els cau la fulla, però després reverdeixen i donen fruit.

Quin lligam social, quina saba vital ha mantingut viva Catalunya? D’on ha tret la força per a no desintegrar-se? Doncs, d’una afecció social, d’una voluntat fraternal, d’un amor. Els catalans s’han sentit germans. I la història ens diu que la fe cristiana els ha ajudat a sentir-se’n. I aquest santuari n’ha estat senyera capdavantera. És aquesta una casa pairal amb mil anys d’història, efemèride que celebrarem, si a Déu plau, l’any 2025, en recordar la fundació del monestir per l’abat Oliva l’any 1025. I és aquesta la casa on l’onze de setembre de 1881 es va proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya, tot estrenyent els llaços que ens feien un poble d’arrels cristianes. El papa Lleó XIII en un missatge per a l’ocasió va dir: «Catalans, en la muntanya de Montserrat i en la devota imatge que allí es venera, teniu la vostra mare». I és aquesta la casa on el poble, liderat per l’abat Aureli M. Escarré, va entronitzar la imatge de la moreneta. N’estem celebrant aquest any el 75è aniversari, unes celebracions que culminarem el proper mes d’octubre peregrinant a Roma, amb tots els bisbes de Catalunya. Simbòlicament Maria, la mare de Jesús, es retrobarà amb Pere, com en aquella alba de la Resurrecció.

Estimades i estimats. En aquesta nit de vetlla als peus de la moreneta, nosaltres els seus fills, hem fet cas de Jesús i, com ens ha dit des de la creu, no hem deixat sola a Maria. Sant Pau VI, en el Concili Vaticà II va proclamar-la solemnement Mare de l’Església, i nosaltres som Església. Jesús no vol deixar sola a sa mare i nosaltres tampoc. Vet aquí el nou lligam que fa de Maria, la nostra Mare. Al peu de la creu, Jesús fa testament i atorga a Maria una nova maternitat sobre la família dels deixebles de tots els temps i aquesta família, avui, som nosaltres. Per això, pot afirmar el Concili Vaticà II a la Constitució sobre l’Església, Lumen gentium: «Creient i obeint, [Maria] va engendrar ací a la terra el mateix Fill del Pare […] que Déu ha constituït primogènit entre una multitud de germans (cf. Rm 8,29), els fidels, a l’infantament i a la formació dels quals coopera amb amor de mare» (LG 63).  

L’Evangeli d’avui acabava amb aquestes paraules: «I des d’aleshores la va acollir a casa seva». Us proposo de meditar sobre el com acollim Maria a casa nostra. En els dos àmbits: a l’Església i als nostres cors. Acollir Maria és acollir totes les maternitats del món, totes les fonts de vida, totes les vides des de l’inici a l’últim instant i tots els projectes de vida que ens trobem pel camí. I també és oferir-li la nostra vida perquè com a mare ens sàpiga educar, fer créixer en la fe, atendre les nostres necessitats i, també, guiar-nos cap al cel.

Que la Mare de Déu, Mare nostra, Mare de l’Església i patrona del poble de Catalunya, ens ajudi a ser gent de Pau, compromesa amb la «casa comuna», solidària amb les necessitats, propera a les perifèries i també a les guerres i conflictes que no cessen. Encomanem els qui sofreixen a la Mare de Déu, que com a bona Mare plora amb els qui ploren. I amb paraules del Papa Francesc, en l’acte de consagració al Cor Immaculat de Maria diguem-li: «Que el vostre plor, oh Mare, commogui els nostres cors endurits. Que les llàgrimes que heu vessat per nosaltres facin florir aquesta vall que el nostre odi ha assecat. I mentre el soroll de les armes no emmudeix, que la vostra oració ens disposi a la pau. Que les vostres mans maternes acariciïn els qui pateixen i fugen sota el pes de les bombes. Que la vostra abraçada materna consoli els que es veuen obligats a deixar casa seva i el seu país. Que el vostre Cor afligit ens mogui a la compassió, ens impulsi a obrir portes i a fer-nos càrrec de la humanitat ferida i descartada».

Demanem, encara, a la Mare de Déu que ens ajudi a trobar solucions per a les múltiples crisis desfermades en una societat que ha de retrobar la centralitat de l’ésser humà i posem damunt l’altar tot allò que portem als nostres cors i que hem apropat aquesta nit de vetlla a la muntanya de Montserrat. Amén.

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2023)

Diumenge III Pasqua. 25 anys d’ordenació sacerdotal del P. Manuel Nin (23 d’abril de 2023)

Homilia del Excm. i Rvm. P. Manuel Nin, Exarca apostòlic per als catòlics de tradició bizantina a Grècia. Bisbe titular de Carcàbia (23 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14.22b-33 / 1 Pere 1:17-21 / Lluc 24:13-35

 

Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat!

Χριστός Ανέστη! Αληθώς ανέστη!

Estimat pare abat Manel, germans monjos i preveres concelebrants, patera Petro e patera Igor d’Atenes, escolans, estimats germans i germanes. La celebració dominical ens aplega per celebrar la Santa i Gloriosa Resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Una celebració que vosaltres a l’Occident vàreu celebrar i viure de manera litúrgicament plena fa dos diumenges i que nosaltres a l’Orient la vàrem celebrar i la vàrem viure fa tot just una setmana. Junts o amb una setmana, o dues o fins a cinc de diferència, celebrem la resurrecció de l’únic Senyor de la nostra vida, l’únic Senyor de la nostra història. Celebrem Aquell que fou traït, mort, sepultat, i que va ressuscitar el tercer dia i ara seu a la dreta del Pare. 

I en aquesta celebració, hem escoltat i acollit tres lectures de la Sagrada Escriptura, les que corresponen a aquest tercer diumenge del temps Pasqual, que ens han parlat d’aquest misteri, que és el misteri central de la nostra fe. Escoltant i fent nostra la Paraula de Déu, hem estat portats de la mà de Pere en la primera i segona lectura, i fent camí cap a Emmaús a l’evangeli, hem estat portats a l’encontre amb el Senyor que és viu i que fa camí amb nosaltres o, més ben dit, som nosaltres que fem camí amb Ell. 

Als Fets dels Apòstols hem escoltat la catequesi de Pere, una catequesi molt senzilla i clara: El Crist traït, mort i ressuscitat. I fixeu-vos que Pere el seu anunci, la seva professió de fe, la justifica o millor dit l’explica amb un salm, el 15, un salm ja cantat profèticament per David mateix. I com acaba la catequesi de Pere? Jesús ressuscitat, que seu a la dreta del Pare i en rep l’Esperit Sant que Ell mateix dóna, envia, vessa damunt de cadascun de nosaltres, damunt de tota l’Església. La predicació, la catequesi de Pere és molt senzilla i clara: el Crist patit, mort i i ressuscitat, que seu a la dreta del Pare i que envia l’Esperit Sant damunt de l’Església. 

El salm responsorial, el salm 15, és quasi una professió de fe per part nostra que el cantem, un salm que ens fa remugar tot cantant-lo, l’anunci de Pere i la profecia de David: “Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió… Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré”. I segueix quasi un anunci del que hem viscut i vivim com a Església el Dissabte Sant, i el salm esdevé veu del mateix Crist: “El meu cor se n’alegra i faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui us estima”. El salm responsorial, fixeu-vos-hi sempre en les celebracions dominicals, no és una nota musical que ens “entreté” entre una lectura i una altra, sinó que esdevé sempre una resposta orant en forma poètica a allò que ens anuncia la Paraula de Déu. 

La veu de l’apòstol Pere ha tornat encara a la segona lectura quan, amb veu ferma ens ha recordat un altre aspecte fonamental de la nostra fe cristiana: rescatats, redimits, salvats “…amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte”. El sacrifici del Crist, la seva mort, no és el fruit de quelcom casual, o si voleu la conseqüència de la paraula valenta d’un profeta qualsevol que va anar més enllà del que podria ser “políticament correcte”, sinó que el sacrifici del Crist, la seva passió fou voluntàriament acceptada per Ell mateix, per acomplir la voluntat del Pare que l’ha ressuscitat d’entre els morts. 

La lectura de l’Evangeli de sant Lluc ens ha portat cap a Emmaús, aquest poble a onze quilòmetres de Jerusalem, cap a on s’encaminen dos dels deixebles després del que per a ells en aquell moment ha estat la desfeta de la mort del Mestre. Fixem-nos en algun detall del text de sant Lluc el qual, de bon metge i bon iconògraf que era, fa unes anàlisis i una descripció gràfica, un diagnòstic gairebé pictòric de les situacions, molt detallades. Us proposo veure el text evangèlic com una icona. De la qual en subratllo cinc pinzellades. 

  • Primera pinzellada de sant lluc: Jesús va a l’encontre dels dos caminadors; no un encontre casual, sinó un encontre la iniciativa del qual la pren el Senyor mateix. Mai i mai no ens trobem amb el Senyor de manera casual, fixeu-vos-hi, sinó que és sempre Ell que de tantes maneres ens ve a l’encontre, en moments bons i en moments de dubte, quan caminem o quan sense forces seiem a la vora del camí. Tantes vegades ho vivim això en el nostre fer camí com a cristians. 
  • Segona pinzellada de sant Lluc: Aquest fer-se present per part de Jesús esdevé tocant, sacramental podríem dir, amb la seva pregunta -fixeu-vos que Ell sempre pren la iniciativa: “De què discutiu entre vosaltres tot caminant?”. Els fa una pregunta que quasi els desvetlla de la monotonia del caminar. 
  • En segueix el tercer moment, la tercera pinzellada de l’evangelista: el diàleg entre Jesús i els dos caminants. Mireu: els dos caminadors narren els fets esdevinguts amb tot detall, fins els rumors i l’esverament de les dones que fins parlen d’aparició d’àngels, del sepulcre buit…, “…però a ell, no l’han vist pas”. I aquí descobrim, trobem un aspecte fonamental de la nostra vida de fe: no es tracta de veure’l, de veure un fantasma, sinó que es tracta que Ell se’ns mostri, se’ns faci present. O si voleu sí que es tracta de veure’l, però on? Com? En la comunitat cristiana, en l’Església que el celebra i el viu, que ens el dóna en els sagraments, que ens el fa trobar anunciant i proclamant el seu Evangeli, que ens el fa trobar vivent en els Sants Dons, en els germans. 
  • La quarta pinzellada de l’evangelista iconògraf: la resposta de Jesús, quasi el retret que el Senyor fa a aquells dos caminadors que malgrat el cansament dels onze quilòmetres que han de fer entre Jerusalem i Emmaús, han intentat fer-li un resum del que han viscut aquelles darreres hores. Ens podem preguntar: Per què? Per què el retret del Senyor? “Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?”. No els retreu que no hagin cregut en els rumors d’aparicions angèliques o en l’esverament de les dones; els retreu i recorda, ens retreu i recorda, que tenen i tenim els profetes, la Sagrada Escriptura que ens anuncien… Què? Qui? Tot allò que es referia a Ell. 
  • Finalment la conclusió de la icona de sant Lluc: la manifestació, la plena manifestació del Crist ressuscitat, la manifestació de la seva divino humanitat gloriosa. On? Com? Quan parteix el pa, quan desapareix de la vista dels deixebles i deixa que sigui aquell pa partit i aquell vi vessat que continuïn fent-lo present. Que continuï a ser la seva encarnació en la vida de l’Església que ens el faci viu i present. 

Què ha fet el Senyor a l’evangeli d’avui? Ens ve a l’encontre, ens explica l’Escriptura, parteix el pa… I? A nosaltres se’ns obren els ulls de la fe, a partir del nostre baptisme, del do i la força de l’Esperit Sant i de la comunió als Sants Dons, a partir de tots els sagraments que al llarg de la nostra vida ens van configurant al mateix Crist. I Ell, el Senyor? Havent partit el pa, desapareix? No! Continua caminant amb nosaltres o, més ben dit, nosaltres caminem amb Ell, escoltant-lo en la Sagrada Escriptura, acollint-lo en el Pa partit i en el Vi versat, que ens són donats i que són i ens fan realment i plenament el seu Cos i la seva Sang, i també acollint-lo en el germà necessitat, pobre, malalt, que ens el fan present. Només així comprendrem que la nostra vida com a Església, tot allò que fem, que prediquem, que donem, té un únic referent: el Crist traït, patit, mort i ressuscitat, reprenent encara les paraules de Pere, que són per a nosaltres una mistagogia en la qual Pere ens agafa per la mà i ens porta a comprendre un xic més, a celebrar i a viure la nostra fe. 

Germans, donant sempre gràcies al Senyor pels seus dons, pel seu amor fidel, permeteu-me de fer memòria d’aquell 18 d’abril del 1998, ara fa XXV anys, quan el p. Lluis Juanós i jo mateix, amb altres germans en aquell moment de la nostra comunitat, per do i gràcia de l’Esperit Sant i per la imposició de mans i la pregària de l’aleshores arquebisbe metropolità i primat de Tarragona mons. Lluis Martínez Sistach, vàrem ser ordenats alguns diaques i altres preveres en aquesta nostra basílica de Montserrat. Després d’haver rebut, uns mesos abans, el do i la gràcia del diaconat, el Senyor, pel voler i la crida del pare abat Sebastià M. Bardolet, ens va voler preveres i diaques al servei del nostre monestir i al servei de l’Església, un servei que per a mi es va fer concret durant quasi 18 anys al Pontifici Col·legi Grec de Roma. Una gràcia sacramental que el p. Lluis ha viscut i viu generosament en el nostre monestir al servei de la comunitat, dels escolans i dels pelegrins; una gràcia sacramental que a mi, indignament, m’ha tocat i em toca de viure, amb la plenitud de l’ordenació episcopal rebuda el 2016, amb una dimensió fortament i clarament esponsal, amb la meva Església, al servei de la meva Església que és a Grècia. 

XXV anys per donar gràcies a Déu. XXV anys per demanar perdó al Senyor. Donar gràcies i demanar perdó, confessar sempre la seva misericòrdia. Al llarg d’aquests anys i dels que encara Ell vulgui, el Senyor ha caminat i continua caminant al nostre costat, i quan la feixuguesa del camí ens aclapara, Ell se’ns carrega, com a bon pastor que és, a les seves espatlles i ens porta als prats abundosos que són, on? A la cleda de l’Església que ens para la taula de la Paraula i dels Sants Dons. 

En aquest moment la joia dels qui hi sou presents i el record dels qui hi foren presents ara fa XXV anys i que ho són presents en la memòria i en la fe, el Crist ens fa membres del seu únic cos, de la seva Església estesa d’Orient a Occident, una Església Santa, Catòlica i Apostòlica, que l’anuncia arreu del món.

Germans, el III diumenge de Pasqua a la tradició bizantina celebrem Josep d’Arimatea, Nicodem i les dones piadoses, les “mirròfores” -les que porten la mirra, el perfum per ungir el cos del Senyor. Recordem, celebrem aquells que varen tenir cura del cos del Senyor. Tots nosaltres som cridats certament a ungir el cos del Senyor que continua viu i present en el pobre, en el malalt, ungir-lo amb una paraula, un gest d’ajut i de consol. Però sobretot som cridats a esdevenir tots nosaltres, pel do dels sagraments que hem rebut i rebem, portadors de l’Ungüent, del mateix Crist Senyor, i amb la nostra vida ser bon perfum del Crist per als nostres germans. 

Confiant en la intercessió de la Mare de Déu, present a Montserrat i a Pammakaristos a Atenes, amb el salmista, amb el mateix Crist també nosaltres diem: “M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre”, en aquell Regne on el Crist, amb el Pare i l’Esperit Sant, regna per sempre. Amen. 

Χριστός Ανέστη! Αληθώς ανέστη!

 

https://youtube.com/watch?v=OlJeoQEzcxE

Abadia de MontserratDiumenge III Pasqua. 25 anys d’ordenació sacerdotal del P. Manuel Nin (23 d’abril de 2023)

Diumenge II de Pasqua (16 d’abril de 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, Monjo de Montserrat (16 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:42-47 / 1 Pere 1:3-9 / Joan 20:19-31

 

Creure en Jesús, arribar a ser testimonis de la seva resurrecció no fou cosa fàcil i menys per aquells primers deixebles que compartiren la vida amb ell i veieren com el seu Mestre, aquell en qui havien posat les seves il·lusions i la seva confiança, era condemnat a morir en creu com un blasfem i malfactor.

De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià i més en concret davant la resurrecció de Jesús. I no és d’estranyar si tenim en compte el que s’afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat: Jesús s’aparegué a Maria Magdalena; ella anà a comunicar-ho als deixebles, però no la van creure.  Després s’aparegué a dos deixebles que feien camí i també anaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. 

Poc hi creien els deixebles reunits amb les portes tancades per por dels jueus. La desfeta del Mestre els fa pensar que potser ells seran els següents a perdre la vida, i tot d’una, Jesús entra, i es posa enmig d’ells per desfer qualsevol ombra de dubte, per obrir els seus ulls a una fe més gran que totes les evidències, per infondre en els seus cors que la Pasqua és la novetat que cal proclamar a tots els pobles, la resposta definitiva de Déu al sentit de la vida i de la historia. 

I és que l’amor ha estat més fort que la mort; un missatge que als ulls de molts pot semblar optimista, excessiu, irreal, per no dir sospitós d’un cert triomfalisme que no té res a veure amb la situació del nostre món, assetjat per conflictes internacionals, laborals o familiars, i tantes altres situacions de sofriment, d’injustícia o precarietat que no fan més que reforçar la legitimitat del dubte, o de pensar que el missatge de Pasqua no és res més que una cabòria de quatre il·luminats o una evasió espiritualista i desencarnada de la realitat que ens envolta. 

Tot i així, cal dir que hi ha un dubte tancat en ell mateix que pot arribar a ser tant o més conservador que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema tancat, un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables. En canvi hi ha un dubte obert a noves possibilitats, que no es tanca en les pròpies certeses sinó que resta obert a una realitat més gran que el que podem constatar.

En efecte, vuit dies després d’aquell primer diumenge de Pasqua, els deixebles estaven una altra vegada tancats, i amb ells Tomàs. Tomàs estava segur de no tornar a veure mai més a Jesús. Es va negar a donar ales a les seves esperances per no veure-les fetes a trossos una vegada més i el seu escepticisme acaba sent l’oportunitat per a que Crist es manifesti de nou enmig d’ells, i accepti fer-se experiència sensible també per a Tomàs. 

Com als altres deixebles, també li cal fer el procés que el portarà a creure; li cal morir a la seva incredulitat, a les seves certeses i dubtes per néixer a la fe i obrir el seu cor a una realitat més gran que totes les evidències. Quantes vegades voldríem reduir la nostra fe als criteris d’una verificació palpable, audible, visible, com si la percepció dels sentits fos l’únic camí per accedir a la realitat del Crist Ressuscitat i quantes vegades també haurem pogut constatar en la nostra vida el testimoniatge d’homes i dones que potser sense proclamar-ho amb paraules i discursos ens han manifestat amb el llenguatge de l’amor i la generositat que també “han vist el Senyor”. Jesús accepta el joc de donar senyals de la seva presència entre nosaltres, i per la fe ens obre a l’experiència de “veure” i “sentir”  com continua viu i operant enmig del món.

Germanes i germans, l’evangeli d’avui posa a la nostra consideració una realitat que no podem oblidar: la fe de Tomàs és el reconeixement de que el Crist ressuscitat no es redueix a un fet, patrimoni del passat, sinó a algú que continua present i vivent en la nostra vida i en la nostra Església i no s’ha desentès de nosaltres, malgrat els nostres dubtes o la nostra poca fe, i si tot i així ens costa de veure-ho, Jesús ens demana com a Tomàs que “fiquem els dits en les seves ferides i la mà dins el seu costat” perquè no s’ha allunyat de la nostra realitat humana sinó que es fa “palpable” en la seva Paraula, en els sagraments i en les ferides d’aquells homes i dones que sofreixen i que perpetuen el seu cos entre nosaltres, aquell cos d’humanitat que anhela de nou participar de la seva redempció i la seva Pasqua. En aquest sentit, l’experiència de Tomàs és l’expressió més realista de l’itinerari de la fe de tot creient que cerca el rostre amorós del seu Senyor i aquesta recerca ens convida a fer nostra l’experiència d’aquells deixebles, d’aquell apòstol que malgrat el seu escepticisme sapigué reconèixer en Jesús el seu Senyor. 

En els pobles de pagès, almenys quan jo era petit, durant el dia les portes de les cases es trobaven obertes. Aquesta manera de fer era un signe de confiança i d’hospitalitat; no hi havia cap temor. A qualsevol hora podies entrar a qualsevol casa com si fos a casa teva. No tenien por de res ni de ningú. Com els deixebles, vuit dies després de Pasqua, també nosaltres, amb els nostres dubtes i certeses, ens trobem reunits en nom del Senyor, en aquesta casa, sabent que Ell és enmig nostre. No tinguem por a obrir portes i finestres perquè ens entri la llum del Ressuscitat i l’aire fresc del seu Esperit. Feliços nosaltres si fem nostra la fe de Tomàs i sabem mantenir-la viva malgrat les clarors i ombres de la nostra Església i del nostre món. 

https://youtube.com/watch?v=DaGJunUQpCE

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (16 d’abril de 2023)

Diumenge de Pasqua (9 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 d’abril de 2023)

Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 o 1 Corintis 5:6-8 / Joan 20:1-9

 

Després d’haver passat una nit en vetlla ens tornem a aplegar per celebrar l’eucaristia en aquesta festa de les festes que és la Pasqua. Sembla que no ens cansem de resar i és que no trobem una altra manera de continuar contemplant i agraint això que cantàvem en el cant d’entrada, en les paraules que avui són les paraules de Jesús: que després d’una vida sencera d’amor a Déu, i d’aquesta mort en Creu, pot girar-se cap a Déu i dir-li: “He ressuscitat, m’he retrobat amb vos, no m’heu deixat de la vostra mà!” 

“No m’heu deixat de la vostra mà”. Una frase senzilla que ens revela els trets més tendres de Déu que com un pare o una mare, no deixen la mà del seu fill, fràgil. O que ens revela un gest típic de les parelles que s’estimen. Una de les pregàries típiques de la divina litúrgia bizantina ha captat aquesta naturalesa de Déu i utilitza una expressió que explica molt bé aquesta frase. Diu que Déu és “bo i amic dels homes” αγαθός και φιλάνθροπος.  En la paraula original, filanthropos s’hi inclou qualsevol persona humana sense distincions, començant per la de ser home o dona. Per això alguns prefereixen traduir-la com amic de la humanitat. 

Jesucrist és el primer de retornar per la seva resurrecció al Pare. Si aquest retorn tenia una raó teològica  molt clara, “perquè de Déu venia i a Déu tornava”, això passa en la història, hi ha testimonis, afecta aquell que tot essent Déu encarnat, visqué, caminà i morí com a home a la terra: a Jesús de Natzaret. Precisament per això, podem pensar que la seva història serà un dia la nostra i que des del moment de la seva resurrecció, Déu és més que mai bo i amic de la humanitat i “no ens deixa mai de la seva mà”. 

Si bé ell ho és de tots, Amic dels homes sense distincions, nosaltres hem omplert el nostre món de categories humanes, de primers, segons, tercers i quarts mons. Mesurem per Productes Interiors Bruts dels països, per rendes per càpita, per tants altres factors que en el fons no fan sinó mesurar allò que Déu segurament no hauria volgut mai: les enormes diferències dintre d’una mateixa humanitat. Ell ha ressuscitat per tothom. 

Una de les nostres primeres obligacions com a cristians seria fer com Déu, per tant ser també nosaltres amics de la humanitat i mirar com podem no deixar ningú de la nostra mà. Tot i que sigui un granet de sorra en aquesta tasca utòpica que no deixa de ser això que en diem construcció i vinguda del Regne de Déu a la terra, moltes institucions es fan conscients de les desigualtats i volen ajudar a corregir-les. Fent-nos en solidaris farem,  a la missa d’avui una col·lecta a favor de la comunitat de Sant Egidi que té una sensibilitat especial pels pobres i necessitats. 

La manera com Jesucrist es fa amic de la humanitat en la Resurrecció és en el fons molt discreta. Ens han explicat que quan els escolans vau ser a Austràlia, ara fa un mes, vau anar un dia a veure els cangurs a un lloc que es diu Clealand Wildlife Park i us van dir que havíeu d’acostar-vos hi a poc a poc. Si estàveu tranquils, els cangurs vindrien sols. L’evangeli està ple de moments en els quals nosaltres homes i dones tenim por de Déu, de les seves aparicions, fins i tot por de Jesucrist quan fa coses massa extraordinàries. Però ell ens diu que no tinguem por. Si vosaltres, escolans,  éreu capaços d’entendre la por dels cangurs, i per tant d’acostar-vos hi poc a poc, ¿com Jesús ressuscitat no serà capaç d’entendre la nostra por i d’acostar-se a nosaltres poc a poc, dient-nos que no tinguem por?. Ens ho diu fins i tot quan ressuscita. Per això dic que és discret. Tan discret que fins i tot no el reconeixem moltes de les vegades que s’apareix ressuscitat. Com si deixés temps a cadascú per a fer el seu procés de comprensió, d’apropament. En aquesta comparació nosaltres som els cangurs que tenim por i ell és com vosaltres escolans que vol apropar-se. Jesucrist ressuscitat també vol apropar-se d’una manera molt discreta però molt eficaç i molt directa a vosaltres, a tots.  

D’una manera molt especial, avui Jesucrist s’acosta a vosaltres quatre, els dos Oriols, el Lluc i el Martí, escolans de quart que fareu la primera comunió. En el pa i el vi, tot i que són elements molt senzills, hi confessem la presència de Jesús, la presència del Crist resssuscitat. Vosaltres viviu una vida de fe perquè l’Escolania us la facilita, participeu a la pregària de Salve, ara ja de ple, actius en el cor i viviu a Montserrat, des d’on podeu unir-vos i ajudar la pregària de tants pelegrins. Però amb la primera comunió, i amb totes les que vindran des d’ara, Jesús us demana també que personalment cregueu en això que he estat dient abans, que ell és amic de la humanitat, i per tant amic vostre. Cada vegada que combregueu, penseu-hi. Penseu en aquest Jesús que vol que sigueu feliços i que estarà al vostre costat sempre, fins i tot en aquells moments que no ho sentiu. Per algunes persones, el moment de la primera comunió, ha estat un record important per la seva fe, durant tota la vida. I no només vosaltres, sinó tots els escolans penseu en  aquest Déu que no us deixa anar de la vostra mà.   

La Resurrecció de Crist és el testimoni definitiu que Déu és l’Amic dels homes. Perquè si s’havia encarnat en ell retornant-nos aquella dignitat amb la qual ens va crear, ara dona definitivament a la humanitat un lloc al seu costat. No podríem imaginar una prova d’amistat més gran que aquesta. 

Queridos hermanos y Hermanas, que estáis aquí en Montserrat o que os unís a nuestra celebración, el mensaje central que quiero transmitir esta hermosa mañana de Pascua, está resumido en las palabras del canto de entrada:  He resucitado y estoy aun y siempre contigo. Dios como reza la liturgia oriental es bueno y amigo de la humanidad, se nos acerca en humildad y discreción, como discreta es la Iglesia que nace de la resurrección de Cristo y sirve al mundo como amiga de las mujeres y de los Hombres, mostrándonos el camino para ser discípulos de Cristo en el mundo.

Dear brothers and sisters. It may be that some of you have joined us from abroad this blessed Easter morning in Montserrat or are following us through electronic media, in some part of the world. I would like to give a very short message using the words we said at the beginning: I have risen, and I am with you still, You have laid your hand upon me. These words express a deep insight about God who the Eastern Liturgy named as Friend of Humanity. In his Resurrection Christ calls us to be part of a living community of Faith, Love and service, to be part of a Church that wants to be a true friend of every man and woman.

I a més, Déu és bo i amic dels homes perquè de tot això en neix l’Església, que és també amiga de la humanitat. Amb els seus defectes, que ens cal sempre voler corregir,  perquè som homes i dones els qui la formem, l’estimació i el servei que la gran comunitat cristiana ha fet i dona són immensament més grans que aquests defectes. Tantes vegades amb aquesta mateixa discreció que el Crist fet eucaristia i que el Crist ressuscitat, posant-se en cada una de les situacions socials que la necessiten, deixant-se clavar a la creu amb tants crucificats.

Cal que siguem conscients, com deia Sant Lleó de la dignitat que tenim pel fet de ser cristians, és una dignitat que ens ve de Déu, que ens ve de Crist. Avui diumenge de Pasqua,  és el dia de recordar i repetir:

He ressuscitat, m’he retrobat amb vos

No m’heu deixat de la vostra mà

https://youtube.com/watch?v=uH5pFTk_YeM

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (9 d’abril de 2023)

Vetlla Pasqual (8 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 d’abril de 2023)

(…) / Romans 6: 3-11 / Mateu 28:1-10

 

Una vegada, un amic em va explicar que participant d’una vetlla pasqual amb una persona no cristiana, aquesta li va preguntar: Realment tota aquesta gent creu que algú pot ressuscitar? 

Tal com està posada, fins i tot jo compartiria alguna cosa, estimades germanes i germans,  de la pregunta perquè té una mica de trampa. Ja que la qüestió no és si algú pot ressuscitar, sinó que Jesucrist ha ressuscitat, això és el que nosaltres creiem i amb nosaltres molts milions de germans i germanes arreu del món. 

Aquesta nit la reservem a això, a celebrar que Jesucrist ha ressuscitat. La separem de les altres nits,  l’allarguem, dormint una mica menys. I si fóssim monjos orientals no dormiríem gens! La nostra fe té el seu centre en aquesta Vetlla i tot el que nosaltres creiem avui: el ser de la persona de Jesús de Natzaret, el seu evangeli, l’Església, la bellesa de la litúrgia que hem anat enriquint durant els segles, per no parlar de la música i l’art cristià i de la influència de la nostra fe en tota la cultura i el pensament contemporani; tot, tot comença en aquest nit, en una resurrecció que transforma la vida d’un predicador i profeta, que tot i les interessantíssimes coses que va dir, les guaricions i els miracles que va fer, molt probablement hauria acabat com un perfecte desconegut si no hagués ressuscitat. 

Avui, aquesta nit de Pasqua de l’any 2023, després de tants segles de tradició, ens podria semblar que tot és una mica apoteòsic, però si tornem als orígens, veurem que aquest camí de la fe en la Resurrecció de Jesucrist no va ser tan fàcil. Començà en el testimoni d’una dona, de dues dones, de dos deixebles…, un testimoni que al primer moment costava molt de creure; més o menys com ara!. Calia anar-hi i veure-ho! I hi van anar.

Sort que el Senyor és perseverant i no només va ressuscitar sinó que es va aparèixer prou vegades per acabar convencent una comunitat de deixebles suficient per assegurar aquesta fe, que se’ns ha transmès fins el dia d’avui. Una fe que tot i la nostra percepció europea, no ha parat mai de créixer. 

Com us deia al principi. La resurrecció que celebrem no és la d’algú qualsevol que ressuscita. És la del Fill de Déu que per Nadal celebràvem com la Paraula de Déu vinguda al món. Que aquest Déu vingut a la terra no podia morir sembla lògic. Forma part d’un pla que comença en la Creació i va avançant obrint-se pas en multitud de circumstàncies humanes i històriques. Que la resurrecció sigui però part de la història i no una idea teològica, és allò que la fa forta, real, que dona a Jesús l’atracció per a ser seguit.

La celebració d’avui reuneix present, passat i futur. 

Passat perquè hem escoltat uns quants moments d’aquest pla de Déu que sempre apunta a la vida, en la Creació, en el sacrifici d’Isaac, en el pas del Mar Roig, en les profecies…, el missatge sempre és que Déu venç i que la llibertat, i la vida no es poden desfer. No podia ser doncs d’una altra manera per aquest Fill estimat, Jesucrist, que com a Paraula de Déu ja era present en tots aquests moments de vida, de lluita i d’esperança del Poble d’Israel.

Present, per la mateixa resurrecció de Crist, que hem significat amb l’encesa del ciri Pasqual, l’entrada a l’Església enmig de la foscor i el cant de l’Exultet. Sí això sempre és present perquè avui és el dia en què ha obrat el Senyor. Només afirmant que el qui ressuscita no és algú anònim, pot aleshores la resurrecció convertir-se en l’esperança per a tots els qui ens hem unit a Jesucrist pel baptisme. En Jesucrist ressuscitat Déu ens està esperant. Des de tota l’eternitat, durant tota la història, Déu ens espera a cadascú de nosaltres. 

Tots som cridats a reviure la fe d’aquelles dones que veieren el ressuscitat i tingueren por i potser algun dubte sobre què passava. Voldria que ens féssim conscients que el nucli de la nostra fe, en tant que acte humà, comença sovint en aquest dubte i aquesta por d’aquelles dones humils. La gran celebració d’aquesta nit arriba per ajudar-nos a enfortir la nostra fe, per centrar-la en l’essencial: Déu: Pare, Fill i Esperit Sant, però no es pot quedar mai tancada en ella mateixa com una vetlla bonica i prou.

Futur perquè Déu us està esperant a vosaltres David i Cinto. Vosaltres heu fet com correspon a nois de la vostra edat, el camí cap a la fe en Jesucrist ressuscitat. I sou en el cor d’aquesta nit, la projecció més important que podríem fer cap al futur, perquè representeu amb tots els més joves que sou aquí, el demà de la nostra Església. Us incorporareu a la família dels batejats, rebreu l’Esperit Sant i participareu per primera vegada de l’Eucaristia.  Sereu cridats a viure com a cristians a l’Escolania, on tots els vostres companys també participen de la fe. Tots els escolans afegiu a la vocació dels qui es bategen, la de compartir una vida d’escola, d’amistat i de preparació per a la vida enmig d’un grup de nois que com vosaltres, els vostres pares i mares han volgut que estiguéssiu una anys aquí, a Montserrat. Montserrat és un lloc de fe, on molts pelegrins venen a celebrar cada dia la Pasqua, que  recordem en la nostra missa i altres venen a pregar o potser acaben pregant gràcies a vosaltres, tot i que venien per a una altra cosa.  

Encara que no us ho sembli tots vosaltres, no només en David i en Cinto, sou com aquelles dues dones, com aquells dos deixebles d’Emaús que deien: El Senyor ha ressuscitat i sabem, perquè en tenim testimonis, que el vostre cant ha estat a vegades el principi de la fe d’algunes persones.

Sé que els més petits heu treballat avui una creu, que al principi no significava gaire cosa, però que heu anat pintant, i hi heu enganxat flors, l’heu omplerta de vida. Molts vam caminar ahir junts darrera de la Creu, acompanyant Jesús crucificat. La veritat però és que ell us acompanya a vosaltres i pot fer si hi confieu que algunes dificultats que us trobareu a la vida, que són aquestes creus buides i fredes es tornin creus plenes de vida si sou capaços de mirar-les i de transformar-les com heu fet en l’activitat d’avui que ara presentareu.  Aquesta nit celebrem això: que aquella Creu on hi havia Jesús mort ara representa Jesús viu i vencedor de la mort. 

A vosaltres, doncs els més joves, i a tots, Crist ens crida avui a comprometre’ns en el seu seguiment. Per això renovem enmig d’aquesta nit les nostres promeses baptismals i fem una aposta pel futur. Per un futur més evangèlic. Ens cal creure en Déu i en la Pau. Ahir i avui el mon s’ha llevat amb dues amenaces més de guerres: Una a la frontera entre Israel i el Líban, molt a prop de Natzaret, de les fonts del Jordà, on Jesús fou reconegut com a Messies pels seus deixebles,  i d’altres llocs tan importants per la fe i encara una altra amenaça als límits entre Xina i Taiwan. Perquè al Regne de Déu li costa molt d’avançar en la història! I què podem fer nosaltres? Intentar ser constructors de pau. Intentar ser solidaris. Avui tornarem a fer una col·lecta a favor de Caritas, conscients que els conflictes comencen tantes vegades en les dificultats i en les exclusions més bàsiques, i que també és important que procurem equilibrar una mica totes les diferències que el món genera automàticament però que són tan contràries a la voluntat de Déu. 

Continuem aquesta celebració amb fe agraïda perquè creiem en Jesucrist ressuscitat, i en  tot allò que n’hem rebut, amb esperança renovada perquè aquesta resurrecció del Senyor ens obra les portes d’un futur millor, tan personalment com col·lectivament i  preguem-li que en aquesta eucaristia ens renovi en la nostra capacitat d’estimar-lo cada dia més a Ell i tots els nostres germans i  germanes.

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (8 d’abril de 2023)