Avui, dia 25 d’agost, celebrem la festivitat de: sant Josep de Calassanç, prevere; de sant Lluís de França, rei; de sant Genís, màrtir; i la de santa Patrícia, verge i màrtir.

Sant Josep de Calassanç, prevere

Nasqué a Peralta de la Sal, a la Franja de Ponent, l’any 1557. Ordenat prevere, exercí diversos càrrecs de responsabilitat, entre els quals destaquen la participació a les Corts de Montsó i la visita apostòlica al monestir de Montserrat, fins a esdevenir vicari general de la diòcesi d’Urgell.

Anà a Roma amb el desig de fer carrera eclesiàstica. Però en conèixer la situació miserable dels infants del barri del Trastevere, hi fundà la primera escola gratuïta oberta a tothom. Davant l’oferta d’un càrrec important, respongué: “He trobat a Roma una manera millor de servir Déu ajudant aquests pobres nois; no ho deixaré per res del món”. Consagrà la resta de la seva vida a la fundació i consolidació de l’Orde de l’Escola Pia, fet que li comportà calúmnies i greus incomprensions. Els escolapis afegeixen als tres vots religiosos tradicionals un quart vot: el de dedicar-se a l’educació cristiana dels infants i dels joves.

S’adormí en la pau de Crist el 25 d’agost de 1648. Fou canonitzat l’any 1767. El 1948, el papa Pius XII el proclamà “Patró universal de totes les escoles cristianes populars del món”.

Sant Lluís IX, rei de França

Nasqué l’any 1214 i fou educat en una sòlida fe cristiana per la seva mare, Blanca de Castella. Considerat el més sant dels reis, governà amb rectitud i esperit de justícia, conscient de la responsabilitat que havia rebut de Déu. La tradició el recorda assegut sota un vell roure, prop del castell de Vincennes, escoltant personalment les causes dels seus súbdits i administrant justícia. Home del seu temps, el seu ideal religiós el portà a emprendre dues croades. La primera acabà amb la seva captivitat a Egipte; durant la segona arribà fins a Tunísia, on morí víctima de la pesta el 25 d’agost de 1270. Malgrat aquests fracassos militars, no deixà mai de compaginar les responsabilitats de govern amb la vida familiar i una intensa dedicació als pobres i als malalts.

Fou canonitzat el 1297, essent un dels primers laics canonitzats. Iconogràficament, se’l representa amb la creu i el cíngol dels terciaris franciscans, dels quals és patró.

Sant Genís, màrtir

Era un funcionari imperial de la ciutat d’Arle, a la Provença, i catecumen, és a dir, que es preparava per rebre el baptisme. L’any 303, quan l’emperador Dioclecià promulgà el seu primer edicte de persecució contra els cristians, Genís es negà a redactar les actes dels judicis, tal com li exigia el seu càrrec, i fugí. Després d’intentar escapar travessant el Roine, fou capturat i decapitat.

La tradició cristiana destaca que “rebé el baptisme en la seva pròpia sang”. L’Església anomena baptisme de sang el martiri dels qui donen la vida per Crist abans d’haver rebut el baptisme sacramental. Ja el poeta hispà Prudenci, a la fi del segle IV, saludava Arle com la llar de sant Genís.

Santa Patrícia de Constantinoble, verge i màrtir

Segons la tradició, era neta de l’emperador Constantí el Gran i nasqué a Constantinoble, on rebé una acurada educació cristiana. Havent fet vot de virginitat, fugí per evitar el matrimoni que li volia imposar la seva família. Arribà a Roma, on, segons la tradició, rebé el vel de les verges consagrades de mans del papa Liberi i es dedicà plenament al servei de l’Església.

Quan pelegrinava cap a Jerusalem, una tempesta desvià el seu vaixell fins a la costa de Nàpols, on visqué la resta de la seva vida. La tradició explica que de les seves relíquies es produeix periòdicament un prodigi semblant al de sant Gener (sant Gennaro): la liqüefacció de la seva sang, fet que ha alimentat la devoció dels napolitans al llarg dels segles. Des del 1625 és venerada com una de les patrones de la ciutat de Nàpols.